(In my web, click on the flag above to have the translation in your Language) (Baix Penedès) Ruta 1397 el 13/02/2022; 10 km; +120 -120; 3 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Clariana, L’Arboç, La Gornal, Clariana. Participants: Biel, Joan Batet, Rosa Maria i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: De tot el territori se’n te noticia des del segle X, centrat en el domini dels senyors de Castellet.
Aquesta ruta havia de començar a l’Arboç però, sent circular, al final hem començat a Clariana i com és lògic hem anat a veure l’església, de factura moderna, de la Mare de Déu de Montserrat. Més informació la podreu trobar a la crònica que afegeixo al final.
Seguim una pista cap a nord, entre les vinyes i camps de conreu. Estem en la ratlla que separa l’Alt del Baix Penedès. Clariana és Alt Penedès i L’Arboç és Baix Penedès. El Baix Penedès és una comarca catalana a la franja litoral del Penedès, que té com a capital el Vendrell. És una de les quatre comarques en què va quedar dividit el Penedès en la divisió comarcal de 1936 i una de les quatre també en què ha quedat dividida la vegueria del Penedès aprovada el 2017.
Quan hem fet uns 2,5 quilòmetres, en una cruïlla, prenem la direcció de l’esquerra; és el Camí de l’Arboç de la Costeta. Es creu que l'Arboç va néixer d'una localitat romana anomenada Stabulo Novo i que a partir d'aquell poble, situat al costat de la Via Augusta, va néixer l'Arboç. Es tenen referències de l'Arboç al 991, quan es parla de l'església de Sant Julià, i al 1064, quan en un document apareix la paraula Arbucio, que vol dir l'Arboç en llatí.
L’avantatge de caminar sense pressa és que podem observar moltes coses, com és el cas d’aquest niu gran que devia haver estat ocupat per un eixam d’abelles o de vespes. Una mica més amunt s’hi observa un forat, amb tota seguretat un niu d’abellerol, que devia trobar-se molt bé aquí a costat del seu rebost personal, ja que com podeu imaginar el nom li prové del fet que s’alimenta d’abelles.
El camí que ha girat una mica a ponent, ens permet veure la imatge, en aquest moment il·luminada pel sol, del poble de L’Arboç. La història de l'Arboç ve marcada per la seva condició de vila reial (no sotmesa al senyor feudal), per la qual cosa gaudia de concessions i privilegis propis: el mercat dels dimarts data de l'any 1200, la Fira de Santa Llúcia de l'any 1230, a més de posseir un notari públic i un call jueu, situat al carrer de la Plateria.
Poca estona després (fets 4 km des de l’inici) arribem a l’Arboç. Passem pel costat de la casa Bellesguard, una casa de grans dimensions i tota voltada per una tanca de petits merlets. L’edifici, també conegut com Casa Lluch (nom dels seus propietaris l'any 1984), va ser construïda el 1898 per l'arquitecte Joan Baptista Pons i Trabal de Barcelona. Aquells finals del segle XIX va ser quan es van construir molts edificis importants al Penedès i també al Garraf, la majoria dels quals ho van ser per part de persones que tornaven de les colònies perdudes de Cuba i Filipines.
Un petit detall que mostra l’enginy i l’art dels constructors dels edificis modernistes. El Modernisme va ser un moviment cultural produït a Occident a la fi del segle XIX i al començament del segle XX. Però a Catalunya (especialment a Barcelona) va ser un moviment politicocultural que anhelava transformar la societat catalana. Encara que és part d'un corrent general que sorgeix a tot Europa (el Modernisme), a Catalunya adquireix una personalitat pròpia i diferenciada, i es converteix probablement en el més desenvolupat. Algunes obres del Modernisme català han estat catalogades per la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat.
Una mica més endavant hi ha la magnífica agulla d’aquesta còpia de la Giralda de Sevilla. L’artífex d’aquesta obra va ser el veí de l’Arboç Joan Roquer i Marí. Desprès del seu viatge de noces a Andalusia, els adinerats esposos van tornar a Catalunya entusiasmats per l’arquitectura àrab. Residents a Barcelona, van decidir fer-se una residència d’estiu on van voler reproduir mimèticament els elements que més el van sorprendre de l’arquitectura àrab present a Andalusia.
Una foto del portal amb tot el treball magnífic. L'obra va finalitzar l'any 1908 i va ser dirigida pel mateix Roquer i executada pel mestre d'obres arbocenc Sr. Feliu. L'element més destacat és la reproducció de la Giralda de Sevilla, amb una alçària de 52 metres, que ha esdevingut un dels elements més emblemàtics de la vila. Al conjunt hi ha també una rèplica del Pati dels Lleons de l'Alhambra de Granada, i del Saló d'Ambaixadors de l’Alcàsser de Sevilla. Actualment no es pot visitar.
Al davant hi ha una petita plaça, on un rètol ens ofereix informació de la Ruta del Front del Penedès, durant la Guerra Civil. Arran del cop d’Estat (diu el cartell) el juliol del 1936 el país es va dividir entre la zona ocupada pels militars insurrectes i la zona fidel a la República. Un cop acabada la Batalla de l’Ebre, les forces rebels, dirigides pel general Franco, enfilaven al nord i la població va començar a agafar les quatre coses més imprescindibles i es dirigiren primer a Barcelona i després tractaven d’escapar cap a la frontera francesa, però l’aviació franquista no va parar de fustigar les columnes dels que escapaven i van causar moltes víctimes.
