(Anoia) Ruta 1617 el 27/10/2024; 5 km; +37 -37; 1,5 hores. Visita urbana passant per Sant Maria, El Pilar, La Lliga i el Molí Paperer. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil, passeig.
 |
 |
FA ANYS: La història de la vila es remunta al 955.
He aparcat al principi de la ronda del Capelló, a l’extrem sud de la població. El terme municipal de Capellades és el més petit de la comarca, amb 2,95 km2, però està al damunt d’un altiplà, d’una plataforma situada 100 metres per damunt del riu Anoia i el seu congost. El nom prové de ‘capelló’, diminutiu de capa, per la gran quantitat de balmes; sembla documentat al segle XI.
Camino en direcció nord pel costat dels jardins de Mossèn Pere Ribot. Va ser un capellà i poeta nascut a Vilassar de Mar (1908 - 1997) que començà publicant al Diari de Mataró i més tard a La Veu de Catalunya i a La Publicitat sota els auspicis de Francesc Cambó. Després de la guerra civil de 1936-39 visqué apartat a la parròquia de Riells de Montseny, que es convertí a la postguerra en un dels primers fogars del catalanisme literari i d’on fou rector durant més de mig segle.
Els jardins formen un espai d’una subtil bellesa i un entorn de pau, probablement reforçat pel gran espai aeri que queda al davant per sobre del congost.
Més endavant a l’esquerra hi ha una font de color blanc, curiosa, amb l’escultura d’un cavallet de mar (“(Hippocampus ramulosus”). És un curiós peix que presenta anells ossis espinosos d'origen dèrmic, la boca és molt estreta amb el morro tubular, els ulls són mòbils i independents l'un de l'altre i a més els mascles tenen una bossa incubatriu.
Des del mirador que forma l’espai de la font, tinc una vista de la vertical del penya-segat que forma l’abric Romaní. Es tracta d’una potent terrassa travertínica quaternària damunt les llicorelles paleozoiques i el granit, formant una cinglera de cornises i covals de pedra tosca i el dosser, o barret del Capelló, on hi ha els importants jaciments prehistòrics del terme (abric Romaní i l’estació Agut).
Mirant endavant, Anoia amunt, queda clar la vall que forma el riu del mateix nom de la comarca, riu que avui es veu molt ple i de color fangós, conseqüència de les fortes pluges que han caigut aquesta setmana.
Un graffiti urbà. Són important perquè són el petit espai que el poder permet a la protesta i mostren aspectes polèmics. Aquest diu: “Som la cançó que mai s’acaba. Som el camí contra l’oblit. Som la revolta en un sol crit”.
A l’extrem nord d’aquesta ronda ho ha l’accés a l’Abric Romaní. Fa entre 75.000 i 40.000 anys, el cingle del Capelló va ser refugi dels neandertals. L'any passat el jaciment va ser declarat bé cultural d'interès nacional (BCIN). L'Abric Romaní va ser descobert l’any 1909, i es considera el jaciment més important de neandertals de la península Ibèrica (115.000-40.000 anys).
Giro pel carrer del Fossar. Un altre graffiti diu una veritat com un temple: “Els poderosos decideixen les guerres, els pobles posen els morts”. Hi ha qui pensa que en les legislacions nacionals modernes i democràtiques i respectuoses amb els drets humans, hi hauria de constar un delicte molt greu: decidir una guerra. Precisament el mur del graffiti és el del fossar que limitava el nucli urbà abans d'arribar als inicis de la zona d'horta del Capelló. El 1737, es comentava que l'hort situat darrera del cementiri era conegut com "l'hort d'en Alemany".
Una mica més endavant trobo aquest monument dedicar al doctor Alexander Fleming. Molta gent devem la vida al seu descobriment cabdal: la penicil·lina. El 28 de setembre de 1928, el científic escocès Alexander Fleming va fer créixer una floridura en un cultiu, de forma casual, i va descobrir que produïa una substància que matava diversos bacteris que provocaven malalties. Havia trobat la penicil·lina.
I poc més enllà, una cantonada amb un pas sota pont i uns murs de roques escairades velles. El pas sota pont era un portal medieval i part del mur era el que resta de la muralla. Així és com les pedres uneixen el passat amb el present, així també és com som més conscients de per on passem: no totes les pedres tenen el mateix valor històric.
Al mur, un altre record d’un passat, però més proper; una placa ens en parla: “A Oriol Solé Sugranyes, veí de Capellades. Lluitador antifeixista. Assassinat pel règim franquista durant la fuga de la presó de Segòvia el 6 d’abril del 1976”. La repressió franquista va ser brutal i si no se’n parla prou, al final s’oblidarà aquella terrible època.
