(Garraf) Ruta 1739 el 21/10/2026; 12,4 km; +108 -108; 4 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Sant Pere de Ribes, circular sud oest, Camils, Mas Cocons, Mas Farigoles, Clos La Plana, Solers, Puigmoltó i Vilanoveta. Participants: Grup de vint membres de CR-60, de Xulius, guiat per Joan Planas. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El castell de Ribes està datat l’any 990.
Comencem a les 8 del matí des de la plaça de l’església de Sant Pere de Ribes i aviat ja estem sortint pel sud de la vila. Aquesta ruta a peu ressegueix un territori fronterer i històric entre Sant Pere de Ribes i Vilanova i la Geltrú, trepitjant camins antics de vinya, masies emblemàtiques i nuclis amb molt de caràcter.
Travessem la Riera de Ribes que neix a la comarca de l'Alt Penedès, concretament al terme municipal de Les Cabanyes, a uns 250 metres d'altitud i després s'endinsa a la comarca del Garraf creuant el terme municipal d'Olivella, on rep més afluents i aigua de les muntanyes del Massís del Garraf, fins a passar pel nostre municipi.
Una mica més endavant, a la dreta, encara veiem allunyada la torre de l’antic castell. El castell de Ribes (o castell de Bell-lloc), situat a l'antic nucli de Sota-ribes a la vora de la riera, és un edifici d'origen medieval documentat des del segle X. Va ser promogut pel bisbat de Barcelona com a punt defensiu davant les incursions musulmanes i per consolidar el repoblament de la zona.
El sol, com cada dia, neix per orient encara que cada dia més tard; coses de la tardor. Per cert l'edat mitjana, al voltant del castell de Ribes, va estar marcada per mantinguts conflictes de jurisdicció i senyoriu entre la família dels cavallers de Ribes (els castlans/senyors feudals) i la seu episcopal de Barcelona. Si m’ho permeteu dir, vaig publicar fa uns anys una novel·la que toca una part d’aquells conflictes.
I ens endinsem al bosc després de deixar a la dreta el Mas de les Farigoles. Aquesta masia (catalogada com a Bé Cultural d'Interès Local) amaga secrets de pedra. Antigament s'anomenava Can Ferret, i en el llibre d'Apeo de 1847 ja consta com a Mas Farigola. Si ens hi aturéssim potser podríem veure, dins de la finca, com es conserven pous antics un dels quals duu gravat l'any 1813; testimoni mut de l'activitat agrària de l'època napoleònica a casa nostra.
Anem fent un caminar tranquil, farcit de converses, reflexions i sensacions. És el que pertoca en una sortida com aquesta. Els masos formen part d'aquest mosaic agrícola tradicional del Penedès-Garraf, on antigament cada pam de terra estava aprofitat per a la vinya abans de la crisi de la fil·loxera al final del segle XIX.
Hem fet ja 3,6 km i a la dreta ens queda el Mas Cocons, que té a la seva esquena el turó del mateix nom, amb la discreta altura de 84 metres. Històricament escrit també com a Manso de Cocons o Cucons. En la topografia del Massís del Garraf i el Penedès, un cocó és un clot o cavitat natural a la roca (normalment calcària) on es diposita i s'acumula l'aigua de la pluja de manera natural. Prou antic, al cadastre de 1716-1717, consta com a habitant o propietari Emanuel Solé (Emanuel Solé dels Cucons).
Hem seguit el Camí Vell de Vilanova i hem deixat a la dreta el mas de Xoriguera. Terra de masos i de vinyes. Can Xoriguera (o Can Xuriguera) és un dels casals més emblemàtics de Sant Pere de Ribes, destacable tant pel seu passat medieval com per la seva impressionant transformació modernista a principis del segle XX. El nom prové directament del cognom del seu antic llinatge de propietaris (els Xoriguera), el qual deriva del mot català xoriguer (un dels ocells de presa menuts més comuns del territori).
Cal afegir que l'existència de la casa està documentada des del segle XIII. De fet, consta que l'any 1286 Arnau de Xoriguera era el síndic de Sant Pere de Ribes, la qual cosa indica la rellevància que ja tenia aquest llinatge en la vida pública del poble.
Quan arribem a l’inici del llarg passeig que duu al gran casal de Solers, que no veiem, estem ja a la cruïlla amb la carretera. Aquí hi ha la via l’accés controlat (la porteria) al Casal.
