“¡Milagro, milagro!”, Jesús Torbado
Plaza & Janés Editores (2000)
(Click on the flag above to have the translation in your Language. If it doesn't work, copy-paste it into Google Translator) No hi ha res millor per a la ignorància que evitar llegir o estudiar. Per això i per tenir una visió més àmplia cal fer una ullada a altres llibres que confirmen opinions o que senzillament ens aporten formes noves de mirar el que ens envolta, el que ens expliquen o el que creiem.
Aquesta obra que presento ara, i que tinc des del desembre del 2000 (any en que el món s’havia d’acabar), és un rigorós recompte dels miracles més importants que s'han donat a Espanya i les seves connexions amb altres països. Proliferen, per aquest recompte, fraus i misteris inexplicables. És un llibre molt documentat i interessant que inclou un apèndix on es recullen per ordre cronològic només les aparicions que es van considerar públiques; el recompte comença el 1846 amb l’aparició a La Salette (Grenoble), reconeguda pel bisbe i després pel Papa Lleó XIII...
... L’última aparició a Espanya, que figura al final de les trenta pàgines de l’apèndix, és de l’any 1995 a Lepe (Huelva) on una alzina surera servia d'improvisat altar i fornícula perquè la Mare de Déu es manifestés, els dies 13 de cada mes, a Trinidad Eugenio.
Jesús Torbado, nascut a Lleó el 1943, va estudiar periodisme a Madrid i publicà articles i reportatges a diferents mitjans. Un dels seus treballs que més repercussió va tenir va ser la sèrie de reportatges que va publicar sobre els hippies de Formentera, en coincidència amb les expulsions del país que s'estaven realitzant a Eivissa, abordant-ho d'una forma molt seriosa i equilibrada. Després va ser un altre treball molt reconegut; la sèrie d'entrevistes-reportatge sobre els amagats després de la guerra civil que va publicar, amb Manuel Leguineche, amb el títol de “Los topos” el 1977; segurament la primera mostra de la recuperació de la memòria històrica espanyola.
Per escriure aquest llibre l'autor va recórrer la geografia espanyola confrontant dades i entrevistant una infinitat de persones, des de gent molt senzilla que no ha volgut revelar la seva identitat fins a vidents i, fins i tot, la famosa i mística Pitita Ridruejo. I descobreix un submón entre la fe i l'engany, entre el fervor religiós i l'explotació comercial que, encara que s'ignori, generalment segueix formant part de la idiosincràsia del país.
La contraportada ho sintetitza dient que a l'hipermercat místic es cuinen miracles, curacions, fraus, profecies, grans negocis i els cops de cua d'un folklore medieval integrista en allò religiós i reaccionari en l’aspecte polític. L'afable Espanya contemporània amaga tot un món subterrani de profecies analfabetes i visionaris al·lucinats que despatxen màgia i advertiments mil·lenaristes en santuaris campestres als quals pelegrinen milers de persones de tota condició i edat, crèdules, esperançades i ansioses.
Torbado ho té clar: entre la massa de senzills creients que abonen amb el seu fervor, entusiasme i donatius les aparicions, també hi ha molts fanàtics. Convé recordar, puntualitza, “que aquests fanàtics poden ser de la mateixa estirp dels requetès que prenien la santa comunió abans de llençar-se a afusellar republicans, o aquelles presumptuoses dames que, el 1936, s’agrupaven a Badajoz per anar a missa solemne després d’haver contemplat seriosament i amb molta gratitud els afusellaments massius d’enemics a la plaça de toros”.
Entre els molts casos que explica Jesús Torbado, hi ha el d’Esteban Sánchez (dit el Santo de Baza) que té temple i consulta sempre plens a prop de les Cuevas del Garfio. Sembla que des de nen pot veure una creu negra en el front dels que estan propers a la mort, la qual cosa, escriu, sens dubte ha d’espantar molt a qui se li posa al davant. Sembla que el santó Esteban havia estat a l’Opus Dei però no li va agradar i diu que els seus enemics són l’Església, els metges i els mitjans de comunicació. Sembla que Esteban es va passar una mica quan el 1993 uns trenta seguidors seus van haver de ser hospitalitzats amb cremades als ulls, per haver mirat fixament el Sol, segons els hi havia demanat el santó, amb l’esperança de veure la verge Maria.
De Fàtima (molt popular com sabem) diu Torbado que potser es va desplegar més a Espanya que a Portugal i que la primera de les dotze imatges “oficials” o “pelegrines” dels portuguesos va fer el viatge inaugural a Espanya el 3 de maig de 1947; va creuar la península des de Càceres a Irún, entre aplaudiments, plors i miracles, sempre acompanyada d’un grup de coloms blancs que mai no s’apartaven del seu tron... perquè allà era on tenien assegurat el seu menjar. Posteriorment van portar la imatge a El Pardo “perquè Franco i la seva família pogués resar a gust sense la sensació angoixant de les multituds. Al final, les aparicions venien fermament suportades per la ideologia nacional-catòlica, és a dir la dreta més rància i perillosa”.
Dins l'ofici de profeta la doctrina de la catàstrofe final és l'essència de les aparicions marianes. Torbado diu que un llibre que va formar part, temporalment, del Nou Testament d’un Pare apostòlic romà, Hermas, ja comminava a la penitència de cara a l’imminent Judici Final; era l’any 140. Divuit segles més tard era el sant Antoni Maria Claret que fixava la data el 1930. Altres profetes d’altres esglésies noves com John Smith (mormons), William Miller (adventista), Rusell (testimonis de Jehovà)... han donat dates també molt exactes, però ja caducades. Sembla que els profetes no es posen d’acord amb els horaris, concreta amb humor l’autor, que també parla d’un altre escriptor, Pepe Rodríguez, que va escriure “entre els arguments de coacció sectària, l’amenaça d’un més o menys imminent final del món ha estat el més rendible xantatge per subjugar ments i apropiar-se dels seus béns.
Hi ha, encara, (ho he comprovat per internet) dues agrupacions molt nombroses sobre les aparicions marianes: el Movimiento Sacerdotal Mariano i els Cenáculos de Oración. Van néixer iniciats pel sacerdot Stefano Gobbi, segons l’autor “un mite vivent escampant visions, missatges apocalíptics i miracles”. Sembla que agrupen uns 55.000 membres. Afegeix Torbado que “al marge de la saviesa infinita de la Mare de Déu, en centenars de missatges s’intueix la mà pragmàtica, proselitista, venjativa, política o interessada d’alguns essers humans”. Sembla que dels Cenáculos esmentats se’n compten més de dos-mil a Espanya.
Segons una estadística alemanya, nou de cada deu aparicions resulten a favor de nens o nenes. No només això, quasi totes les vidents es mostren molt orgulloses de no saber escriure ni llegir. Sembla, diu l’autor, que en el cristianisme la ignorància és un valor afegit, els Evangelis ho repeteixen molts cops i les pràctiques de devoció ho confirmen.
L'Església catòlica, però, mira amb suspicàcia aquesta fe preconciliar i ultraortodoxa mentre les autoritats públiques tanquen els ulls. En fi tenim un llibre ple de testimonis i peripècies, en un viatge, tan minuciós i documentat com inquietant, als misteris que amaguen les aparicions marianes.
Cal afegir, com a nota final, que l’obra conté una àmplia bibliografia de quasi cent entrades i un detallat índex onomàstic i toponímic de més de deu pàgines. Un llibre, si més no, ple de curiositats i fets reals interessants.