Un petit racó, uns arbres, una mica de gespa i una escultura que conté un record: “1a Trobada de nans capgrossos de Catalunya” i una data: any 2000.
I després, en l’entorn de la casa de la vila, uns vidres i al darrera els capgrossos de Capellades. Tots peces centenàries. Voleu conèixer la tradició dels capgrossos? Doncs ho trobareu a internet, per no allargar-me.
Així arribem a l’església de Santa Maria, la parròquia de la vila. Edificació religiosa del segle XIX l'origen de la qual es remunta al segle X amb l'existència d'un temple romànic. L'edifici actual, d'estil neoclàssic i d'unes dimensions considerables, té una planta de creu llatina i està coronat amb un destacat cimbori circular i un campanar de torre. Per les seves grans dimensions, se l'ha anomenada la catedral de l'Anoia.
I si hem de saber més d’història, és d’agrair que Capellades conservi aquest record que les nostres àvies encara havien fet servir.
Giro i el carrer tant recte, no gaire ample (de l’amplada del pas de carro) i les cases d’èpoques diferents, continua parlant-nos de Capellades. La història de la vila es remunta a l'any 955, tot i que la zona ja havia estat poblada durant la prehistòria. Els primers segles de la seva història, Capellades era propietat del monestir de Poblet, i més endavant passaria a mans de l'abadessa de Pedralbes. Al llarg la seva història Capellades va patir guerres i epidèmies que van reduir la seva població, que no es va refer fins al segle XIX, amb la industrialització de la zona.
Fins que arribo al Café la Lliga. Anomenada legalment “La Lliga Comercial, Industrial i Agrícola” i reconeguda pels vilatans i vilatanes com “La Lliga”, aquest espai social és dels més veterans de Capellades. La societat va ser fundada el dia 12 d’octubre de 1901 i els objectius de l’entitat, en un inici, eren la reunió dels elements comercials industrials i agrícoles, la protecció i defensa de llurs interessos, propagar els coneixements que poguessin contribuir al seu desenvolupament i prosperitat, fomentar la instrucció i els sentiments de fraternitat i mútua confiança entre els socis, socorre’ls en cas de malaltia i proporcionar-los un lloc agradable i de diversió.
Toca seure, reposar i sobre deixar espai per pair el que m’ofereix la volta i potser parlar uns moments amb aquest senyor vell, del poble, que també pren un cafè a la taula del costat.
Després cal seguir aquesta caminada urbana, pe passar pel davant de la petita església de la mare de Déu del Pilar, una esglesiola que va ser erigida l’any 1801 per la família Serra, importants fabricants paperers, el paper de la qual va ser utilitzat per diversos artistes com Goya o Ramon Casas. La Mare de Déu del Pilar presideix l'altar major juntament amb les imatges de Sant Joan i Santa Victòria.
A tocar de la Plaça de Catalunya, potser la més gran de totes. Dèiem que Capellades es compta des del 955 (segle X), doncs recordem que l’origen de la dinastia catalana es considera fundadora des del segle IX, amb Guifré el Pilós (874). Per perspectiva podem dir també que Castella no va existir fins precisament el 950, com un comptat amb en Ferran Gonzalez, en temps que era una terra molt poc poblada i en tot pas per mudèjars musulmanes que es van mantenir en territori conquerit.
Giro per un curiós carreró que segueix el camí de l’aigua del Rec Corronaire just al mig de la vila. És una conducció que feia arribar l'aigua de la Bassa fins als Molins de la Costa; conjunt de setze molins paperers, la producció dels quals, als segles XVIII i XIX, va convertir Capellades en un dels principals centres paperers del país, amb renom internacional pel seu paper de barba d'alta qualitat.
A la dreta, més endavant, una paret herbada gràcies a les gotes d’aigua que baixen d’un canaló superior i formen el travertí de Capellades.
El travertí o pedra tosca és una roca sedimentària de la classe de les roques carbonatades, de color clar, grogós o rosat, de textura fibrosa i amb múltiples cavitats que presenta la seva estructura cristal·lina. No té estratificació, però posseeix petites bandes estretes diferenciades per la concentració d’impureses o bé per la mida dels grans. Els seus components són la calcita o l’aragonita, amb impureses de limonita. També hi són freqüents els fòssils i les empremtes de vegetals.
Ja falta poc per arribar a un dels elements més destacats de Capellades, el seu Molí Paperer, avui un museu didàctic i que fora agradable de visitar. No ho faig avui, però ja hi he estat un parell de vegades amb anterioritat.
