(Vallès Occidental) Excursió feta el 25.09.2011 i organitzada per la U.E. Matadepera, amb motiu del seu 25è aniversari. Distància 18 km.; desnivell +1000m -1000m; 5 ½ hores.
TAL DIA COM AVUI: el 25 de setembre de 1513, el conqueridor i navegant castellà Vasco Nuñez de Balboa arribà a l’oceà Pacífic. És, per tant, el primer europeu en aconseguir-ho.
Matadepera és la població que hem de passar per anar al punt de partida. Cal dir que d’acord amb la opinió de Moran, Batlle i Rabella, ja el segle X hi ha documentació que parla de Mata de Peras i que per tant la forma actual correspon a la grafia aglutinada de mata de pera, en el sentit de “vegetació de la roca”. Donat que disposa d’una part del Parc Natural, ja hi havia població durant el neolític que aprofitaven les balmes i coves d’aquest indret natural.
Aquesta excursió circular està dissenyada pel sector NE del Parc de Sant Llorenç del Munt, de manera que podrem gaudir de la part boscosa de la muntanya. La sortida i les inscripcions es fan al petit aparcament (10 cotxes) que hi ha junt a punt de l’inici del Camí dels Monjos. La nota animada la va donar que la informació parlava de la sortida del carrer Moliner (que és correcte), però també hi ha un carrer “Camí del Moliner” i per tant, a quarts de vuit, encara sent fosc es veien tot de cotxes amunt i avall buscant el punt de sortida.
L’excursió comença amb una pujada lleugera que ens permet admirar, mentre la llum del dia es va fent evident, el massís de Montserrat a l’esquerra de la ruta.
Un estona després el sender va pujant més dret durant una bona estona ja que s’ha de superar un desnivell d’uns 300 metres. Aviat comencem a veure la Castellassa de can Torres, amb un aspecte més aviat d’un camell petrificat.
Aquesta roca ben evident i representativa del massís, ha merescut fins i tot un interessant llibre, obra de Òscar Masó i Garcia de títol La Castellassa de can Torras: història, tradició i llegenda” (Editorial El Farell). No es pot evitar anar mirant aquest monòlit a mida que el tenim a la nostra dreta per sobre de la carena de l’Illa i el sot de Matalonga. Té tres cims: el que presenta una clara plataforma anomenat La Torre, que amb 835 metres és el més alt; La Cabreta; i seguidament La Gepa. Es veu que el gener de 1910 es va fer una sortida conjunta des de Sabadell de membres del Centre Excursionista del Vallès i del Centre Excursionista de Catalunya. Després de diversos intents, va ser el 9 de setembre de 1923 quan Josep Abelló, Hans Weichsel i Martí Rovira, membres de Joventut Terrassenca, varen assolir el cim.
El sender segueix el cingle i ens permet gaudir, lluny, del Montseny i dels cingles de Gallifa, per passar, abans d’un revolt, pel damunt de les Castellasses de Dalmau, que queden quasi als nostres peus i ja una mica més endavant passen pel les balmes Clara i Fosca, ja en direcció a la Canal Freda, que haurem de passar per enfilar-nos a l’estreta Carena de la Foradada, on hi haurem de trobar ja el control 2. Primer deixem la balma Clara, oberta i poc profunda, a la nostra dreta i també al mateix costat, una mica més endavant la balma Fosca, més profunda i amb dos ulls amples i protegits del sol per la vegetació.
Després de fer una grimpadeta pel forat de la roca Foradada, que té un format de balma, sortim al camí de la Senyora i el sender es fa més ample i ombrívol. Per aquest camí s’endevina una construcció bàsica, a munt a l’esquerra, que es a tocar de la balma del Bord i que és refugi d’un ermità. L’organització demana el màxim respecte pel lloc i pels estris d’aquest home. Aleshores comencem a baixar cap a la Vall de Mur. Així arribem a la masia de can Dalmau, datada al segle XVII.
La deixem a baix, a sota nostre i ara pugem amunt per arribar, entre arbrat a l’ermita romànica de sant Pere de Mur, després dita del Dalmau, ja que devia servir perquè la gent de les masies dels voltants i també de la masia de can Dalmau, hi anessin a oir missa. Aquesta ermita, ara ja en mal estat, va estar construïda per ordre de l’abat de Sant Llorenç, Ordeguer, els segle XII. Fou consagrada el dia 21 de gener de l’any 1101. El petit campanar d’espadanya, d’un sol ull, avui resta cec, ja que no hi ha cap campana.
