(Tarragonès) Ruta gener de 2015; 14 km; +120 -120; 5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Torredembarra, castell i església, Ronda del Baix Gaià, Altafulla, església i castell, Espai d’Interès Natural del Baix Gaià, castell de Tamarit, Torredembarra, Participants: Joan i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: L’any 1050 el comte de Barcelona i per tant sobirà de Catalunya era Ramon Berenguer I. A Lleó, quan va morir el rei sense descendència, i com que el seu cunyat era Fernando I de Castella, el bisbe Servando va coronar rei de Lleó el mateix de castella. Va ser la primera unió entre Castella i Lleó.
Hem arribat a Torredembarra amb el tren i comencem a caminar cap el centre de la vila vella. Aquesta d’avui serà una excursió amb molt contingut històric urbà. Dins la vila antiga hi ha la Torre de la Vila, una torre medieval que formava part de la fortalesa que va ser l’origen de la ciutat. Està formada per quatre pisos i conserva finestres d’estil gòtic. Al seu voltant es va expandir el Castell Vell. La Torre està declarada Bé d’Interès Nacional i es calcula que els seus inicis es remunten a l’any 1050, quan formava part del terme de Clarà.
Als peus de la torre hi ha un carreu amb aquesta placa. És un indret històric i el símbol de l’homenatge que els vilatans, cada any, a les persones del poble que van lluitar el juliol de 1713 en la batalla de Torredembarra per defensar Catalunya i el nostre model polític, inspirat en els principis de llibertat i el pacte democràtic. Aquella batalla va estar en el context de la coneguda com a Guerra de Successió espanyola en que Catalunya es va posicionar al costat del candidat a la corona, el rei Carles, enfrontat amb el rei Felipe V de Borbón. Al final, Catalunya va perdre i aquell rei borbó va seguir una estratègia d’humiliació i espoli de Catalunya de tal manera que es van perdre les institucions que feien del Principat una entitat política i jurídica que es gestionava a través de les seves normes i constitucions.
Una gran plaça, que havia estat la plaça del Castell, deixa mirar cap a l’ajuntament, edifici que és el resultat de moltes modificacions de l’antic castell. Torredembarra ha tingut dos castells, el castell Vell i el castell nou. El nou va ser aixecat els anys setanta del segle XVI per Lluís d’Icard. L’any 1842, quan el comte de Santa Coloma, el va vendre a Josep Lafont, l’edifici no es podia habitar, donat l’estat en que es trobava. Les fases de recuperació i rehabilitació van començar l’any 1998 i van acabar el 2000. Des d’aleshores és la seu de l’ajuntament.
En un costat de la plaça hi ha l’església de Sant Pere. A mi em sembla evident que devia ser originalment la capella del recinte fortificat i més endavant església parroquial del poble i així ha continuat. Ha anat ampliant-se des del segle XV fins al XVIII, sempre sobre el temple original documentat des del segle XIII, en època en que l’indret era conegut com Torre de Clarà. El nom actual de Torredembarra, segons he pogut llegir al Diccionari Alcover-Moll, podria provenir del “torre d’en Bara”, on “bara” té el significat de traïdor. El campanar és una de les últimes construccions de l’edifici i es situa a final del XVIII, així com el portal de format renaixentista.
El carrer que surt cap el sud de la plaça, és un bell exemple de restauració de cases d’orígens llunyans, al final del qual s’endevina un arc que devia ser una de les portes d’entrada a la ciutat emmurallada.
Des de Torredembarra seguim el sender de la Ronda Verda del Baix Gaià. Altafulla, dalt del seu turó, ens fa de fita i objectiu. Per aquesta terra es devien moure, el 1812, les tropes franceses i espanyoles en el conegut com a combat d’Altafulla, del 24 de gener d’aquell any. Aquell any estava immers en el que es coneix com la Guerra del Francès (a Catalunya) o Guerra de l’Independència (a Espanya). Carles IV i el seu fill Ferran VII havien abdicat en favor de Napoleó Bonaparte, el 5 de maig de 1808.
El cas és que la batalla d’Altafulla va suposar una desfeta per les tropes espanyoles i que l’exèrcit regular espanyol deixés de banda les accions en camp obert. A partir d’aquest moment, els francesos van dominar Catalunya. Al final, el 1814, va concloure la guerra amb el retorn de Ferran VII a Espanya i al poder. Però el resultat va ser fatal. Espanya havia patit un descens demogràfic de 800.000 persones, situació que va afectar principalment a Catalunya, Extremadura i Andalusia, sense comptar amb la destrucció d’infraestructures, indústria i agricultura. En general, cal dir, Catalunya sempre ha patit molt les guerres d’Espanya, ja que sempre han concentrat una massiva ocupació del territori català.
