(Vallès Oriental) Ruta el 11/03/2018; 13 km; +415 -415; 5 hores. Caminada Popular de Caldes organitzada per ‘Amics del Sender’ amb el següent itinerari: Càmping Pasqualet, Riera de Caldes, Cova dels Ermitans, Turó de Casuc, Les Elies. Participants: al final ens comenten que han estat més de 700. Hem anat en Biel i jo. Tipus de sortida: circular; Dificultat: moderat.
 |
 |
FA ANYS: L’any 1350, Caldes de Montbui depenia directament del rei Pere III (Pere Terç, de Catalunya).
El lloc d’inscripcions és al càmping Pasqualet, al nord de la vila de Caldes de Montbui, ciutat que es considera la primera vila termal de Catalunya. També posseeix les termes romanes més ben conservades de la península Ibèrica.
Sortim en direcció oest i passat el pont pel damunt de la riera, girem en direcció nord. La riera de Caldes envolta la població rebent l’aigua de moltes torrenteres. Aquesta és la riera que a través de les fractures de la geologia, disposa d’afloraments de les aigües termals.
La pista segueix amunt, planejant i seguint les corbes de nivell, mentre el sol, que es va aixecant, ens ve per la nostra dreta. La nostra direcció va cap a la Serra del Farell. Val a dir que, tal com explica el Diccionari Alcover-Moll, el Farell era el nom d’un gegant llegendari que diuen que habitava a Catalunya, nadiu de Caldes de Montbui, i que feia grans proeses de força. També era el nom que vulgarment es donava al vent, perquè hi havia la creença que era produït pel buf del gegant Farell en irritar-se.
Més amunt, quan ja hem caminat uns 3 quilòmetres, hi ha el primer control, on ens ofereixen xocolata, galetes i aigua. Del gegant Farell es deia que era tan gran que sovint feia servir un pi com bastó per caminar. D’aquí li ve que també se’l coneix com el Gegant del Pi.
Després del control, potser uns 300 metres més endavant, hi ha el senyal que permet pujar, a l’esquerra, en direcció a la Cova dels Ermitans.
El corriol puja molt dret i amb esforç.
Parlant del gegant potser cal afegir que una llegenda creu que va anar a Barcelona, quan havia caigut sota el domini dels sarraïns. Allà hi va arribar amb un pi arrencat de soca-rel i va exigir enfrontar-se amb el gegant de la ciutat; ho van fer i va guanyar. Alguns creuen que d’aquella llegenda prové la tradició d’un dels gegants més coneguts de la Festa Major de Barcelona: el Gegant del Pi. Per cert, hi ha informació molt interessant sobre els ‘gegants’ a la web https://gegantsbcn.cat.
En alguns trams, ja que el terra rellisca molt, hi han instal·lat cordes o cintes per ajudar a l’ascens. A més, com que per davant ja hi ha passat molta gent, el terra encara rellisca més donat que està molt més trepitjat.
Algun tram més complicat fa que s’hi formin cues que serveixen per fer petar la xerrada els uns amb els altres. Hi ha molta gent de Caldes. Per cert, potser cal recordar que Caldes va rebre el cognom ‘de Montbui’ a mitjans del segle XIII pel seu veïnatge amb la baronia de Montbui, tot i que sempre va ser de jurisdicció reial durant quasi la totalitat del segle. Així doncs cap el 1350 cal entendre que els montbuiencs o calderins gaudien de la protecció directa del rei que, aquell any, era Pere III El Cerimoniós . El rei Pere, nascut a Balaguer, era sobirà del Principat de Catalunya, rei d’Aragó, de València, de Mallorca, de Sardenya i duc d’Atenes i Neopàtria. Era sobirà de la dita, vulgarment, Corona d’Aragó, que venia a ser una federació d’estats independents, amb la característica que compartien monarca.
Hem seguit pujant, el procés es fa lent. Per sobre dels 450 metres d’altura, la paret és fa més dreta i s’hi troben molts blocs de roca descomposta. Aquí cal pujar fent servir les mans, molt més que abans.
