(Vietnam) Ruta 1698 el 31/12/2025; 10 km; +25 -25; 2 hores (inclou un trajecte amb barca pel riu). Viatge organitzat per VIT (Viatges Independents i Trekkings) amb el següent itinerari: Hue, Ciutat Imperial, riu Perfum, Porta Ngo Mon, Palau Tai Hoa, Palau Kien Trung, Jardins Co Ha, Pagoda Thien Mu, Tich Quang Duc. Participants: Francesc, Asun, Nuria, Franchu, Marta, MªPau, Glòria, Dorleta, Tere, Pere, Luisa, Maria, Elena i Miquel. Tipus de visita: lineal. Dificultat: fàcil, moderada. La guia a Hue, era Hani.
 |
 |
FA ANYS: L'any 1802, Nguyen Anh va aconseguir unificar el Vietnam.
Aquesta nit ja hem dormit a Hue, a l’hotel Asia Hue. La ciutat d’Hue està a 1000 km al nord de Ho Chi Minh (antiga Saigon), molt a prop del mar. La capital del Vietnam és Hanoi.
El mar que hi ha entre el Vietnam i l'illa de Borneo és el mar de la Xina Meridional. Al Vietnam, aquest mar s'anomena oficialment Bien Đông (que significa "Mar de l'Est"). És una de les rutes marítimes més transitades del món i una zona amb una gran importància estratègica i recursos naturals.
Ens dirigim a la porta Cua Ngan, que potser vol dir “Porta bonica”. L'espai interior de la Ciutat Púrpura Prohibida de Hue (la part més interna de la Ciutadella, reservada exclusivament a la família reial) estava format originalment per uns 50 edificis, segons els registres històrics de la dinastia Nguyen.
Ja estem dins de l’immens recinte de la ciutat imperial, a punt de passar per una de les grans portes imperials. L'origen de la Ciutat Imperial de Hue està estretament lligat a la fundació de la dinastia Nguyen, l'última dinastia imperial del país. Tot i que la zona ja era un centre de poder des del segle XVII (coneguda llavors com a Phu Xuan), la configuració monumental que coneixem avui va néixer a principis del segle XIX.
Aquesta és la porta Ngo Mon, que significa «Porta del Meridià» cap al sud, és la més gran de les quatre portes principals de la Ciutadella Imperial de Hue. L'any 1802, Nguyen Anh va aconseguir unificar el Vietnam després d'anys de guerres civils i es va proclamar emperador amb el nom de Gia Long. Va decidir traslladar la capital des de Hanoi (al nord) fins a Hue (al centre), ja que era el feu històric de la seva família i un punt estratègic per controlar el país sencer.
Al davant d’aquesta porta ens fem una foto del grup. Diguem que estem fronterers amb el mar. Pel que fa a les Filipines, una part d'aquestes aigües, que tenim a l’est, s'anomena Mar de les Filipines Occidentals.
La ciutat imperial és molt gran. Un mapa és aquest. És important diferenciar entre els tres recintes: La Ciutadella (Kinh Thành), el perímetre exterior que protegia tota la zona. La Ciutat Imperial (Hoàng Thành). El segon recinte, que contenia uns 140-160 edificis en total. La Ciutat Púrpura Prohibida (Tu Cam Thành), el cor del complex, on es trobaven aproximadament 50 edificis i centenars d'habitacions.
Malauradament, la majoria d'aquestes estructures van ser destruïdes durant els conflictes del segle XX i durant la Guerra de Vietnam (1968), concretament durant l'Ofensiva del Tet, la ciutat va ser escenari de combats intensos i bombardejos de bombes nord americanes que van reduir gairebé tot el recinte prohibit a runes.
Ens anem dirigint a l’interior de l’antiga ciutat prohibida, al palau Thai Hoa. El Palau Thai Hoa (en vietnamita: Đien Thái Hòa) és l'edifici més emblemàtic i sagrat de la Ciutat Imperial de Hue. Es considera el cor del poder de la dinastia Nguyen i és l'equivalent a la "Sala de la Suprema Harmonia" de la Ciutat Prohibida de Pequín.
Un fris fa tot el frontal de l’edificació. Conté frases de normes de respecte i comportament. He fet una foto d’una de les rajoles ceràmiques que és una metàfora poètica i descriu com els peixos esperen l’aliment, mostrant una vitalitat natural. L’autor expressa una preocupació ètica: la gent (“els peixos”) és lleial al seu lloc d’origen (“estimant la terra”) i el deure de qui té el poder és tractar-los amb humanitat i virtut sense forçar-los a moure’s o canviar les seves vides de forma injusta”.