L’església de Sant Martí d’Altafulla, tal com la veiem, és una factura del 1700 i d’estil neoclàssic, amb planta de creu llatina i tres naus. A la façana principal, dalt del portal, una fornícula conté una imatge de Sant Martí de Tours, un sant molt vinculat a les ordes militars.
La imatge del castell, amb els merlets, sageteres i garites, presenta una potent imatge de fortalesa. Sabem que el castell d’Altafulla figura esmentat el 13 de gener de 1059 en un document de donació de Tamarit a Bernat de Claramunt. També sabem que a principis del segle XIV els senyors van ser els Requesens, fins que el XVII el castell va ser adquirit pel marquès de tamarit, Francesc de Montserrat i Vives.
La vila antiga d’Altafulla està declarada Bé Cultural d’Interès Nacional i està situada dalt d’un turó de 52 metres. Originalment el castell controlava la via que anava de Barcelona a Tarragona. Tota la vila es pot dividir entre el nucli antic de la vila closa, els ravals i les urbanitzacions que han crescut a l’empenta del turisme. Dins del conjunt medieval encara es poden admirar restes de la muralla, torres i portals. Com a conjunt arquitectònic, resulta fàcil pensar en una vila dels anys 1700 ja que moltes de les llindes tenen esculpits dates dels anys de principis d’aquest segle XVIII.
Anem baixant, Hi ha un monument en record de Joaquim Gatell i Folc (1826-1879) que va ser un geògraf i explorador català. La seva afició als viatges al va portar a prendre àrab i va anar a Algèria, on fins i tot va ser militar a l’exèrcit del soldà, i al Marroc. Va fer diverses expedicions, internant-se al Sus i fent la travessa de l’Atlas i del Rif. Els àrabs l’anomenaven Kaid Ismail. Finalment quan preparava una expedició per tal d’intentar localitzar les fonts del riu Draa, va morir sobtadament a Cadis. L’Associació Catalanista d’Excursions Científiques va col·locar el seu retrat, el 1880, en el saló d’actes (L’Associació, va ser la precursora del Centre Excursionista de Catalunya).
Seguim baixant pel mig d’un ambient antic, magnífic i una rajola a la paret diu: “Como un arbol caido, como un pájaro herido, como un hombre sin más” Un homenatge a José Antonio Labordeta (desembre 2010). Professor, cantautor i escriptor, va morir el setembre del 2010. Va ser diputat al Congrés de Diputats, a Madrid, del 2000 al 2008 com a únic representant de l’aragonesisme i amb poques possibilitats de participar, un dia que ho feia i els grups majoritaris se’n burlaven els hi va llençar un “A la mierda!”, del qual després se’n va penedir, però a molta gent li va semblar fantàstic que etzibés l’insult a una classe política incapaç de ser respectuosa amb una opinió minoritària. Ocasionalment residia a Altafulla.
Hem sortit d’Altafulla seguint la N-340a, cap a ponent. Deixem l’espai de la Petxenireta, actualment amb tanques, fins a la benzinera. Una mica més enllà, abans del Pont del Gaià, una pista, a l’esquerra, en porta cap al mateix curs del riu, on hi ha l’Espai natural Protegit de la desembocadura del Gaià. El sender, clar, evident i amb rètols informatius, correspon al que havia estat la sèquia que venia del Molí del Pas.
Aquest camí és molt agradable. Passem pel costat d’un àlber i seguim baixant avall. El Gaià neix a Santa Coloma de Queralt i té 59 km fins al mar, passant per Altafulla i desaiguant prop del castell de Tamarit.
Seguim recte avall, sense pèrdua possible. La vegetació és de ribera amb presència de freixes i oms i, majoritàriament, un dens canyissar. Prop de la desembocadura hi predominen els joncs, la menta borda i els esbarzers prop dels camins. La desembocadura és oberta a la sorra de la platja.
El riu Gaià compta a una densa línia fortificada que prové des de mitjan del segle X, que coincidia amb el front més meridional del domini cristià i que era coneguda com Marca Extrema. La fundació de Tamarit i Altafulla correspon al segle XI, castells que, associats a les poblacions que s’hi formen, van tenir un paper fonamental en el desenvolupament de la societat feudal. Anem per la platja fins al peus del castell de Tamarit i després tornem enrere per anar en direcció a Torredembarra.
