(Cerdanya) Excursió el 15 d’agost de 2014; total de 10 km; +400 -400; 3 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Olopte, Cortàs, Èller, Olopte. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El 8 d’abril de 1605 va néixer a Valladolid Felipe IV que, segons Menezo, va cedir la gestió de les terres al conde-duque de Olivares i es va dedicar a la caça i a assumptes de faldilles. Així Espanya s’esgotava en guerres als Països Baixos, a França, aixecaments a Andalusia, el País Basc, Sicília, Nàpols i el seu fatal regnat va portar a que Catalunya es declarés independent des del 1642 fins el 1652.
Arribo a Olopte al matí (1155m). Venint per la N260, a l’esquerra, entre All i Olopte s’endevinen unes formacions terroses, coneguts com Els Estrugalls, encara que en el topogràfic que porto no h indica. És una zona geològicament interessant formada per turons dentats amb molt talls que el geòlegs anomenen “pilars coronats” o bé “barrets de bruixa”. Bàsicament es tracta de grans xaragalls resultants del transcurs d’aigua que arrossega materials al·luvials i els diposita. Més endavant les pluges erosionen les parts més lleugeres i deixen les de més duresa, formant talls en el terreny inclinat. L’excursió d’avui no hi passa, perquè quedaran a l’est del recorregut a fer.
De l’etimologia d’Olopte puc dir que en un document del segle IX el lloc apareix citat com “Olorbite” i que més endavant, en el segle XII, amb la forma “Olorbde”. Al diccionari Alcover-Moll hi troba correspondència amb el terme basc “orotsbide” que significa “camí de vedells” i que ho referència del Coromines.
Primer pujo a visitar l’església de Sant Pere d’Olopte. Un magnífic exemple de romànic, on destaca el treball del seu àbsis.
Una foto de l’absis. És evident que el campanar és d’època posterior i que es va afegir per sobre del teulat de l’absis.
I una altra de la seva portalada de cinc arquivoltes amb capitells decorats amb motius zoomorfs i florals. Actualment esta protegida per un atri.
Vaig seguint la ruta número 125, marcada en groc. Va estar una iniciativa del Consell Comarcal de La Cerdanya, marcar diverses rutes amb números i pals indicadors. Ara és més fàcil caminar i conèixer aquesta alta comarca pirinenca. Després d’una bifurcació arribo a un pont sobre el riu Duran. El riu Duran neix molt amunt, a la Serra de l’Esquella, per sobre dels 2800 metres i en un planell amb uns quants llacs: Aparellats, Llarg i dels Minyons són els tres més coneguts; una plana on també hi ha el refugi d‘alta muntanya Joaquim Folch i Girona. Després el riu va baixant recollint les aigües de nombrosos torrents fins a Olopte i més avall és afluent del Segre davant del Tossal de la Baltarga.
Arribo en poca estona a Cortàs, a 1340m. Igual que Èller és un poble que pertany al municipi de Bellver de Cerdanya. Etimològicament el nom deriva de l’augmentatiu “cort”, el lloc tancat generalment proper a una casa, on es recullen els animals per dormir. Mentre vaig caminant recordo que a Olopte hi ha algunes coves. Les coves eren conegudes des de molts enrere i en alguna oportunitat eren esmentades en alguna guia excursionista o de tipus arqueològic. Però no va ser fins l’any 1966 que no van començar les campanyes d’investigació detallada per part dels membres de l’ERE del Centre Excursionista de Catalunya (CEC). Va ser aleshores que van ser divulgades de manera sistemàtica. En les coves d’Olopte s’hi ha trobat materials diversos des del neolític fins a èpoques medievals.
Un rellotge de sol a la façana de Cal Frare diu l’hora. Tres forats indiquen l’existència d’un colomar. Antigament era molt habitual disposar de colomars, generalment a la part alta dels edificis, per la cria de coloms.
He anat ujant pels carrers que s’enfilen, però no he pogut coincidir amb el carrer que va fins a l’església de Sant Policarp. L’església de Sant Policarp de Cortàs surt citada en un document del segle X, encara que l’edifici actual és majoritàriament del segle XII. Com moltes de les altres esglésies romàniques és d’una sola nau, amb absis circular i coberta en volta de canó. En època posterior s’hi va afegir el campanar d’espadanya d dos ulls, així com un parell de cossos.
És ben curiós que l’església estigui dedicada a aquest sant, tan poc habitual al nostre país.
Cap a Èller pel Camí Vell que, actualment, coincideix amb una pista, molt tranquil·la i amb vistes aèries dels voltants. Aquesta és ara la ruta 131, tal com es pot comprovar en les indicacions que hi ha. Vaig pensant en sant Policarp, ara que l’església ha quedat enrere. De sant Policarp, un sant poc habitual a les nostres terres, diuen que curava el mal d’oïda i per això l’oli de les llànties del seu altar es considerava sanadora. Es tracta d’un sant del segle II dC nascut a Esmirna. Durant una època era considerat el protector de les tropes catalanes, pe la raó que el seu dia és el 26 de gener i precisament el 26 de gener de 1641 va tenir lloc la coneguda com a Batalla de Montjuic. Aquesta batalla va ser una conseqüència de la situació de greuges i menyspreu del rei Felipe IV de Castella contra Catalunya i que va derivar en el Corpus de Sang (7 de juny de 1640). A la batalla esmentada es van enfrontar les tropes catalanes, sota el comandament de Francesc de Tamarit, amb les tropes de Felipe IV, comandades per Pedro Fajardo de Zúñiga, marquès de los Vélez. Es va resoldre amb la victòria catalana, però després tot va anar pitjor.
