(In my web, click on the flag above to have the translation in your Language) (Valais) Ruta 1432 el 18/06/2022; 8 km; +525 -525; 3 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Schwarzsee, coll Hirnli, Aresta refugi Hörnli. Participants: Joan B, Rosa Ma, Joan E, Dolors dC i Miquel. Tipus de sortida: anada i tornada; Dificultat: moderada/difícil.
FA ANYS: El juliol de 1865, l'escalador britànic Edward Whymper, amb altres escaladors va assolir el cim del Cerví.
Tornem a començar a Zermatt (1620m) i com ja hem fet dues vegades abans anem a l’estació del funicular de Furi. Ahir ja ho vam fer per pujar fins al Matterhorn Glacier Pasadise, però avui ens quedarem abans.
Aquest funicular fa una primera parada a Furi (1867m), on hi ha dues opcions: la de pujar al Glacier Paradise, o la de pujar al telecabina de Schwarzsee (2583m), que és el que farem.
Des d’aquí tenim la vista del refugi Schwarzsee i de la serra nevada amb el massís del Duforspitze, els Pollux i Càstor al centre i el Breithorn a la dreta que té al costat l’agulla del Klein Matterhorn. De mica en mica, aquests dies, ens hem habituat al panorama.
Com sempre indicadors i opcions a triar. Quina pena que al nostre país el sistema de senyals per muntanya sigui tan mal pensat i caòtic. Podien haver copiat com ho fan els que en saben i porten anys d’experiència. Encertadament, Suïssa és descrita com un paradís de senderisme: compta amb una xarxa de 65.000 km de rutes de senderisme. Per comparació, recordem que les carreteres compten amb 71.000 km. En funció dels Cantons, aquests panells informatius són muntats i mantinguts per col·laboradors voluntaris d'associacions excursionistes cantonals o empleats municipals, a través d'una col·laboració publico privada. Tots els senyals i rutes de senderisme s'inspeccionen detalladament cada any, són tots grocs, numerats i amb format homologat, perfectament conegut per tots els excursionistes i alpinistes, de manera que no hi ha confusions. Després són traslladats als mapes topogràfics. A Espanya és patètica l’amanida de senyals variades, irregulars i discontinues.
Als peus hi ha el llac Schwrzsee i al darrera la vall de Zmutt i el cims del Ober Gabelhorn (4073m) i Wellenkuppe (3903m); a l’esquerra es veu la glacera Duran que té també a la seva esquerra la Dent Blanche (4358m), un altre dels gegants.
La primera idea era anar al llac, però com que el tram es curt, hem començat a seguir la ruta del Matterhorn Trail. Els dos Joans van al davant; en aquest dia clar i solejat, la fresca de l’altitud ens anima. Jo recordo que fa dotze anys també, amb un grup, vam fer aquesta ruta. També recordo que a les parts més altes el camí es torna més vertical, però en el meu record no va resultar gaire complicat, més aviat senzill. Per cert, diguem de la Dent Blanche que el primer ascens al cim es va realitzar el 18 de juliol de 1862 per part de William Wigram i Thomas Stuart Kennedy acompanyats pels guies Jean Baptiste Croz i Johann Kronig. Una anècdota és que quan es va celebrar el 150è aniversari de la conquesta de la Dent Blanche es va subratllar per moltes manifestacions a la Val d'Hérens, entre elles l’ascens al cim d’un alpinista cec acompanyat per una guia especialitzada.
Senderó evident que va fent llaçades, sempre amunt i ara més pedregós. Pel cap em comença a córrer la idea de seguir i seguir amunt fins al refugi Hörnli (3260m). Em ve a la ment la terrassa del refugi, al seu davant, sobre un entarimat de fusta, amb taules, la magnífica sopa minestrone que vaig demanar i les vistes, les vistes del massís amb el Breithorn en primer terme. Ja m´hi trobo un altre cop.
La gran piràmide la tenim al davant. Encara és lluny. Una parada de pocs segons i endavant. Potser pels meus records i pensaments no me’n adono i he passat el grup que fan un glop d’aigua. Poc a poc, pas curt i lent; cal conservar energies ja que recordo que fins el refugi hi vaig arribar cansat i d’això fa molts anys. Baixem una mica, hi ha un pla del que devia ser un rierol de la glacera Furg, ara pedregós i que cal travessar per seguir amunt. El camí segueix amb llaçades.
Una estona després m’aturo, miro avall, i veig els companys al petit prat que hi havia. Ens fem senyals. Continuo amunt. Encara no ho sé, però ells han decidit tornar al llac. A mi la ment em fa anar amunt, em faria il·lusió arribar al Hörnli i menjar una altra sopa calenta i bona.
A veure, on és el refugi? El puntet blanc d’abans ara ja és un edifici i es veu bé. Amb el zoom encara el veig millor! El refugi Hörnli (en alemany, Hörnlihütte) és un refugi a 3.260 metres, a la cresta nord-est (aresta Hörnli) del Cerví. La primera cabana Hörnli va ser construïda pel Club Alpí Suís l'any 1880 i tenia 17 llits. Des de llavors s'ha ampliat i reconstruït diverses vegades. La construcció actual es va inaugurar el 14 de juliol de 2015, en el 150è aniversari de la primera ascensió a la muntanya. Ofereix 130 llits (en un total de 34 habitacions) i una cuina ampliada, amb dutxes i electricitat amb energia solar. Està prohibit acampar al voltant de la cabana i hi ha una sala d'hivern amb provisions limitades.