A la nostra esquerra tenim una bonica vista del turó d’Altafulla, amb el seu castell. El segle X va ser quan es va començar a formar l’estructura social i nacional dels diversos grups humans a la península Ibèrica, el que els romans havien conegut com Hispania. A Lleó ja s’havia consolidat, amb un període de pau mentre regnava Abderrahman en dos terços de la península. Lleó era un comtat (regne?) que anava des del Duero, al sud, fins al Pisuerga, a l’est. Navarra arribava fins als inicis de Catalunya i Castella, com a comtat, havia començat a formar-se en l’estret espai que quedava entre Lleó i Navarra.
El mar està mogut avui i les ones peten sobre les roques. Aquella zona nord, que actualment és Astúries, va ser l’origen de Castella, que van trigar cent anys en avançar des de l’alt Ebre fins al Duero. Era la època de formació de l’idioma castellà. Al mateix temps, l’idioma català s’anava consolidant a l’est de la península, però aprofitava matisos i formes de la llengua d’oc, filla del llatí.
Amb els anys la influència dels comtats nord catalans , basats en la convivència pacífica, l’art, la poesia i la música, van condicionar d’alguna manera, la forma d’entendre la vida a la Catalunya que s’anava creant. D’aquí esdevé la profunda diferència entre els models de societat entre Castella i Catalunya. La primera basada en un pensament que promocionava uns sobirans absolutistes i la segona on el pacte i el compromís era la base de la relació entre els sobirans i el poble.
Deixem un bunker de la guerra civil a la dreta, com ja hem anat veient altres en les caminades per la costa. L’origen de “nació” prové de la “natio” llatina, un concepte que implica que una nació és aquell territori i col·lectiu humà amb una cultura, llengua i tradicions pròpies i, lògicament, diferenciades de les altres. Això explica perquè Castella és probablement una nació i Catalunya una altra. També explica perquè Espanya no és una nació, ja que agrupa cultures, llengües i tradicions diferents. Espanya és un estat.
El camí porta per la llarga platja d’Altafulla i després puja cap el turó dels Munts, on hi ha l’entrada al recinte de la vil·la romana dels Munts, que avui no visitem, perquè està tancada, però que recomanem. Està datada cap el segle I dC i és un dels conjunts més importants d’Hispània en la seva categoria. Està format per un nucli residencial important. El seu origen es pot trobar en el creixement i la importància política de Tàrraco. Entre els segles I i II van sorgir diverses “villae” que eren bàsicament establiments rurals destinats a activitats agràries per tal de garantir l’aprovisionament de la ciutat.
Seguim caminant, entre cases d’urbanitzacions i pel sender que toca als penya-segats per sobre el mar. Passem per la cala dels Capellans.
Una mica més enllà, es veu una pedrera, probablement d’origen romà i vilculada amb la construcció de “villae” a mida que des de Tàrraco s’anava conquerint terra cap el nord. Aquella punta que s’endinsa al mar es coneguda com La Bramadora.
Arribem al Far de Punta de la Galera. Aquest és el far més nou ja que va ser construït l’any 2000. He llegit que a l’estiu, el Patronat de Turisme de Torredembarra hi organitza visites guiades. Penso que el nom de la Punta de la Galera, probablement deu fer referència a alguna galera que s’hi devia estavellar durant els anys en que aquell sistema de transport es feia servir.
Finalment passem per sobre del port esportiu de Torredembarra. Ja falta poc per acabar aquesta interessant excursió. Anem a dinar a l’hostal Coca que és un dels més antic de Catalunya que encara donen servei. Es remunta al 1820, època en que donava servei de menjar i dormir als viatgers i també als cavalls.
A punt de marxar, anem a l’estació que, per cert, presenta un aspecte molt miserable, molt poc cuidada i sense cap servei. De fet, ja fa anys que es nota un progressiu deteriorament dels serveis de Renfe en les línies a Catalunya. No fa gaire, un article a La Vanguardia, deia, entre altres coses, que la infraestructura de Renfe a Catalunya compta amb més d’un 40% d’unitats mòbils dels anys 70, mentre que al centre d’Espanya, no passa del 4%. Això és perfectament observable quan veiem especialment els trens que fan els trajectes de rodalies o de mitja distància.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=8769272