Cada un dels extrems superiors de la teulada mostra dracs. El drac és el símbol de la protecció. El drac (Rong) és el símbol més poderós de la cultura i l'espiritualitat vietnamita. Tot i que prové de la mitologia antiga, la seva integració en el budisme vietnamita (majoritàriament de la branca Mahayana) li va atorgar matisos espirituals i protectors molt específics.
Durant la ruta anirem veiem noies i dones vestides de manera tradicional, sempre fent-se fotos. Després de dècades de guerres i influència occidental, les noves generacions de vietnamites han recuperat el vestit tradicional com un símbol d'orgull i identitat. Portar l'Ao Dai no es veu com una cosa "vella" o "passada de moda", sinó com una manera de connectar amb les seves arrels i mostrar el seu patriotisme d'una forma elegant.
Entrem. Tots els edificis i palaus estan construïts en fusta i criden l’atenció les gruixudes i altes columnes; bàsicament troncs sencers de grans dimensions. Els imponents troncs que formen les columnes dels palaus de Hue no són de qualsevol fusta. Per suportar el pes de les teulades i resistir la humitat extrema del Vietnam central, els emperadors Nguyen van utilitzar un material llegendari: la “fusta de ferro”, coneguda localment com a Go Lim.
Correspon a l'espècie botànica “Erythrophleum fordii”. Una curiositat poc coneguda és que l'escorça, les fulles i les llavors de l'arbre són tòxiques. Aquesta toxicitat natural és precisament el que fa que la fusta sigui immune als tèrmits i fongs, ja que cap insecte se la pot menjar.
Sortint per l’altra banda, sempre podrem veure a totes bandes altres edificis auxiliars. El recinte imperial de Hue era una "ciutat dins d'una ciutat", i cada zona tenia uns usos molt específics que anaven des de la gestió política fins a la vida espiritual i privada de la dinastia Nguyen. En l’àmbit de l´ús polític sabem que la Porta de Ngo Mon (Porta del Migdia) no era només una entrada; des de la seva part superior (Pavelló de les Cinc Fènixs), l'emperador presenciava desfilades militars i proclamava el calendari lunar.
Palau Thai Hoa (Palau de la Suprema Harmonia): el seu ús principal era per a les grans audiències (dues vegades al mes), coronacions i recepcions d'ambaixadors.
I pel que fa a les Sales dels Mandarins (Ta Vu i Huu Vu), situades a banda i banda del palau, servien com a oficines administratives i lloc on els mandarins es preparaven i es vestien abans de les cerimònies.
Allà lluny ja veiem el Kien Trung Palace. El Palau Kien Trung (Dien Kien Trung) és actualment la "joia de la corona" de la Ciutat Imperial de Hue, ja que s'ha reobert al públic fa molt poc (el febrer de 2024) després d'una restauració integral que ha durat cinc anys.
Realment és d’un estil totalment sorprenent. Aquest palau és l'edifici més singular i colorit de la Ciutadella de Hue. La seva construcció marca el final d'una era i l'entrada de la modernitat occidental a la cort imperial.
Amb detalls interessants de decoracions realitzades amb fragments de gerres de ceràmica xineses. Potser d’aquesta idea Gaudí va captar la força del trencadís. El palau va ser encarregat per l'emperador Khai Dinh (el dotzè monarca de la dinastia Nguyen). Khai Dinh era un gran admirador de la cultura francesa i volia un espai que reflectís el seu gust per l'estètica europea combinada amb la tradició vietnamita. Es va edificar entre els anys 1921 i 1923.
Entrem a l’interior. Podríem estar dins d’un palau europeu. Va ser el lloc de residència de l'última família imperial. Aquí va néixer el príncep hereu Bao Long i va ser on l'últim emperador. Bao Dai i la seva esposa, la famosa emperadriu Nam Phuong, van viure fins a l'abdicació de la monarquia el 1945.
Finalment sortim i ens desviem als edificis i jardins de la zona nord-est del recinte. Aquí tenim el jardí Co Ha per a descans del monarca. Afegim que a diferència d'altres emperadors que es van resistir al domini colonial, Khai Dinh va ser vist per molts com un "titella" de l'administració francesa.
El nom Co Ha prové d'una frase que fa referència a l'estudi i el descans després del treball. Era el lloc on els emperadors i els prínceps anaven a llegir, escriure poesia i meditar.
Ara ja anem en direcció al riu del Perfum. Diguem que el riu que passa per Hue, l'antiga capital imperial del Vietnam. El riu del Perfum, conegut en vietnamita com a Song Huong (o Huong Giang), es diu "riu Perfum" perquè a la tardor les flors dels arbres fruiters de les hortes que hi ha riu amunt cauen a l'aigua, donant-li una aroma molt característica i agradable.
