(In my web, click on the flag above to have the translation in your Language) (Tarragonès) Ruta 1390 el 14/11/2021; 8 km; +233 -233; 3h45’ hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Roda de Berà, pedrera romana, cim de la Murtra, Plana del Xicu o Xim, forn Teclet, Cova d’en Duran, barraca d’en Magí, cim del Xicu. Participants: Biel i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil. IBP: 35.
 |
 |
FA ANYS: El 1573 els jesuïtes es van convertir en senyors del territori.
Comencem a la urbanització La Masia del Virgili (amb tantes urbanitzacions que hi ha, el Google Maps es fa un embolic). Durant l'Edat Mitjana, els llocs de Roda i Berà van ser petits nuclis habitats, una mica a l'ombra de Creixell que era l'únic d'aquests indrets que va adquirir el rang de vila i va ser clos amb una muralla. Amb el temps, el nucli de Berà acabaria sent abandonat i el de Roda consolidant-se com a poble. El 1573 es va produir la unió del monestir de Sant Pere de Casserres al jesuïta col·legi de Betlem de Barcelona, que es va convertir en el nou senyor territorial i aviat redactà unes ordenances de bon govern.
Seguim a nord per una pista cimentada, que aviat deixarem. Roda de Berà des de l’època romana ha esdevingut un punt important de comunicació degut a la proximitat de l’antiga Via Augusta, deixant-nos com a testimoni l’Arc de Berà, el seu monument més emblemàtic. Està declarat Patrimoni de la Humanitat, juntament amb el conjunt de Tarraco.
Cinc-cents metres més amunt ens desviem a l’esquerra per un sender clar que gira a ponent.
El terreny de calcària mostra, a trams no cobert per l’herba, un evidents senyals de les roderes de carro que segurament són d’època romana ja que van en direcció al que he llegit que hi havia una pedrera romana. Cal imaginar-se els carros carregats amb grans blocs de pedra escairats i per això algunes de les roderes són profundes.
Aquest antic dipòsit d’aigua que estava protegit per una volta de pedra (de la qual resten les dues columnetes que es veuen) devia ser del Corral del Xicu que estava per aquí a prop.
Arribem a la pedrera romana. El que en resta, entre branques i arbres, són alguns blocs de roca com aquest, on es poden observar els senyals del cops que hi van fer per escairar-lo i aplanar les seves cares. Aquests blocs van quedar abandonats probablement durant la crisi dels bagaudes, que van ser els aixecaments de les ‘villae’ (grans masos productors) propis del moment de crisi econòmica i de poder de Roma. Començà a les Gàl·lies i s’estengué durant el segle IV a la Tarraconense, on Valentinià III hagué d’enviar un exèrcit dirigit per dos generals a la zona de l’alta vall de l’Ebre; però no ho va resoldre. El segle següent Roma va veure com el poder desapareixia i així també l’Imperi.
Trobem diversos blocs més, escampats i que ja queden una mica amagats.
El sender ens permet vistes de cara a mar. A l’extrem dret hi ha Roda de Berà; a l’esquerra del tot, a tocar d’aigua, hi ha d’haver Roc Sant Gaietà; i al centre, al lleuger turó, Creixell.
Arribem dalt les roques, a 143 metres, aquí s’aplana el camí. Està resultant una caminada molt fàcil i agraïda per la climatologia del dia. Del 1573 potser podem afegir que governava a la península Felipe II. Era rei de dues Corones (per simplificar): la de Castella i la d’Aragó i Catalunya. Eren èpoques en que els monarques austríacs nomenaven un representant a cada un dels territoris. En el cas nostre a Catalunya el ‘virrei’ era Hernando de Toledo. Un estudi molt documentat de Santiago Fernandez Conti diu: “Al gener de 1579, intentant protegir un dels seus oficials dels atacs de la ciutat de Perpinyà, don Hernando definia amb una frase plena d'eloqüència la sensació que l'embargava després de tractar durant set anys i mig amb els representants del Principat: ‘...és tan màrtir a Catalunya com jo...’ Naturalment, la percepció de la capital del Roselló era molt una altra, quan poc després començava una carta al rei denunciant que "no parés el prior don Ferrando d'agraviar aquesta pobra terra... Aquest exemple ens mostra el resultat final de la història d'un desencontre, probablement inevitable, entre un virrei castellà i les autoritats de la terra (tant la Generalitat com les diferents universitats (governs local), especialment Barcelona; les visions del que havia de ser el servei real diferien de manera radical.
Hem seguit el camí (portem uns 1,8 km) fins on hi ha, al davant, un “bony” de roca que puja (un petit estrat). Per l’esquerra sembla seguir un camí enganxat a la roca. El seguim però cada cop es complica més fins que no sabem seguir. Per tant toca girar cua a veure si ens hem deixat un de millor, com així serà (deixo, però, al track l’errada, perquè ho tingueu més clar).
Per tant tornem enrere fins que una altre vegada estem al “bony” i ens adonem que es pot pujar fàcil. De seguida ja es veu el senderó es torna més fresat i planer.
Pujant aquest ressalt rocós de pocs metres i fàcil estem a la serra de la Murtra a 180 metres.
Uns 500 metres més endavant arribem a una breu desviació a la dreta (d’anada i tornada) per visitar el Forn de Calç del Teclet. Cal anar en compte amb els nens, ja que si algun rellisca i cau a dins, pot ser difícil de sortir-ne.
Trobem diversos arbres de cirerer d’arboç i també algunes mates solitàries de galceran ("Ruscos aculeatus"). El galceran es feia servir per prepararuna crema que es creia que reduïa la inflamació de les hemorroïdes.
Poc més endavant arribem al punt geodèsic que indica el cim de la Murtra (209 metres). Tot i el nom, no en veiem cap de murtra. Recordem que la murtra (“Myrtus communis”) és una planta que creix a les dues vores del Mediterrani. Pels diferents components que té la planta ha tingut diferents usos medicinals, tot i que l’oli essencial del mirtol pot provocar reaccions al·lèrgiques.
Seguim encara a nord, per pista planera; un rètol diu que és la Plana del Xim. Girem a la dreta (direcció est). ATENCIÓ: aquí anirem seguint, més o menys, un camí clar/pista que un antic tancat de fils va tallar. En dues oportunitats veurem com els llocs on el camí ha estat “apropiat” la gent del país senzillament han abocat el tancat i segueix servint de pas el camí que ho era històric. Seguiu la ruta del track. Per cert vull dir que he trobat un detallat treball de Josep Sicart Martínez que explica que el nom correcte de la plana seria de Plana del Xicu.
La pista va per aquests turos planers alçats. És la serra de la Martinota, segons altres cròniques, però crec que deu ser la mateixa Plana del Xicu. Un quilòmetre més endavant veureu, al track, com ens hem passat de girar i hem hagut de tornat enrere (també ho deixo al track per la vostra orientació). El tancat està també aterrat ja que el camí ha de seguir, ara a la dreta, en direcció sud.
Quatre-cents metres més endavant arribem al punt més alt de l’excursió on hi ha un altre punt geodèsic del qual no conec el nom, però que crec que és el punt més alt de la Plana del Xicu. El cim i aquest vèrtex geodèsic, doncs són a la divisòria dels termes municipals de Bonastre, Albinyana i Roda de Berà. Sembla que aquestes terres corresponen a la finca de Cal Setró (Pedra Grossa) de Bonastre. Estem a 244 metres d’altura. Aquí hi ha un sender que baixa fort i va (diu un rètol) a la Cova del Crani. Bé, ho hem provat però no l’hem pogut trobar.
Seguim la ruta, ara descendent de forma suau, al Sud. A l’esquerra, lluny, es veu perfectament la silueta del Montmell a la comarca veïna del Baix Penedès.
Un quilòmetre més avall arribem a un punt amb un pal indicador. A la dreta la barraca d’en Magí i a l’esquerra la Cova d’en Duran, totes dues molts interessants de visitar. Trobo informació a la web ‘espeleoworld.com’: “format per una única cambra en pendent i d'uns 20 metres de llargada. Sembla tractar-se d'un antic i petit engolidor de la riera, al seu fons existeix un important procés litogènic”. Les primeres referències que tenim són de visites portades a terme per espeleòlegs de Vilanova i la Geltrú cap a mitjans els anys 1960. Després, l’any 1973, els espeleòlegs Albalate, Bravo i Marín van fer la descripció topogràfica detallada de la cova.
La Cova del Duran és de sostre baix, però molt ample, com una boca gran i allargada que s’endinsa dins de la foscor.
A l’altra costat del camí cal pujar una mica (poc) per arribar a la barraca d’en Magí en mol bon estat i en format ovalat.
Seguim baixant, còmodament, veiem (i sentim el fort soroll) les vies del tren d’alta velocitat. Després passem pel túnel que passa per sota. Segons ‘lavanguardia.com’ (juny 2018) hi ha un demolidor informe del Tribunal de Comptes Europeu contra l'AVE: car, ineficient i sense passatgers. Ja se sap que els governs del PP i del PSOE molta comèdia amb l’AVE i resulta que han deixat abandonades (al menys a la nostra terra) les necessàries línies de rodalies que són les que la gent necessita realment. Què en penseu d'aquests polítics? Qui pagarà l’endeutament? Els nostres fills i nets? Estranya que el Tribunal de Comptes d’Espanya no hagi posat el tema sobre la taula i no hagi reclamat responsabilitats als que van prendre les decisions (com en canvi sí que fan amb algunes persones relacionades amb el procés sobiranista a Catalunya), potser és que no és un malbaratament de recursos, encara que a alguns ho sembli. No sé, tot plegat molt trist.
La pista ja va directe al punt on hem deixat el cotxe. Ara us deixo aquí una dita paremiològica referida a aquest territori. Diu així: A Clarà són boniques, a Creixell ja no ho són tant, a Roda les rovellades i a Bonastre la flor del ram, com veieu és una de les típiques i se sap sempre qui l’ha feia servir observant quin poble queda més ben representat.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen el lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/roda-de-bera-pedrera-romana-cim-de-la-murtra-plana-del-xicu-o-xim-forn-teclet-cova-den-duran-barrac-88944194
Aquí, una crònica anterior al Montmell (comarca del Baix Penedès): http://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/baix-penedes/161-el-montmell