(Zermatt) Ruta 1595 el 18/07/2024; 7 km; +32 -205; 2 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Baixada des de Zermatt fins a Täsch. Participants: Anna G i Miquel. Tipus de sortida: travessa; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: L’església de Zermatt, tal com és, prové del 1862.
Estem aparcats al càmping de Täsch, en un espai natural molt agradable i molt a prop de l’estació del tren; per tant és molt pràctic. Amb el tren es puja a Zermatt amb una freqüència de cada vint minuts.
Poca estona amb el tren i ja caminem per fer una volta per Zermatt. Passem pel davant de l’hotel Monte Rosa. És un dels edificis històrics de Zermatt i encarna la història de la primera ascensió al Matterhorn. La tradició hotelera de la ciutat també va començar aquí. Té els seus orígens en un edifici del 1839 en el qual un cirurgià, el doctor Lauber, va obrir el seu "Laubersche Herberge", amb sis llits per als hostes. L'any 1853, l'hoteler de Zermatt Alexander Seiler primer el va llogar i després comprar per reformar-lo; el va reobrir el 1855 com a Monte Rosa. Aviat es va convertir en el lloc preferit dels alpinistes pioners que s'acostaven a Zermatt. Aquí van dormir Whymper i els seus col·legues, abans de fer el cim del Cerví.
A la façana hi ha aquesta placa d’Edward Whymper (1840-1911). Nascut a Londres, fill d’un artista, va esdevenir un gran escalador. Whymper va completar amb èxit l'ascens a la Muntanya Pelvoux el 1861, la primera d'una sèrie d'expedicions que va portar claredat a la topografia de l'àrea en un temps en què es trobava imperfectament en mapes. Del cim de la Muntanya Pelvoux, Whymper va descobrir que era sobrepassat per un cim veí, que posteriorment seria anomenat el Barre des Écrins, que va escalar el 1864. Van succeir un nombre de noves expedicions al Massís del Mont Blanc, entre els quals es trobava el primer ascens a l' Aiguille d'Argentière.
Només cal fixar-se una mica amb la imatge reproduïda per adonar-se que era un personatge tossut.
L’església, al centre de la ciutat, està dedicada a Sant Maurici. El primer registre històric de l'església parroquial de Sant Maurici data de 1285. Es pot suposar que llavors era un lloc petit i modest de culte. Durant els segles següents, l'església fou ampliada i renovada diverses vegades. El predecessor de l'actual església parroquial va ser construïda probablement el 1587 en el que van dir estil a la italiana.
Interior de l’església, molt senzill i relaxant. A partir de 1862 es van dur a terme els serveis els diumenges per als hostes protestants de parla anglesa a l'Hotel Monte Rosa i l'Hotel Mont Cervin. Els primers plànols per a la construcció d'una església anglesa es van elaborar el maig de 1865. El tràgic final de la primera ascensió del Matterhorn no va impedir la iniciativa de construir l'església, en realitat la va enfortir encara més. El marquès de Queensberry, cap de la família de Lord Francis Douglas, i els familiars de Douglas R. Hadow (dos dels morts en l’ascens al Cerví) van fer immediatament grans donacions. La primera pedra de l'Església Anglesa va ser col·locada el 29 de juny del 1869, només cinc anys després de l'inici de la llista de donació. El primer servei es va realitzar un any després, el 29 de juny de 1870.
És una nau neta, que no permet distraccions: la vista es dirigeix sempre a l’altar. Al sostre hi ha un gran medalló amb escenes que em recorden l’arca de Noé, però alguns dels personatges que s’hi veuen semblen apuntar en alguna altra direcció que no he pogut aclarir.
Al fresc del sostre, entre diverses escenes, es pot destacar el curiós personatge, a l’esquerra, a baix, amb cap de calavera i dins d’un televisor. No he trobat cap explicació d’aquesta curiosa imatge, lògicament moderna.
Aquí la tenim. La vista dominant del Cerví o Matterhorn. Whymper, que ja havia fallat sis vegades, estava decidit a tornar-ho a intentar aquesta vegada per la cara est, convençut que la seva aparença de precipici vista des de Zermatt era una il·lusió òptica. El seu intent per on ara es troba la ruta normal va trobar l'èxit el 14 de juliol del 1865. No obstant això, en baixar, quatre membres del seu equip van relliscar i van morir, la corda entre ells i els tres membres supervivents de l'equip es va trencar i llavors van caure.
Pels carrerons propers hi trobem moltes cases construïdes amb troncs, mantenint intacte en tot moment el centre històric de la població, amb les seves cases de fusta i els seus “mazouts” amb més de 500 anys d'antiguitat.
