(La Selva) Ruta el desembre de 2015; 12 km; +500 -600; 4,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Riudarenes, l’Esparra, Santuari de l’Argimon, Monestir Sant Pere de Cercada. Participants: Miquel A, Toni, Josep, Josep Maria, Alfred i Miquel. Tipus de sortida: parcialment circular. Dificultat: fàcil.
FA ANYS: El 1621 va ser sobirà Felipe IV, conegut com el Rei Planeta. Va plantar la llavor dels conflictes futurs entre els països, sobre els que regnava, al nomenar com a Vàlid al comte-duc Olivares, qui va voler unificar la monarquia, començant per castellanitzar els territoris.
A l’entrada de Riudarenes hi ha un monument a la gent treballadora del poble. Des d’aquí seguirem, en cotxe, cap al llogaret de l’Esparra i encara més enllà per la pista de l’Argimon. El nom de Riudarenes, és germà d’altres pobles i topònims, d’origen etimològic clar, com Riudoms, Riudecanyes, Riudellots, Riudecols, Riudebitlles i altres. De la vila i la seva història es conegut el fet que l’any 1640, durant la revolta dels Segadors contra els abusos i el dret d’allotjament de les tropes de Felipe IV. Aquí els Terços del comandant Lleonard Moles es van retirar cap a la costa al veure’s voltats per grups de pagesos armats, però abans i en represàlia, van incendiar la vila i cremar l’església.
Amb el cotxe arribem fins a una cruïlla de pistes, on encara el rètol “L’Argimon” indica per la dreta. Aturem els cotxes i aquí comencem a caminar. Comencem per la pista de la dreta i tornarem per la de l’esquerra.
Des de la pista, podem veure al davant dalt del turó la imatge del santuari de la Mare de Déu de l’Argimon. Originalment hi havia dalt del turó de l’Argimon, un castell que era el centre del domini del terme: l’Esparra, Castanyet, Riudarenes i Cercada. Consta documentat el 1050 quan el senyor era Ponc I de Cabrera.
A Catalunya, Felipe IV va imposar el dret d’allotjament, cosa que anava contra les constitucions i drets de les poblacions. A aquest fet s’hi afegia que si a casa teva se t’hi allotgen mercenaris, homes d’armes, que es beuen el millor vi, dormen al millor llit i causen abusos ¿qui és realment l’enemic, els holandesos de Flandes o els soldats espanyols? Doncs aquests fets van donar lloc a la cançó que, modificada, encara avui es canta com a himne nacional català: Els Segadors.
Hem arribat a una placeta de sauló amb una construcció que conté graelles per fer foc els dies de l’aplec. El caminet, amb escales, puja amunt, per entre roques que sobresurten i expliquen un origen basàltic del turó.
El santuari de la Mare de Déu de l’Argimon està bastit sobre restes d’un petit temple del segle X. Però l’edifici actual es pot considerar del XVII. Aquell edifici romànic del X, devia ser la capella del castell, del qual encara es veu una mica del mur al costat mateix de l’ermita.
Entre l’any 1364 i el 1367 aquest turó i el castell van estar assetjats per les tropes reials de Pere III, en el context de la revolta armada del vescomte de Cabrera contra el rei. Un cop es va acabar l’enfrontament, va ser destruït pel futur rei Joan I. Els anys van anar passant i el terme va passar a domini dels Vilademany i aquests, ja dins del segle XVII, van autoritzar l’ermità de la mínima capella que hi havia al cim a ampliar i construir el santuari.
Des del santuari, el camí evident i sempre senyalitzat per uns senyals de color blanc (és la Ruta de les 10 ermites), va baixant, fins que al final arriba a una pista, que agafarem cap a la dreta. Aquesta pista, serà també per la que tornarem al final.
Pel camí trobem algun racó magnífic com aquesta font, de la qual no conec el nom. Sempre em sap greu veure una font i no saber el seu nom. Estem al torrent que baixa del Bosc dels Gorgals. Després seguim un altre cop la pista per la anàvem, coneguda com Camí de Farners. Tot i que seguim pistes, formades per la sorra de sauló, és realment una excursió molt bonica.
La combinació del bosc d’alzinar, propis de les terres gironines, amb els colors de les fulles tardorenques i la llum que entra, és certament agradable i relaxant. Seguim més endavant, sempre cap a ponent, fins que passem el Sot de la Pedrosa i ja ens quedarà poc per arribar al destí.
Arribem a Sant Pere de Cercada. Un extraordinari indret, al qual també s’hi pot arribar des del nord, de Santa Coloma de Farners. La banda nord de Cercada permet visitar altres ermites com: Sant Salvador, Mare de Déu de Farners o Sant Iscle i Santa Victòria de Sauleda.
Estem a la capçalera de la riera de l’Esparra i aquí hi havia un petit nucli habitat centrat en el vell monestir de Sant Pere de Cercada. Des del 1063 aquest indret, amb església i masos, estava sota el domini de Sant Marçal del Montseny, però cap a quasi un segle després el bisbe de Girona cedí el terme al una comunitat agustiniana. Aquesta canònica va ser confirmada pel papa Climent III el 1198.
Van ser aquests canonges els que van aixecar l’església nova de Sant Pere. Per tant el temple actual va ser consagrat el 1245 pel bisbe de Girona. És un temple magnífic amb tres absis i planta de creu llatina. Al costat esquerra del portal, penja una cadena amb argolla. Un rètol explica que es coneguda com Argolla de Sant Pere i que d’aquesta s’hi lligaven, al coll, malfactors, lladres o gent de mala vida. Quedaven així exposats a l’escarni públic i era també mostra de l’autoritat i poder civil que ostentava l’abat del monestir.
El portal amb arquivoltes té uns capitells amb inscripcions i un sarcòfag a la dreta de l’accés, a la part exterior. Un dels capitells amb la inscripció “Hic sepelitur de Turre canonicus habens...” fent referència a la sepultura de Ramon de la Torre, canonge, que estava enterrat i que havia donat recursos de blat i de ciris al monestir. Del monestir diguem, finalment, que durant el segle XV va decaure la seva activitat i finalment el XVI va ser secularitzat.
Tornem desfent el camí, ara en direcció est. És fàcil observar els blocs de roca arrodonits que hi ha als dos costat de la pista. També és fàcil veure a la part superior d’alguna d’aquestes boles de roca el desgast superficial. Es tracta de la meteorització (o descomposició) química del granit. És una característica de la zona i per això trobem tant sauló a les pistes i sovint formes diverses a més de les boles, grans o petites.
Mentre el Toni va menjant cireres d’arboç, seguint avall que ja falta poc per arribar a la cruïlla on hem deixat els cotxes. Tornarem a Riudarenes i després anirem a dinar al restaurant Les Mallorquines. Afegint un punt al comentari de l’inici, cal dir que la notícia del saqueig i crema de l’església de Riudarenes va causar molt pànic a Girona. D’altra banda el bisbe Gregorio Parcero, va determinar l’existència de sacrilegi per l’atac a l’església i va excomunicar tot el terç del comandant Moles. Aquesta decisió encara va encoratjar més la revolta catalana contra el govern castellà.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=11572205