Seguim amunt i endavant i així arribem al Mas Daví, força gran i bonic, just en el punt més al nord de l’excursió. A parir d’aquest punt girarem fort cap a sud. Ja haurem passat per l’equador de la caminada. D’aquest mas hi ha constància que l’any 1595 l’abat de Sant Llorenç signà una carta precària dels drets per diverses terres en favor de Jaume Daví, tot i que sembla que hi ha constància de l’existència del mas des d’inicis de segle XII, quan hi vivien Joan Daví i la seva muller Ermessenda.
Aquestes masies tan boniques i que foren tan ben habitades el segle XIV, es van abandonant, tot i que aquest presenta bon aspecte, ja que està ben conservada pels masovers, després que es va fer una gran reforma de la construcció a finals del segle XIX. Anem ara baixant per camins forestals amples. Seguim avall per un caminoi i passem a tocar d l’espectacular Pi de les Quatre Besses de Dalmau, un arbre monumental protegit de la Generalitat de Catalunya.
Arribem a la sorrenca i pedregosa Riera Seca. Per aquí devia haver-hi la Creu del Daví. Aquesta creu, si encara hi és, té la seva llegenda. Es veu que el segle XIX un Daví va ser mort pel seu fill que, d’acord amb la tradició, li voldria robar els diners de la venda d’uns bous. Després va cremar el cos del difunt a prop de la riera. La gent de les rodalies creien que el lloc havia quedat maleït pel terrible crim comés pel parricida i decidiren plantar-hi una protectora creu. Nosaltres no la veiem la creu i seguim endavant fins a un eixamplament planer on hi ha l’ermita romànica de la Mare de Déu de les Arenes. Aquí, primer anem a l’avituallament, que consta d’una mica de fruita i després anem fins a l’ermita.
Aquesta ermita pertanyia a la parròquia de Sant Feliu del Racó i va ser construïda l’any 1121, probablement pels mateixos benedictins que regien Sant Llorenç del Munt. És senzilla i m’hauria agradat poder entrar-hi. Ja fa anys, en una altra excursió hi vam venir, però com és natural estava tancada. Jo esperava que avui, els organitzadors s’haurien preocupat de demanar les claus i així l’hauríem pogut visitar, però es veu que no hi pensen en aquestes coses els amics de Matadepera. ¡Què hi farem!. L’ermita té una planta senzilla rectangular, amb volta de canó i disposa d’un petit absis semicircular on hi ha l’altar presidit per la imatge bruna de la Mare de Déu de les Arenes. Es veu que també es coneguda com la Mare de Déu de la Galledeta. Aquest altre nom li ve del fet que la imatge original, romànica, duia una galleda de plata penjada al braç, que li havien ofert els pagesos agraint-li el seu ajut un any de sequera.
Aquesta marededéu també va salvar un pastoret. Es veu que un pastor que estava amb el seu ramat als peus de la Castellassa de Can Torres va provar de pujar-hi. I enfilant-se, enfilant-se es veu que va arribar dalt del tot, però aleshores se’n va adonar que si havia estat molt difícil pujar-hi ara no es veia en cor de desgrimpar per aquella vertical. Així que es va quedar a dalt demanant a la Mare de Déu de les Arenes que l’ajudés. El noi es va adormir i quan es va despertar, va veure que tornava a estar als peus del monòlit rocós. Així que va anar a donar-li gràcies a l’ermita i va fer fabricar una campana nova.
Som al fons de la Vall de Mur i hem de tornar a pujar per salvar un desnivell de 300 metres més per posar-nos a l’alçada dels camins que hem fet a la sortida. Així que prenem el camí de la carena de l’Illa que un altre cop ens torna a donar bones vistes de la Castellassa de Can Torres, que ara la anem tenint de cara. He de dir que de la mateixa manera que va passar en el Cavall Bernat, a Montserrat, durant les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, es pujava de tant en tant per posar-hi una senyera (prohibides en aquells moments) a dalt del monòlit. He trobat que la primera enregistrada que s’hi va posar, la van plantar a una roca coneguda com Les Monges (entre el 1923 i el 1927), però la policia va aconseguir retirar-la després de vuit dies de proves. Immediatament se’n va plantar una altra en la roca més alta i aleshores les forces policials ja no van gosar escalar-hi i la destruïren a trets.
He de dir que seria recomanable que la U.E.M. procurés disposar de les claus de les ermites per tal que es puguin visitar; és el que fan generalment en altres caminades populars. Potser aquestes dues qüestions podrien ser millorades de cara a propers anys.
D’aquesta excursió he penjat un track gps a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2064849