caenfrdees

LV 04a La llarga Caminada

 

    “La llarga caminada”, Slavomir Rawicz

      Símbol Editors(2007)

(Click on the flag above to have the translation in your Language. If it doesn't work, copy-paste it into Google Translator)            Toca ressenyar un llibre quina primera edició va ser a Anglaterra el 1956 i que ha estat traduïda a molts idiomes. L’acabo de llegir fa poques setmanes després que vaig trobar una nota, que vaig escriure al diari de viatge, quan algú me’l va recomanar el gener del 2020 estant a Ushuaïa.

       El 19 de novembre de 1939, Slavomir Rawicz, un jove oficial de cavalleria polonès fou detingut pels russos, acusat d’espionatge. Després de patir tortures i de sotmetre’l a judici, fou condemnat a 25 anys de treballs forçats al Camp 303, prop de Jakutsk, Sibèria. El camí des de Moscou al camp de presoners s’allargà durant tres mesos, en ple hivern. Molts dels presoners moriren en el trajecte, però Slavomir Rawicz va sobreviure. Al cap d’uns mesos, s’escapà del camp i emprengué, amb sis companys més, una fugida cap a la llibertat. Creuant Sibèria, el desert del Gobi, la Xina, el Tibet i l’Himàlaia. Sense cap altre ajut que les seves cames i el seu enginy, arribaren a l’Índia el març de 1942, després d’haver recorregut més de 7000 kilòmetres durant 9 terribles i desesperants mesos.

       Aquesta és la narració d’aquell viatge, una història èpica de fugida i supervivència, i d’una determinació: la llibertat i la dignitat. Tractant-se d’uns fets reals, l’he classificat com a llibre de viatges, però podria anar, també, a la secció d’història... 

   ... La primera part del llibre està dedicada als terribles dies quan va ser torturat i després va ser deportat a Moscou per ser un altre cop torturat per obligar-lo a signar una declaració falsa. Només aquesta primera part ja és prou interessant per la lectura del llibre, on és fan evidents, de forma crua, les brutals atrocitats de la Rússia estalinista.

     L’autor, declara a l’Epíleg, “que sent de temperament inquiet i torturat pels malsons del passat, no era un home amb qui resultés fàcil conviure”. Durant molt temps, explica, va tenir gravat a la memòria el moment en que els van rescatar al caire de la mort. “Em vaig sotmetre a tractaments i medicaments, però el metge em va acabar dient que alliberés tots els horrors d’aquelles experiències i em plantegés escriure un llibre”. Va seguir el consell amb l’ajut de Ronald Downing. Salomir Rawicz va morir, als 88 anys, a Nottigham (Anglaterra) l’abril del 2004.

       Un any després de la seva detenció (novembre de 1939) va comparèixer davant del Tribunal Suprem Soviètic i mentre tentinejava pels passadissos estrets de la Lubianka “era un home quasi desproveït d’identitat, mal alimentat i abismalment sol, que provava de mantenir viva alguna guspira de resistència...”

       Després va venir el tren siberià, de bestiar. I encara després un mes i mig caminant lligats en filera a una cadena, entre fang, pluja i trepitjant els propis excrements, o els dels companys d’infortuni. Pel camí alguns morien d’esgotament i uns soldats, diu l’autor “van alliberar el pobre presoner, van apartar el cos i li van aplicar el mateix mètode d’enterrament que als del tren: li van treure la roba i les botes i van cobrir el cadàver amb una pila de neu... A la meva secció, en acabar la marxa l’índex de mortalitat era del 15%...” Van arribar al Camp 303, al sud de Jakutsk, molt a prop del Cercle Polar Àrtic.

       Slavomir, condemnat a 25 anys de treballs forçats, aviat comença a pensar i a fer plans per fugir. Connecta amb uns altres presoners i al final rebrà ajut de la persona que menys es podia esperar. No volen acceptar el risc de ser capturats si van al nord, en direcció a Jakutsk, que seria l’opció més propera i acorden escapar en direcció sud, cap el llac Baikal i després entrar a Mongòlia i finalment tractar d’arribar a l’Índia; ho fan sota una forta tempesta de neu que s’encarregarà durant la nit de cobrir les petjades de la seva fugida.

       Intentant fer jornades de 45 quilòmetres segueixen sempre al sud, orientant-se pel sol i sense la possibilitat de disposar d’una mapa. Arriben al llac Baikal i allà és on se’ls incorpora una nova fugitiva, la Kristina. De cognom Polanska, tenia 17 anys, feia dos dies que no menjava i estava afamada. Després de la Primera Guerra Mundial el pare va ser recompensat, pels seus serveis, amb una terra a la Ucraïna polonesa , que havia quedat sotmesa a la reorganització de l’Europa Central. Però va arribar l’any 1939 i “els russos van començar a entrar al país. Abans que arribessin, la clandestinitat comunista, molt ben organitzada, va actuar. Només li van caldre uns quants discursos inflamants sobre la restitució de la terra als treballadors per convertir els pagesos en masses assassinades”. La Kristina, un dia, es va haver d’amagar a les golfes i quan va baixar, després de tot el soroll, va trobar els pares colpejats, encanyats amb filferro espinós i morts. I va fugir.

       Van seguir avall, sempre al sud, van entrar al desert del Gobi, on els esperaven experiències horroroses, de fam i set. Propers a la bogeria, encara van haver de veure com dos dels membres, en moments diferents, morien d’esgotament, als seus braços, sense dir res; senzillament es van apagar.

       En la descripció, l’autor deixa constància que la gran dificultat de la narració va estar relacionar el temps i la distància. “Em va ser especialment difícil al recordar el viatge per Mongòlia “. Desconeixent la llengua dels habitants, encara que els hi diguessin els noms de rius, pobles o muntanyes no hi havia manera de retenir els sons per desar-los a la memòria.

       Des de Mongòlia van entrar en territori Xinès, a la regió de Kansu, desèrtica. Per, molts dies després, passar per l’altiplà del Tibet, on ja van començar a trobar rius i rierols que els permetien beure i caçar alguna serp o algun peix per alimentar-se una mica. Al Tibet, van poder refer-se una mica gràcies a l’hospitalitat dels pastors i algun petit poblet.

       Per que explica, em fa l’efecte que van passar a l’est del Kanchenjunga, per tant devien entrar a l’Índia en la franja que queda entre el Nepal a l’oest i el Bhutan a l’est de la ruta.

       Potser el que més destaca del llibre és que el podríem qualificar com d’aquells que deixen ben impressionats els seus lectors. Potser fins i tot és un llibre que marca i que molts lectors potser es replantegin determinats aspectes de les seves seguretats i creences. I quan hi penses te’n adones de la gran maldat que hi ha dins d’una part de la raça humana i la insana ment dels individus dels sistemes autocràtics o dictatorials.

       Una de les últimes frases de l’autor és “el meu més profund convenciment és que la llibertat és com l’oxigen i que quan es perd costa molt de recuperar-la”. Cal prendre bona nota.