Arribo a les primeres escales que ajuden el pas per un tram més vertical. Aquestes no les recordo, però potser ja hi eren.
Em giro per respirar i admirar el paisatge. No veig els companys per l’espai de la vall on els havia vist l’última vegada. Però el panorama m’omple els ulls. Vaig bé, endavant. Ara que veig el massís del Monte Rosa, recordo que la FEEC ha organitzat un viatge per fer cims en aquest massís el proper juliol. Potser en canvi de fer viatges, que per això estan les centres excursionistes que en formen part, s’haurien d’ocupar de les senyalitzacions de les rutes de senderisme o alpinisme que abans comentàvem.
Ara trobo les passeres que recordava. Permeten salvar la paret vertical que ara tenim a la dreta. Són còmodes i es passen perfectament. Molt lluny es veu el refugi, torna a ser un edifici petit (no com el veia amb el zoom).
La passera s’acaba, ara ve un caminet molt estret, amb pedres. A l’esquerra la vertical cap a la vall excavada pel Furg; també una mica de camí esllavissat. A la dreta, unes cadenes que agafar-s’hi si cal. Aquí els bastons de caminar fan una mica de nosa. En guardo un a la motxilla.
Un altre tram esllavissat i uns taulons que aporten una solució suficient, però es camina bé. Estic pujant a l’Hörnli. Aquest refugi no existia quan el 14 de juliol de 1865, l'escalador britànic Edward Whymper va assolir el cim (4.478 m) de la gegantina muntanya juntament amb el seu equip de cordada. La fama d'inexpugnable del Cerví el va envoltar de supersticions i va provocar una competició per ser el primer a arribar al cim. En aquella dura escalada van perdre la vida quatre dels set muntanyencs, quatre col·legues de Whymper. Però de l’escalada i altres detalls ja en parlaré en una crònica, a escriure, de Zermatt.
Parada, descansar un minut. El Cerví vist des d’aquí, sembla que s’ha tornat més vertical. Això em recorda que de vagades la vista ens enganya. El refugi el veig confós amb les clapes de neu; està en un petit pla damunt d’aquesta primera serra més fosca, just abans de la vertical evident de l’aresta Hörnli. Falta un bon tros encara. Va, amunt.
Pedres, escales, roques i ziga-zagues molt estretes. Ara recordo que l’ascens es fa seguint la mateixa cresta, recargolant, fent giragonses, un peu aquí i un altre allà...
També cordes posades per oferir seguretat, davant la verticalitat del pas que ara segueixo. Això no ho recordava. Miro amunt i penso: quasi ja ho tinc això! Però no és veritat potser em falten uns cint-cinquanta metres, però de pas lent ja que el terreny m’obliga a mirar molt bé on poso els peus. Ara paro més sovint. Noto el cansament.
Una estona més amunt. M’aturo a descansar i miro avall. Si miro amunt no veig el refugi, està amagat al seu espai pla. No tinc clar que hi arribi i si hi arribo, serà potser massa cansat. Penso que fa anys no vaig arribar tan cansat i tampoc m’agradarà baixar després del desgast. Això és molt vertical i no val a badar. Decideixo que jo, per sobre dels 70, ja no em cal arribar al refugi així que un glop d’aigua, un sobre de sucre, uns minuts més i avall.
He baixat un bon tros. Ho he gaudit molt fins aquí i ja no cal seguir. Avall, content i amb prudència, més que a la pujada. Les baixades sempre tenen més risc en muntanya. Amb el mòbil (que no em fa bones fotos) me’n faig una; queda moguda, no gaire bé, però és l’única que tinc.
Amb aquestes magnífiques vistes, m’assec una estona a menjar una fruita, unes ametlles i beure aigua. Passen dos que pugen. Passa un que baixa. No hi ha gaire gent observo.
Torno a fer la passera i ara fotografio un tram en que alguna roca la va trencar i han repartir els trams bons de passar-hi. Només cal evitar posar un peu als forats! Penso que se’m confirma que amb els anys cal ser prudents amb el records que tenim de quan vam ser més joves. No es recorden els detalls de les dificultats, sinó el resultat de les nostres emocions i alegries. Per tant quan creiem que una excursió és fàcil perquè ens ho diu un cervell selectiu, potser ara, deu o més anys després, la nostra percepció no serà la mateixa. Segur: els records ens enganyen.
Una bona estona (no tinc noció del temps) arribo a un banc encarat a la vall. Des d’aquí es veu l’estació de Schwarzsee. Aquí m’assec i m’hi estic una bona estona. No he arribat al refugi però he tingut unes vistes magnífiques i m’adono que jo amb l’edat relativitzo les coses.
A l’estació només tinc una idea al cap: menjar una sopa! Així que com encara puc explotar tot el dia el Pic Pass, pujo amunt fins al Matterhorn Glacier Paradise; vaig directe, pel túnel dins la roca, al bar restaurant i em cruspeixo una ‘goulash soup’ amb una gran cervesa. Imagino que els companys hauran fet al seu aire i jo me’n vaig a la sala de documentals i en veig un parell, el de la fauna i el dels cims emblemàtics. Molt bé. Així s’acaba l’excursió d’avui.
No necessàriament els wp estan al lloc de les fotografies
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1432-zermat-dia-5-schwarzsee-aresta-refugi-hornli-106666525
Vincle a la crònica del Dia 6: