Nou llibre: Un excursionista per l'Himàlaia. (Bages) Ruta 1746 el 10/11/2026; 9 km; +381 -381; 3 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Monestir, funicular Sant Joan, Mirador de Sant Joan, Gorra Frígia, Pla de les Taràntules, Serrat de l'Albarda, Cim Sant Jeroni, Ermita de Sant Jeroni, serra de les Magdalenes. Tipus de sortida: anada i tornada; Dificultat: fàcil. NOTA: He utilitzat el funicular, per tant el desnivell de pujada del track que marca 622 metres, a peu han estat uns 240 menys.
 |
 |
FA ANYS: L’ermita original de Sant Jeroni va ser del 1541.
He pujat a Sant Jeroni utilitzant el funicular de Sant Joan. A l’estació superior hi ha el Pla de les Taràntules i estic a 971 metres. El pla del monestir està situat a 730, per tant m’he estalviat un desnivell d’uns 240 metres.
Camino una mica en direcció oest per anar a fer una fotografia de l’ermita de Sant Joan, que es veu destacada a l’esquerra de la foto. Sota la roca de la Miranda de Santa Magdalena s’hi endevinen restes en coves que corresponen a les antigues ermites de Sant Joan i de Sant Onofre.
He tornat enrere al Pla de les Taràntules i aleshores agafo el camí estret que passa per darrera del funicular, al nord. Aquest és el camí de Sant Jeroni. De seguida tinc la vista magnífica de la Trompa de l’Elefant (perfectament visible al centre) amb 1153 metres. A la seva dreta veig la Mòmia (1127m) i la Momieta al seu costat mateix, de 1078m.
Just a l’esquerra de la foto, més baixa hi ha La Prenyada (1145m), amb el seu perfil prominent i ventre bombat.
Segueixo amunt pel vessant dret del Torrent de Santa Maria, pel camí de Sant Jeroni. a l'altra banda es veu aquest conjunt d'agulles. Agulles imponents que s'alcen a l'altra banda i que corresponen al sector de les Gorrines, amb la Gorra Marinera, la Gorra Frígia i el Toca-somiat.
Puc comentar que la Gorra Frígia (1153m) rep el nom precisament perquè la seva silueta recorda molt a un barret frigi (aquell barret cònic amb la punta revoltada cap endavant que simbolitza la llibertat). Les parets d'aquesta agulla han estat un autèntic camp d'entrenament i de proves per a diverses generacions d'escaladors catalans des de mitjans del segle XX. De fet, l'any 1955 s'hi va obrir una variant clàssica molt coneguda (la variant Mompart), que evitava un tram especialment delicat. La via prové d’Albert Mompart, qui juntament amb Antònia Caparrós van obrir aquesta línia el 18 de setembre de 1955.
Una aturada i una mirada enrere, al fons del torrent de Santa Maria. És el nom tradicional i geogràfic més utilitzat a Montserrat per referir-se a aquesta conca i curs fluvial (generalment sec la major part de l'any). Al fons la vista s’atura a la destacada situació del monestir.
El camí ha deixat enrere, a l’esquerra a tocar les parets, el conjunt de Les Magdalenes, on ja hi puc veure escaladors que s’hi estan enfilant. De tornada en parlaré. Segueixo endavant, el meu objectiu ha d’estar allà lluny en la serra. La foto pertany al sector superior de la Tebaida i de les parets que s'enfilen cap a Sant Jeroni.
Segueixo des de l'estació superior del funicular a Sant Joan en direcció a Sant Jeroni. Estic més enllà de la meitat de la ruta i veig els cims propers on està Sant Jeroni. A l'esquerra tot un gran conjunt d'agulles. Faig una foto. Ara estem al sud-oest de la regió de Sant Jeroni, a la zona de la Secció de l'Albarda, just en el tram final d'aproximació on el camí vell s'acosta al collet de l'Albarda i al sector del Puntal de l'Albarda i de la Pleta.
El que veig doncs han de ser agulles com l'Albarda Castellana (1.178 m) que és el gran referent dominant d'aquest sector sud. També el Puntal de l'Albarda i potser el Braguer entre altres roques menors.
El Cavall Bernat és el monòlit més emblemàtic i conegut del massís de Montserrat, amb una imponent paret de conglomerat de 245 metres d'alçada a la cara nord, que jo ara em miro des de la banda sud-oest.
Ja estic molt amunt, però abans d’endinsar-me al bosc, miro al sud i puc fer aquesta foto amb zoom de la Panxa del Bisbe.
Foto a nord-est, on destaquen les antenes en el punt que havia estat l’estació superior del telefèric de Sant Jeroni. L'històric aeri va funcionar entre 1929 i 1987 i fa anys que està tancat i fora de servei.
Ara sí, ara entro a la zona de bosc que formarà l’entorn planer en el que se situa l’ermita de Sant Jeroni.
Una mica de pujada més i aviat ja hi soc. Aquí em va bé per beure una mica d’aigua i menjar una fruita. L'edificació original es va construir entre 1536 i 1541 una mica més amunt, ben a prop del cim culminant. Era l'ermita més alta i allunyada de tot el monestir de Montserrat. A causa de la seva altitud, estava fortament exposada al vent i al fred extrem, motiu pel qual sovint passava temporades deshabitada. Actualment es veu totalment derruïda. Com que l'emplaçament original va quedar en ruïnes, l'any 1891 es va beneir la nova capella (la que trobem actualment al camí), una mica més avall, i a finals del segle XX se li va afegir un porxo per servir de refugi als excursionistes.
Com anècdota puc explicar que damunt de les restes de l'antiga ermita original, a principis del segle XX, s'hi va arribar a construir un restaurant aprofitant el mirador. Va funcionar fins a mitjans dels anys 60. Una de les tradicions turístiques més sorprenents d'aquella època era que, al restaurant de Sant Jeroni, llogaven escopetes i prismàtics als visitants perquè poguessin disparar trets a l’aire i així escoltar l'espectacular ressò que rebotava contra les agulles i parets rocoses de l'entorn. Un estrany costum que, per sort, ja no es possible realitzar.
Encara queda un bon tram sempre en pujada que ens ha de dur al cim de Sant Jeroni. Cal pujar doncs des dels 1157 metres de l’ermita (capella). Pel que fa a l'entorn immediat i la zona planera de boscos i racons ombrívols per on s'enfila el camí just abans d'arribar-hi, tot aquest sector s'inclou dins de la frondosa vall de Sant Jeroni.
Mentre pujo vaig observant els voltants. Aquí tinc una bonica foto dels Plecs del Llibre.
El camí de pujada és fàcil encara que feixuc segons l’estat físic i de les cames. Les meves ja tenen molts anys i no els hi agrada gaire que les obligui a pujar i baixar escales.
Escales amunt. Finalment ja tenim al davant el cim de Sant Jeroni. És el punt culminant i el veritable "sostre" de tot el massís de Montserrat.
Des de dalt, les vistes a ponent són molt verticals. I més enllà el panorama se’n va cap a la Serra de Rubió, Castellfollit del Boix i Sant Salvador de Guardiola. I a sota mateix, tenim el Serrat de Sant Jeroni i el Serrat del Moro, entre els que és forma la Canal de Sant Jeroni que va fins a Santa Cecília.
Estem a 1236 metres i al centre hi ha una plataforma circular amb una taula d'orientació (un mapa panoràmic de bronze o ceràmica sobre una peanya) que indica els noms dels cims, serres i punts geogràfics que es veuen a l'horitzó. Aquesta taula va ser donada i col·locada pel CECB (Centre Excursionista de la Comarca del Bages) l'any 1986.
Després d’estar-hi una estona mirant i intentant identificar l’entorn, toca anar baixant les escales.
Ja de baixada tot tornant, faig aquest zoom al cim del Cavall Bernat. La petita silueta que es veu al capdamunt de tot és la imatge de la Mare de Déu de Montserrat (la Moreneta). L'escultura actual és una peça feta d'acer i protegida amb potents materials resistents a la intempèrie que va ser instal·lada l'any 1987 (transportada amb helicòpter) per substituir una imatge anterior d'alumini que havia estat robada.
El camí ample i còmode arriba un altre cop per sota de Les Magdalenes, on puc veure uns escaladors que encara hi estan escalant. Destaquen la Magdalena Superior (1.132 m), la
Magdalena Inferior (1.050 m) i la Miranda de Santa Magdalena (1.132 m); aquesta última és el pilar massís i cilíndric veí on en temps antics hi havia hagut l'ermita de Santa Magdalena al seus peus i de la que queda poca cosa.
Continuo avall, mentre les cames ja em pesen una mica. Trobo que s’acostuma a dir una mentida; diuen que amb l’edat les cames es tornen fràgils... doncs les meves es tornen de plom i em pesen massa. Això anys enrere no em passava.
Un altre cop amb el funicular. M’ajudarà a baixar.
Ja estic al davant del monestir i amb aquesta vista acabo aquesta excursió durant la qual m’havia proposat intentar identificar unes quantes de les agulles que aniria trobant. Si he comés alguna errada, qui la trobi que no dubti en dir-m’ho i així ho podré rectificar.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1746-montserrat-sant-jeroni-noms-de-cims-i-agulles-296099021
Aquí, una altra crònica anterior d’ascens pel Camí dels Francesos: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/bages/39-montserrat-del-monestir-a-sant-jeroni
Una altra el dia de l’encesa del llums a 131 agulles, el 30/9/2019: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/notes-i-reflexions/notes-i-noticies/817-llum-i-llibertat-a-montserrat