(Lofoten, Noruega) Ruta el 16/06/2016; 11 km; +400 -400; 6 hores. Excursió organitzada per Hugo Cózar de “Muntania Outdoors” amb el següent itinerari: Svolvaer, llac Svolvaervatnet, llac Nokkvatnet, Refugi Nokksaetra, llac Stornokkvatnet. Participants: Joan, Jordi, Marta, Remei, Consol, Joana, Vinyet i Miquel, més Hugo, el guia. Tipus de sortida: circular; Dificultat: moderat (per l’estat del terreny).
FA ANYS: L’any 1024, el rei Olaf Haraldsson va convertir els noruecs al cristianisme i va fundar l’Església.
A les Illes Lofoten s’hi arriba després d’un vol des d’Oslo fins a l’aeroport de Harstad/Narvik. Durant el vol i abans d’aterrar podem veure les muntanyes nevades del nord de Noruega, un immens territori nevat i ple de llacs amb muntanyes que no passen dels 1200 metres. Com que el vol de la T2 Barcelona, amb els habituals problemes de la mala gestió per part d’Aena, ha sortit amb més d’una hora de retard, hem perdut la connexió cap a Harstad i hem d’esperar el següent vol.
Les illes Lofoten, aquest és el destí del nostre viatge. Si quan vaig venir per primer cop a Noruega, ara fa dos anys, vaig estar prop de Bergen, aquest viatge anem a uns 1500 quilòmetres més al nord. Ens anem a situar per sobre del Cercle Polar Àrtic, que és un dels cinc principals paral·lels terrestres. Aquest està situat a la latitud 66º33’N i l’espai interior engloba el que anomenem Àrtic.
Estem doncs dins de la província noruega de Nordland, les terres del nord. Les Lofoten és un arxipèlag format per diverses illes i illots que són una serralada d’uns 100 quilòmetres formada en direcció nord-est a sud-oest de la qual sobresurten els seus cims d’entre 800 a 1000 metres sobre el nivell del mar. Estan situades entre els paral·lels 67 i 68.
Aquest mapa que he trobat per internet (de lliure utilització) em permet veure que m’hi he apropat molts cops. Fa anys quan vaig estar a Sant Petersburg, després l’any passat en els dos viatges que vaig estar a Alaska i al Canadà i fa tres anys quan vaig estar a Islàndia. Però aquest cop és el primer que entro dins del Cercle.
Amb el cotxe de lloguer sortim de l’aeroport en direcció a l’illa de Vagan i cap al poble de Kabelvag. Ens suposarà 2 hores de trajecte. Pel camí, a cap a les 02:30 de la matinada podem fer aquesta fotografia ja que el estem en època del sol de mitjanit. El sol baixa cap el nord, però no acaba d’amagar-se i segueix fent tota la volta a Noruega. Sempre és de dia.
Kabelvag és un poblet a sota de Svolvaer. Estem en l’illa de Vagan, una de les que trepitjarem aquests dies. Aquí tenim reservades tres cabanes de pescadors, habilitades per turisme. Des de la finestra de la que ens serveix de dormitori i camp base per tot el grup, veig el port de pescadors.
L’endemà al matí ens proposem fer una excursió circular que surt al costat d’un petit llac que hi ha al nord de Svolvaer. Una foto de grup serveix per començar el nostre primer dia.
Deixem un petit llac a la dreta, el Knutvatnet, el que ens permet saber que tots els llacs tenen un nom seguit de “-vatnet”. Nosaltres ens dirigim en direcció nord-oest. També, aquesta ruta ens informarà d’una de les condicions de les rutes de la Lofoten: camps d’herba de torba i per tant, molt toves on els peus s’ensorren. Per aquest raó, en les rutes més habituals, hi han posat unes passeres amb taulons de fusta elevats.
Trobem un pont de fusta sobre el Ovre Svolvaervatnet (“Ovre”, vol dir superior; “nedre” vol dir inferior). Els primers dos dies ens farà un temps extraordinari, però no durarà tot el viatge, com ja calia esperar.
La ruta va pujant. A uns dos quilòmetres a la rodona, des d’aquest punt, hi ha nou llacs de considerable dimensió. De moment, hem passat pel costat de tres.