Aquí una barca ens porta 4 km en direcció a ponent. El riu neix a la serralada de Truong Son (les muntanyes Annamites), té una longitud d’uns 80 km des del seu origen fins a la desembocadura i la superfície de la seva conca ocupa uns 2.800 km², situada íntegrament dins de la província de Thua Thien Hue.
L’objectiu d’aquest desplaçament ha estat venir a visitar la pagoda Thien Mu (que significa "Pagoda de la Dama Celestial"). És un dels símbols més icònics del Vietnam i l'edifici religiós més alt del país. Situada al turó de Ha Khe.
Es diu que l'any 1601, el senyor Nguyen Hoang (el primer dels senyors Nguyen que va governar el sud) va sentir una llegenda local: una dona vella vestida de vermell i blau apareixia al turó i deia que algun dia algú hi construiria una pagoda per pregar per la prosperitat del país. En sentir-ho, Nguyen Hoang va ordenar la construcció de la pagoda, donant inici a la tradició budista de la regió.
Davant de l’entrada tenim un Lu huong; un gran encenser. Els més monumentals que veurem a les pagodes de Hue solen ser de bronze o de pedra tallada, sovint decorats amb motius de dracs o flors de lotus. Clavar l'encens a la sorra o cendra que omple el Lu huong simbolitza la connexió entre el món terrenal i el món espiritual. El fum que puja porta les pregàries dels fidels cap als avantpassats o a les divinitats.
Com és natural a dins no pot faltar l’altar. L'altar està presidit per tres grans estàtues de bronze que representen el passat, el present i el futur: Amitabha (Buda de la llum infinita), Shakyamuni (el Buda històric) i Maitreya (el Buda del futur). Al centre, destaca una imatge de Maitreya (Buda Di Lac, o Buda Feliç), representat amb una gran panxa i un somriure ample, que simbolitza la felicitat, la generositat i la bona fortuna.
Aquestes figures tan cridaneres que veus a les entrades dels temples vietnamites, com a la pagoda de Thien Mu a Hue, s'anomenen generalment Guardians del Temple o Ho Pháp (Protectors del Dharma). La seva funció no és espantar els visitants "bons", sinó actuar com a protectors espirituals. Normalment les cares tan ferotges fan referència al dualisme (El Bé i el Mal). Normalment trobarem aquestes figures en parelles (una a cada costat de la porta o de l'altar): Ông Thiện (El Senyor del Bé) i Ông Ác (El Senyor del Mal). Aquesta de la foto és la figura amb la cara lletja, vermella o blava, ulls sortits i expressió ferotge, amb la funció d’espantar els esperits malignes i els mals pensaments abans que entrin al lloc sagrat. També simbolitza el càstig per als qui fan el mal.
A continuació ja veiem el pavelló Thich Quang Duc, del monjo budista que es va convertir en un símbol mundial de la resistència pacífica. La seva història està íntimament lligada a la Pagoda Thien Mu de Hue, encara que el seu acte final va tenir lloc a l'antiga Saigon (actual Ho Chi Minh).
Anem gaudint a poc a poc de l’entorn. El que més ens crida l’atenció o impacta, demana sempre un pas tranquil i una actitud d’observació atenta. El cor de Thich Quang Duc, que es diu que va sobreviure a les flames, es considera una relíquia sagrada (Sarira). El cor no està a Hue (es guarda normalment al Banc de l'Estat o a la Pagoda Xa Loi a Saigon per seguretat), però a les pagodes de Hue s'utilitza la seva imatge per transmetre el concepte de la invencibilitat de la fe. És un símbol de resistència espiritual.
A punt d’acabar la visita emmarco aquesta fotografia del pavelló on es guarda el seu cotxe blau i el seu retrat funciona com un memorial. Serveix per recordar el seu sacrifici per la llibertat religiosa. Els visitants i els monjos s'hi aturen per oferir respecte, no com a culte a una divinitat, sinó com a reconeixement a un Bodhisattva (algú que es sacrifica pel bé dels altres).
Trobo que hi ha pocs rètols informatius en tot aquest recinte i just ara quan acabem en veig un! Faig una foto. He d’afegir, per acabar, que l'acte de la immolació del monjo (11 de juny de 1963) coincidia amb l’ època en que el govern del president catòlic Ngo Dinh Diem perseguia activament els budistes (prohibint la seva bandera, tancant pagodes i empresonant monjos). Com a protesta extrema, Thich Quang Duc es va asseure en posició de lotus en una cruïlla concorreguda de Saigon, es va fer ruixar amb gasolina per un altre monjo i es va calar foc.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1698-vietnam-hue-ciutat-imperial-pagoda-thien-mu-246425810
Aquí, una altra crònica d’Àsia, antiga, en concret a monestirs a la plaça Durbar de Katmandú: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/mon/himalaia/343-kathmandu-thamel-a-la-placa-durbar