Al costat mateix de l’església hi ha el cementiri d’escaladors que van perdre la vida intentant l’ascensió del gegant vertical i els cims veins. Les inscripcions revelen que dones i homes d'arreu del món han mort al Matterhorn, Täschhorn, Weisshorn, Liskamm, Obergabelhorn i al massís del Monte Rosa.
La majoria daten del segle XIX, algunes de principis del segle XX. Una làpida és una excepció; commemora dos famosos escaladors que van morir de manera natural i no a la muntanya: Peter i Peter Taugwalder, pare i fill. Aquests van ser els guies de muntanya del primer que va escalar el Matterhorn, Edward Whymper. Només aquests tres del grup original de set van tornar vius a Zermatt. L'ascens, el 14 de juliol de 1865, va ser un èxit: a la tornada, però, quatre dels escaladors van caure morts, entre ells Michel-Auguste Croz, guia de muntanya de Chamonix. La seva làpida es troba al costat de la dels dos Taugwalders.
Després aprofitem que tenim el museu al costat i hi entrem. És una visita molt interessant amb molts objectes representatius de l’evolució del muntanyisme i també de material autèntic d’alguns escaladors: piolets, cordes,...
Després del museu anem baixant fins a l’estació del tren i aquí comencem a caminar per fer el sender que ens portarà fins a Täsch.
El sender, de moment, va pujant poc a poc. Zermatt ens queda al darrera, amb els seus edificis d’apartament i hotels, a 1600 metres d’altitud. Encara hi viuen unes 5000 persones, un 12% de la capacitat total pels habitatges i llits (35.000). Hi ha escoles d’esquí però no hi ha escoles per nens... ja no hi ha nens.
Trobem una curiositat, una imatge d’una mare de déu (sembla) que duu per nom Orselina. Buscant informació he trobat que Orselina és una comuna suïssa del cantó de Tesino, de 754 habitants. El fet és que al poble hi ha el santuari de la Madonna del Sasso, un basílica del segle XV, que és indret de pelegrinatge.
Es tracta d’un camí amable de suaus baixades i amb alguna petita sorpresa que anima el que veiem i fa una mica interesant la ruta que, en principi, ho podia semblar menys.
Les vistes de la vall no són tan espectaculars com les que hem vist aquests dies anteriors, però tampoc no cal menysprear-les, en una caminada senzilla com aquesta. Sé, encara que no es poden veure bé, que a la dreta de la vall hi ha cims com el Leiterspitzen (3409m), el Troare (2396m) o el Horn (3214m)... En aquest context són muntanyes senzilles, ja que estan al costat dels quatremils de més amunt, però si estiguéssim al Pirineu segur que serien cims molt destacats.
Aigua arreu. Aigua que baixa de les glaceres dels cims.
Quan ja estem molt avall, potser pels 1450 metres, entrem dins de bosc, que ens ofereix l’ombra desitjada. Una mica d’història recent de Suïssa: Fa només 20 anys que l’estat suïs va aprovar l’entrada a l’Organització de les Nacions Unides (ONU) i menys temps (el 2005) que es van signar els acords de Schengen; recordem que van ser els acords pels quals els països europeus van suprimir els controls en les fronteres interiors i van deixar aquests controls amb les fronteres exteriors (amb tercers països).
En molt poca estona ja estem al davant de Täsch. Aquí acaba l’ultima baixada a Täsch que, aquesta vegada, hem fet caminant. També s’acaba aquesta escapada a Zermatt. I ja que parlàvem d’història i per perspectiva afegim que a Espanya i respecte de Catalunya els diaris ja ho deien l’any 2021, en un article de La Razón (‘larazon.es’): “El Tribunal Suprem s'oposa que els líders independentistes condemnats al judici del “procés” es beneficiïn de qualsevol tipus d'indult...” I també afegia que “... polítics, jutges, ex ministres, membres d'ETA i els GRAPO... la llista d'indultats a Espanya va més enllà dels condemnats pel procés”. Centenars de delinqüents condemnats havien estat indultats bé pel PP o bé pel PSOE, però sembla que no val pels que pensen en l’autodeterminació d’un poble. Però el tema encara porta cua i no para. I per les xarxes socials s'ha pogut llegir comentaris com aquest “Aquells que han indultat els que van treure tancs al carrer o van envair amb armes el Parlament de Madrid, ara no volen que s'indulti els que volien posar urnes per votar un referèndum”. A veure quan s'acabarà.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1595-zermatt-museu-cementiri-alpinistes-ruta-a-tasch-180944970
Aquí, una altra crònica anterior: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/europa/suissa/1162-1430-zermatt-dia-3-sunnega-blauherd-stellisee-leisee-gruensee-moosjisee
Comentaris