Hem fet ja 5,3 km i entrem a l’antic petit nucli de Vilanoveta. L'origen del nucli es remunta al creixement d'un conjunt de cases al voltant del Mas Vidal. Com que es trobava molt a prop de la ciutat veïna de Vilanova i la Geltrú, va acabar prenent popularment el nom diminutiu de Vilanoveta.
Em crida l’atenció aquest pati amb els signes evident d’haver contingut un forn... o potser dos. I una curiositat o llegenda: com passa en molts antics enclavaments del Garraf, la tradició popular atribueix al nucli la llegenda que les seves masies estaven connectades per túnels i passadissos subterranis que arribaven fins al mar per esquivar els atacs de pirates o per al contraban. Ves a saber.
Cent metres més endavant arribem al Bosquet de Vilanoveta, on hi ha un establiment de menjars, avui tancat. Però també hi ha taules i bancs. Més conegut en l'àmbit arqueològic i patrimonial com el Bosquet o l'Era dels Moros, sota el Bosquet s'hi troba un jaciment arqueològic d'època ibèrica i romana.
És magnífic haver sortit fa poc de Ribes i a tocar de Les Roquetes i de Vilanova i la Geltru, trobar-hi aquest magnífic bosc per fer un mos o descansar... a les grans ciutats és impossible. Puc afegir, a més, que en les excavacions dutes a terme hi van descobrir les restes d'una antiga vil·la romana dedicada exclusivament a la producció agrícola, concretament una planta per a l'elaboració i emmagatzematge de vi.
Més endavant trobo aquest gran exemplar de llentiscle totalment ple de fruits. El llentiscle (“Pistacia lentiscus”) és un arbust o petit arbret mediterrani molt resistent a la sequera, característic del maquis i de la garriga. Destaca per les seves fulles perennes, compostes i curioses, i per produir unes petites baies que passen del vermell al negre quan maduren. Tradicionalment s'ha utilitzat per obtenir la resinosa "màstec" per a usos medicinals i manuals, i és fonamental en l'ecosistema litoral per la protecció del sòl i com a aliment per als ocells.
El nostre pas ens porta a passar per un dels carrers de Puigmoltó. Aquest veïnat porta el cognom d'una antiga i important nissaga medieval (els Puigmoltó), documentada a la zona i al Penedès des del segle XIV. Un llinatge que va tenir relacions estretes amb la cort i la política catalana de l'època.
Com a curiositat històrica diguem que el cognom Puigmoltó va arribar a les altes esferes de la història d'Espanya al segle XIX gràcies a Enric Puigmoltó, un militar valencià a qui la veu popular i la història assenyalen com a amant de la reina Isabel II i un dels veritables pares biològics del rei Alfons XII. Les informacions parlen d’una Isabel de Borbó que sembla que tenia molta energia i desitjos i va comptar amb un grapat d’amants.
Ja enfilem en direcció al nostre poble, a Ribes. Hem fet uns 11 km i veiem ja, a la dreta, el gran casal de Can Coll. D'origen medieval (segle XIV) i ampliada notablement al segle XVII, destaca per la seva imposant estructura de planta rectangular, l'arc de mig punt de la portalada principal i la seva emblemàtica torre defensiva adossada.
Per bé que la casa conserva el nom històric de la família original (els Coll, documentats des del segle XVI), al segle XVIII el conreu i la propietat van passar als Marcer per manca d'hereu directe masculí.
Finalment entrem a la vila pel passeig de Circumval·lació. Una foto i ja cadascú cap a casa seva.
Només em quedava afegir la foto del grup i que havia de rebre d’en Joan Planas. La ruta per l'entorn de Sant Pere de Ribes revela com el paisatge del Garraf està profundament impregnat d'història, llegenda i natura.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1739-sant-pere-de-ribes-circular-sud-oest-camils-masos-puigmolto-i-vilanoveta-292831986
Aquí, una altra crònica anterior (aquesta una urbana): https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/garraf/1260-1490-sant-pere-de-ribes-ruta-urbana-i-rodals
Per si algú li interessa, la novel·la és MARMOR MARIS, editada el 2018 per Quorum llibres. Si el voleu i no el trobeu, digueu-m’ho, que potser el puc aconseguir.