Encara que va ser l’any 1024 que el rei Olaf Haraldsson va convertir els noruecs al cristianisme i va fundar l’Església, actualment els protestants i els catòlics només representen un 4% de la població. Hi ha un 77% que pertany a l’Església Evangèlica Luterana de Noruega, encara que molts no són practicants. L’estat dóna suport a l’Església i nomena els clergues, tot i que la llibertat religiosa està garantida per llei.
Jo també saludo per la foto. Al darrera meu hi ha les agulles de Botentinden i Rismalstindan, d’uns 600 metres cada una. Anirem comprovant que hi ha moltes muntanyes i turons, alguns arrodonits, però la majoria són agulles molt verticals i abruptes. El terme “tinden” ve a significar apilat, que podem considerar com muntanya i s’afegeix normalment al darrera del nom de les muntanyes. Ara ja seguim un rumb a ponent, de cara a un llac que veiem molt més avall, on ens aturarem una mica.
Els vikings van veure com la seva força declinava a partir de la derrota de Harald Hardrada, a Anglaterra, l’any 1066.
De tant en tant passem per alguna congesta de neu que encara queda de l’hivern que hem passat. A l’estiu a les Lofoten, la temperatura mitja es mou entre els 5ºC a la nit fins als 15ºC durant el dia.
Ja veiem el llac Nokkvatnet i el refugi que hi ha al seu extrem sud-est. Ara es veuen clarament les dues agulles destacades: el Rimalstindan a la dreta, i l’agulla del Mingmaurtindan al fons.
Arribem al refugi Nokksaetra, en perfecte estat i ben muntat. No té cap mena de desperfecte ni pintada ni ratllada per enlloc. La cultura noruega s’aparta molt de la que trobem al nostre país, on en refugis propers a ciutats, com podria ser aquest, sovint s’hi veuen pintades, noms escrits, cors i altres tonteries que embruten l’entorn. Fins aquí hem caminat uns 5 quilòmetres, més lentament del que seria normal, donat l’atenció que, en alguns moments, calia posar en el terra fangós i les passeres de fusta.
Toca menjar una mica i fer-nos una fotografia, asseguts al sol i protegits del vent. En aquesta fotografia sortim la Marta, Remei, jo, Dolors, Jordi, Vinyet i Joan. Suposo que la Consol i la Joana, devien estar mirant l’interior del refugi. Aquests refugis han de ser reservats a través de Turistforeningshytte. De fet, mentre pujàvem, ja anàvem veient alguna senyal amb una “T” de color vermell.
Després seguim el camí que, com està tapat de neu, hem d’endevinar. Toca pujar uns 250 metres més, però val a dir que s’agraeix la neu, ja que el pas és més ferm i no ens enfonsem a l’herba fangosa.
Dalt del tot fa un coll i podem veure Svolvaer al fons, lluny. Molt més enllà, dins del mar, unes fileres d’agulles verticals. La més propera (que es veu més fosca) probablement deu ser la petita illa de Litlmolla, al davant de Svolvaer. Al fons les agulles ja han de ser les continentals de la península de la regió noruega d’Hamaroy.
La baixada és molt dreta, però el camí està molt marcat. Sovint les pedres rellisquen i el terra s’ensorra. És com si, a vegades, caminéssim per uns aiguamolls. Jo em quedo ensorrat, de sobte, fins al genoll esquerra i em costa molt sortit de la trampa, ja que quan faig força amb la cama dreta, aquesta també resulta engolida per la torba. Una persona del grup té la mala sort de relliscar i caure rodolant, fins que una roca l’atura. S’aixeca. No s’ha fet mal, afortunadament (però l’endemà resultarà amb problemes als lligaments creuats). Finalment arribem al llac Stornokkvatnet (que significa llac tancat), on l’amic Joan, valent com sempre, decideix banyar-se amb l’aigua fresca, o potser freda.
Des del llac “tancat”, hem seguit una ruta amb senyals vermells i algunes fites, que en algun moment es perden. Llavors, a les vistes de Svolvaer seguim orientant-nos cap a la ciutat i aviat veiem els remuntadors d’una petita estació local d’esquí. La baixada, és intuïtiva i complicada, fang, torberes que no veus fins que hi poses el peu al damunt, algun pas molt dret que voltem i així anem fent fins que arribem al punt on havíem començat. Per tant molt lenta.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=13780331