Més enllà un mur; i on hi ha un mur hi ha rètols i elements de protesta social. Com escriu Imma Prieto (“Paradoxa del silenci”) “Plantejar la possibilitat que els murs parlin comporta necessàriament pensar en la història. Pensar en aquella suma d’esdeveniments i fets que no només ens precedeixen, sinó que ens defineixen, o que intenten definir-nos.” Afegeix la pregunta: Què és o quina és la història? Aquella que ens ha arribat i que, com diria Walter Benjamin, és escrita pels vencedors?... Que els murs parlin és deixar que mostrin la seva nuesa, el contrast entre donar visibilitat al silenci permet que el mutisme esdevingui el crit. La seva conclusió és “La veu del poble ha estat esborrada d’edificis emblemàtics —institucions financeres i polítiques— amb la finalitat de seguir nodrint la fal·làcia social que proclamen els governants”. Benvinguts els graffiti per evitar que oblidem el que ens volen fer oblidar.
Entrem als carrers del casc antic. Passem pel davant de Cal Marquet, ara Cal Suriol, a tocar l’església; és un dels edificis de característiques modernistes més destacables de la vila de l’Arboç, bastit segons el projecte de l’arquitecte Josep Bertran Miró.
Seguim el mur lateral de l’església. La parroquial està dedicada a sant Julià. L’edifici actual és del segle XVII i va ser alçat sobre un antic temple romànic. Combina estil barroc i el gòtic tardà. A causa de l'incendi que va patir l'any 1936, va ser reconstruïda per l'arquitecte Pere Cendonya.
A l’interior estan oficiant la missa; avui és diumenge. No hi ha gaire gent i el capellà és de color però parla en català. Em sembla recordar un text que corria per les xarxes que venia a dir: Si a la teva terra, la policia o l’exèrcit no parlen la teva llengua, és que ets un país ocupat.
Girem ara pel carrer Major que resulta una bonica mostra de cases de finals del segle XIX. La primera que veiem, és La Rectoria, edifici d'estil neogòtic construït el 1902.
Més endavant, a l’esquerra, hi ha l’edifici de Les Amèriques, del 1923, coronat per una gran estàtua de Cristofol Colom; còpia a escala, en fusta de caoba, de la que hi ha a Barcelona i que va ser realitzada pel seu mateix autor, Rafael Atché. Aquesta rèplica va figurar al pavelló del fabricant de tabacs local Josep Gener a l'Exposició de 1888.
Al final del carrer deixem a la dreta l’edifici de l’Hospital de Sant Antoni. És un edifici modernista que va ser construït entre 1905 i 1911, en substitució de l´antic hospital medieval. La construcció de l’edifici va ser sufragada pels fills de Josep Gener i Batet, (1831-1900), i realitzada per l´arquitecte Eugeni Camplloch Parés (1870-1950), un dels grans arquitectes oblidats de Catalunya. Actualment és una residència per a la gent gran.
Finalment sortim de l’Arboç en direcció a La Gornal, per pista, en part asfaltada, que va a sud-oest. Etimològicament, ‘gornal’ sembla que prové de ‘cornàs’ amb el significat de balma. Això potser explicaria que he trobat, el terme, esmentat dins d’alguns torrents.
Arribem a La Gornal per fer una foto (no és fàcil que es vegi el temple) de l’església romànica però molt reformada el segle XVII de sant Pere de la Gornal. El que ens queda a la vista és el porxo, comú amb la rectoria i la torre del rellotge (aquesta molt moderna; de l'any 1967).
En un petit pati que hi ha (tancat) s’hi veu una marededeu de Lourdes. La transcendència històrica del territori prové de l'enclavament de Castellet i del seu castell del llinatge familiar dels Castellet, que van tenir una gran influència a la cort comtal de Barcelona des del segle XI. La primera documentació sobre el castell és del 977, en la venda que en va fer el comte Borrell II a Unifred Amat, primer senyor de Castellet. Aquell segle X es va consolidar la independència de Catalunya dels reis francs, independència i llibertat que va arribar fins a primers dels segle XVIII, quan el Borbó Felipe V va decretar (saltant-se la seva obligació de consultar les Corts catalanes) la liquidació de les Constitucions i les Institucions del Principat.
Finalment i una mica abans d’arribar a Clariana, trobem a la dreta el gran forat d’aquesta pedrera. Justa ara fa exactament dos anys va néixer un moviment veïnal que s'oposa a l'expansió d’aquesta explotació per minimitzar l'impacte que està tenint sobre els habitatges i sobre l'entorn natural dels boscos del Foix.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/larboc-la-gornal-clariana-95372030
Aquí, una altra crònica anterior per la comarca: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/alt-penedes/1109-clariana-mare-de-deu-de-montserrat-la-creu-panta-de-foix-font-de-l-horta-balma-de-l-horta