Entre els arbres, puc fer aquesta fotografia que em sembla que deu ser al fons la serra del Corredor (però no n’estic de tot segur). Els canvis d’orientació del que veiem em generen aquests dubtes.
Deixem a l’esquerra el camí que va a la Cova dels Ermitants, un espai entre roques trencades, bàsicament un apilament clàstic de roques de fragments de diferents dimensions. Una mica més endavant, trobem uns tres metres de roca que es poden superar fàcilment gràcies a uns graons formats per grapes de ferro. Estem en un tram de cinglera una mica aèria. És precisament per tota aquesta pujada de la caminada que la he qualificat de “moderada”.
Passat el tram que deia, el camí s’aplana i arribem al Turó del Casuc, un replanet sobre els 550 metres en un morro oriental del Casuc del Farellet.
En aquest punt tenim el segon control i l’esmorzar. Els cuiners, ben aplicats, van coent les botifarres. Després uns porrons de vi ens ofereixen la beguda força popular. Observo, però, com amb els anys cada cop hi ha menys gent que fa servir els porrons per beure: els utilitzen com ampolles per posar-se el vi dins dels gots. Quan alguns (com nosaltres dos) beuen amb el porró podeu estar segurs que ja tenen uns quants anys.
Seguim un tram de pista i després ens desviem per un corriol estret que baixa, a la dreta, per dins del bosc.
Aquesta és una baixada molt ombrívola, amb molsa arrapada a les roques i als troncs dels arbres. Un descens agradable i que no es baixa malament, encara que serà llarg.
Abans parlàvem de la situació a Catalunya l’any 1350, diguem doncs que aquell mateix any el sobirà de Navarra era Carlos II; mentre que a Castella i Lleó just aquell any va esdevenir monarca Pedro I, conegut com El Cruel. Al sud hi havia també el regne de Granada, amb Yusuf I com a sobirà. La península Ibèrica estava formada per diversos estats o nacions independents els uns dels altres. En aquell moment el concepte d’Espanya no existia; va ser anys més endavant que Castella va anar utilitzant el nom Espanya.
Finalment arribem a tocar de la riera de Caldes on veiem, a l’altra banda del corrent d’aigua, el mas de Les Elies. Es veu restaurant i en bon estat.
Encara seguim una mica més endavant per trobar el lloc de pas, sobre unes pedres, de la riera.
Per l’altre vessant de la riera, ara toca anar baixant sense cap dificultat de cara a sud. Hem fet uns 11 quilòmetres quan arribem a una antiga pedrera: la pedrera de Castellvell, la qual va funcionar fins el segle XX.
El camí s’ha aplanat des de la pedrera i arribem a un camí amb llambordes molt ben construït, que fa anys que està abandonat. Aquest camí i les construccions que trobem formen part del que era El Foment.
Més avall hi ha la bàscula on es pesava el material. Enrere hem deixat l’edifici enrunat dels habitatges per als treballadors, l’edifici administratiu i la bàscula. El camí i la bàscula, ara es coneixen com del Foment perquè va ser el ministeri del Foment el que va impulsar l’activitat del granit de les pedreres. Va ser una pedrera especialitzada en la preparació de llambordes, molt demanades per pavimentar carrers de les ciutats i les carreteres que connexió. La muntanya del Farell es va convertir en la pedrera més important de Catalunya, per la qualitat del seu granit.
Quan arribem a la carretera que ens porta al càmping, unes fotografies en un rètol mostren antigues imatges de l’activitat que es generava amb la pedrera. En aquesta foto, que reprodueixo del rètol, s’hi poden veure els carros amb les pedres arrencades de la pedrera. Als anys 20 del segle passat, amb l’Exposició Universal de Barcelona, aquesta pedrera va arribar a tenir 500 treballadors. Amb l’expansió de l’asfalt, les llambordes van entrar en crisi i la pedrera va tancar el 1931. Encara va tornar a revifar entre 1939 i 1962, però la riuada del 62 la va conduir al tancament definitiu.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/caldes-de-montbui-camping-riera-de-caldes-cova-dels-ermitans-turo-de-casuc-les-elies-23191171