Una bona vista de la Serra del Cadí i del Moixeró.
Ja estic més a prop i puc fer aquesta foto d’Èller. Èller va ser poble independent fins el 1962 en que va quedar incorporat al més gran de Bellver de Cerdanya que agrupa molts altres municipis de la vall. Anteriorment el municipi d’Èller incorporava també el de Cortàs. Pel que fa a l’etimologia del nom, segons Meyer-Lübke, és d’origen pre-romà i ibèric.
Més lluny, per sobre d’Èller, la vista és de Meranges i dels cims del Puigpedrós, del Planell de Campcardós i del Puig Farinós.
Entro a Èller per la Plaça de la Font. L’aixeta duu l’escut de Barcelona. La plaça no està asfaltada, ni tampoc els carrers. Hi ha un hostal rural de molt bon aspecte. Evidentment és un poble per a qui busca realment la pau i la tranquil·litat. Aquest hostal és pot considerar famós perquè ja estava en actiu el 1860 quan Gustavo Adolfo Bécquer va estiuejar uns dies a Bellver de Cerdanya. També l’any 1922 quan va arribar el primer tren a la comarca i més endavant quan el rei Alfons XIII hi va ser de visita.
Respecte d’Alfonso XIII, molts historiadors el consideren el culpable de la guerra del Rif. Es pot explicar que durant la Guerra del Rif (durant el Protectorat Espanyol al Marroc) els anys 1921 i 1927 van morir desenes de milers de soldats espanyols en un desastre sense pal·liatius. També s’ha escrit que Espanya va utilitzar el 1924, per primer, cop gas mostassa i altres agents químics des d’avions (encara no s’havia prohibit l’ús d’armes químiques). Aquell gas es fabricava a una empresa de Madrid amb l’assistència de químics alemanys.
S’hi pot afegir que ERC, el setembre de 2005, va proposar al Congrés dels Diputats d’Espanya el reconeixement de l’ús d’armes químiques contra la població a les muntanyes del Rif. Tant el PSOE com el PP, van votar negativament a l’iniciativa.
Pujo fins al davant de l’església de Santa Eulàlia d’Èller de factura més senzilla que la que he vist abans a Olopte. Tot el conjunt està construït amb pedra sense treballar. Consta esmentada el 839. D’aquesta senzilla església és un Crist majestàtic romànic que es conserva al MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya), del segle XII.
Decideixo tornar pel Camí Antic d’Olopte, ara marcat amb els senyals grocs que duen el número 133. Pregunto a un parell de persones com està el camí, ja que imagino que deu baixar fins al riu. Cap no ha fet el camí, però tots diuen que deu haver-hi una palanca si passa el riu. Així doncs vaig avall.
El camí baixa primer per una pista en desús. Suposo que devia anar a alguns prats i conreus que es deuen haver deixats erms. Tinc unes boniques vistes cap a La Molina i el Puigllançada. El camí es transforma en sender que, sovint, es perd entre l’herba que hi ha sorgit, però de tant en tant un senyal groc recorda que vaig bé. Però la veritat és que camino amb molta atenció, sobretot quan s’endinsa per corriols estrets i emboscats.
Finalment el sender, es torna a veure bé i clar a partir que es bifurca en dues opcions per anar a Olopte: el 133 (pel Camí d’Amunt) i el 133A (pel Molí). Jo segueixo el del Camí d’Amunt. Mentre vaig fent, recordo un fet interessant a tenir en compte, en cas contrari no sabem res d’història: encara que Alfonso IV se’l coneix normalment com a “Rei d’Espanya”, no ho era. Generalment es confon el terme rei amb sobirà. Podem dir que era sobirà d’Espanya, però no rei, ja que “rei” és un títol i el tens o no el tens. Felipe IV no tenia el títol de “Rei d’Espanya”.Els seus títols eren Rei de Castella i de Lleó (Felipe IV) i després tots els altres fins arribar a Príncipe de Suabia i “Dominador de Asia y África”.
I s’arriba a moment en que cal passar a l’altra banda del riu Duran, però aquí una ben feta palanca ens facilita el pas amb comoditat. Ara el sender ja es veurà sempre millor i fresat fins a tornar a ser a Olopte, on entrem pel conjunt de quatre cases dit del Raval. I perquè no oblidem la història, cal dir que en època de Felipe IV, Aragó, Catalunya, València i Mallorca, eren Estats amb sistemes sobirans de legislació i govern. Amb Castella i Lleó compartien un sobirà, però no “un” estat o nació.
Si vols el track per gps, clica: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7570564