El Museu Molí Paperer de Capellades, està situat a la població de Capellades en un antic molí paperer, amb l’estructura pròpia dels molins del segle XVIII, anomenat “Molí de la Vila”. És un edifici amb una superfície de 2.200 m² i consta de quatre plantes i soterrani. Recomano la visita al museu, molt educatiu i informatiu.
Al costat mateix la Bassa es mostra avui seca, probablement des de la crisi de sequera que va començar fa uns quatre anys.
Un rètol ens parla de la Bassa i és una explicació molt necessària per entendre l’existència d’aquest dipòsit just aquí, al centre de la vila. La Bassa és una de les surgències naturals de l'aqüífer Carme-Capellades.
A la gran plaça del costat de la Bassa, hi arriba la font Cuitora. Es documenta des d'inicis a inicis del segle XVIII i té l'origen en la qualitat de l'aigua per coure el llegum.
Parlant de coure i només per curiositat diré que fa una mica més d’un segle, es va formar l’Assemblea de Parlamentaris; nom que van rebre diverses reunions extraoficials de diputats i senadors que tingueren lloc a Barcelona i a Madrid al juliol i l’octubre del 1917 i es feia palesa una gran crisi de l’Estat espanyol.
En un racó un gran roca irregular un mosaic: el record a l’agermanament de la vila amb Costa Rica. Per perspectiva històrica, encara 100 anys després d’aquella Assemblea esmentada, l’1 d’octubre de 2017, l’Estat Espanyol va enviar a Catalunya milers de policies i policia militaritzada per evitar a cops de porra que els catalans poguessin votar en un referèndum.
Ningú podia imaginar que el que en diuen un estat “democràtic”, s’atrevís a enviar gent armada contra un acte pacífic com era expressar l’opinió, tot i que el govern ho havia prohibit.
Cal seguir caminant fins al parc precisament de la Font Cuitora, on avui és el punt final d’una cursa popular que han celebrat al poble. Per cert, per cloure el tema històric, potser convé dir que la repressió continua (amb altres cares, però). Un exemple és que l’ANC va posar, l’abril del 2024, una pancarta on es veia que la despesa en Salut en dades del % del PIB era només de 4,7% a Catalunya, mentre que a Espanya era del 6,4%.
Això passa en una terra que pateix un dèficit fiscal de 20.000 milions cada any. Si vius a Catalunya i no ets independentista, quan llegeixes aquestes noticies ¿què? ¿estàs satisfet? ¿potser ets un ésser dòcil que no veu que això també li afecta a ell? Si ets un lector d’un altre territori o una altra regió d’Europa i fos tractat així, ¿no exigiries també ser independent? Hi ha qui pensa que Espanya tracta a Catalunya com una colònia.
Ja en direcció al final d’aquesta caminada urbana, passo pel davant de la Torre Guasch. La casa de la família Guasch, amb el seu gran jardí, constitueix l'edifici senyorial més important de la vila. És un gran casal, de planta baixa i dos pisos, amb un ampli balcó amb balustrada al primer pis i balcons individuals al segon, tots ells recolzats sobre columnes dòriques. Els Guasch havien adquirit diversos immobles al carrer Sant Ramon i zones veïnes, des de finals de la dècada de 1860 i la de 1870. En aquells espais van construir la seva fàbrica el 1879 i també la seva residència. L'habitatge de la família, però, es va construir ja ben entrat el segle XX, en una zona immediata a la fàbrica familiar.
En la intervenció dels jardins es van trobar restes arqueològiques. Es tractava d'un típic sepulcre de fossa català i, per tant, pertanyent al Neolític Mig- Recent de Catalunya, amb una cronologia entre el 3.500 i el 2.500 aC. Se sap que els Guasch en mantenien a casa seva, però des del 1964 ni consta cap informació d’aquelles pedres.
Davant del pal amb la bandera catalana independentista, m’acomiado d’aquesta volta. He aprés unes quantes coses, mirant, llegint, preguntant... Visitar un poble només mirant parets, botigues i restaurants no ens serveix de gaire: tant li fa un poble com un altre. Són les parets, les pedres amb la seva història les que ens parlen del lloc, de la seva gent, dels seus sentiments. Qui no ha conegut aquests aspectes no podrà dir que ha visitat el poble.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/agps1617capelladesru-189751472
Aquí, una altra crònica anterior per la comarca: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/anoia/268-santa-margarida-de-montbui-a-castell-de-claramunt
Comentaris