(Vallès Oriental) Ruta el 27/11/2019; 12 km; +500 -500; 4,5 hores. Excursió organitzada pel Grup del Dimecres amb el següent itinerari: Campins, Sant Cristòfol de Fogars, Pollancre de Can Grau, Can Perepoc. Participants: Josep C, Carles H, Josep S, Carles M, Vinyet, Anna P, Maria, Joan B, Rosa Maria, Joana, Toni, i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Del segle XIII consta l’església de Sant Joan de Campins.
Comencem al matí des del davant del restaurant Xeflis de Campins. El lloc de Campins és esmentat com la vila Campinos el 878 en el privilegi de concessió de propietats del rei Lluís el Tartamut al bisbe Frodoí de Barcelona. En aquells anys consta que un prevere anomenat Otolguer ja havia repoblat i restaurat el lloc.
Caminem uns carrers per sortir pel camí de Fogars. Tenim sort perquè ens fa un dia molt agradable. La població de Campins era molt reduïda el 1787, quan tenia només 97 habitants, però augmentà ràpidament al segle XIX. L’any 2005 va arribar a 354 habitants. El sector econòmic més desenvolupat del terme és el terciari; la funció turística i de segona residència ha esdevingut la principal font d’ingressos del municipi, on han proliferat les urbanitzacions i els serveis als visitants.
Aviat deixem l’asfalt dels carrers i ens endinsem per pista de terra i ombrejada en direcció nord. Hi dominen els boscos d’alzines sureres, castanyers, matollar i com el mateix nom del poble indica, pins.
El camí puja a trams drets que es suavitzen amb trams plans. Els cirerers d’arboç ens animen el camí. L’“Arbutus unedo” és un arbust autòcton dels boscos mediterranis i acostuma a viure entre els alzinars. La mitologia grega explica que de la sang del gegant Gerió, mort per Hèrcules en el seu desè treball, en va brotar el primer arbocer. Aquest origen mitològic concorda amb la facilitat que té l'arbre de rebrotar després d'un incendi o una tala. Aquesta vitalitat, sumada al fet que les fulles són sempre verdes, el fa símbol de la immortalitat. D'aquí ve que els romans el fessin servir en els funerals, com relata Virgili en l'Eneida.
Amunt que fa pujada. A 580 metres d’altitud, deixem la pista i seguim un corriol estret (cal estar molt pendents del track) que s’enfila molt dret fins al nostre objectiu d’avui, però són només uns 50 metres de desnivell.
Arribem a Sant Cristòfol de Folgars, quan ja hem fet uns 5 quilòmetres. L’antic poble de Fogars de Montclús, que va donar nom al municipi, avui tan sols és testimoniat per l’església parroquial de Sant Cristòfol i la rectoria.
A l’interior de la nau de l’església tres persones, al davant d’una taula, estant fent botifarres. Totes les edificacions estan molt ben restaurades. S’hi veuen homes treballant i parlo amb un que surt del que havia estat la rectoria i m’explica que és un lloc de recuperació per a gent amb problemes mentals o de drogues.
Des de la placeta del davant del portal hi ha una bona vista cap a la vall de Mosqueroles i de Palautordera. De la primitiva església romànica en queden només algunes restes de la portada de marbre col·locades com a muntants a la finestra de la sagristia, ja que l'actual es va fer a la fi del segle XVI o l'inici del XVII, amb una orientació transversal a la primitiva romànica.
Trobem que és un bon moment per fer una fotografia del grup. La fa l’amic Batet amb el seu bastó màgic que permet subjectar la màquina de retratar.
Abans de marxar encara faig aquesta foto del campanar. A banda del nom actual de Fogars de Montclús, en diferents documents, surt esmentat aquest lloc o terme com a: Falgars, Falgás, Folgars, Fogás i fins a mitjans del segle XIX surt documentada la parròquia de sant Cristòfol de Fogás de Montseny i en altres llocs com a Fogars i parròquies. L’Alcover-Moll ens dóna la següent definició etimològica: forma plural de falgar. Falgar o falguerar dóna la raó a l’altre resposta trobada en diferents mitjans: lloc poblat de falgueres.
Ens arribem fins al pollancre de Can Grau. Es tracta d’un exemplar espectacular, però no el trobo inclòs a la llista d’arbres monumentals i singulars.
Intentar abraçar-lo ens dóna una idea del seu perímetre. Parlàvem al principi del segle XIII, afegim doncs que l’abril de 1225 el rei Jaume I, sobirà de Catalunya, va convocar Corts a Tortosa. Es va tractar la reconquesta (o conquesta) de les terres musulmanes al sud del seu regne. La seva importància jurídica rau en el fet que van ser part del període de consolidació d'una nació, així com de la formació i expansió d'un estat quines arrels venien de l’any 785. Catalunya era plenament independent.
Ara ja seguim el GR-5 avall. Aquest GR comença a Sitges i passa per cinc parcs naturals. A la Península hi havia altres regnes diferents: Astúries, Navarra, Lleó i Castella, tots independents.
Per la pista veiem els efectes de les últimes pluges. S’han endut algun curt tram de pista, sense impedir-ne el pas ni de vianants i de vehicles, però els torrents que hi ha es veuen molt afectats. Els diferents rierals o torrents s’apleguen a la riera de Campins, excepte algun petit corrent de la part de llevant que va a la riera de Gualba.
Des de l’inici ja hem fet uns 8 quilòmetres i passem pel davant de Can Perepoc, actualment és una casa d’allotjament rural d'estil senyorial amb elements rústics. Una bona part del terme és format per margues oligocèniques, que es formaren en èpoques terciàries al fons d’un llac. Aquestes margues es coïen en antics forns per a l’obtenció de ciment; aquests forns, abans força importants, es troben abandonats fa més de mig segle i coberts de bardisses. Al principi del segle XX funcionava a Campins la primera fàbrica de ciment artificial de l’Estat espanyol. Probablement fos l’activitat relacionada amb una construcció industrial que trobem per la pista a prop del mas.
Entre els arbres encara podem gaudir de la vista de la vall, encara que una mica coberta per unes boires primes.
Campins, ja comença a destacar per sota nostre. Tot i l’activitat pel turisme es mantenen, però, algunes explotacions agrícoles centrades en el cultiu de civada, ordi i alfals, així com la cria de bestiar oví i porcí. Bona part de la població ocupada en la indústria treballa fora del terme, principalment a Sant Celoni, població de la que depèn no només econòmicament, sinó també pel que fa als serveis bàsics (educació i sanitat).
Les sureres, amb els seus esvelts i prims troncs, ens envolten; alguns exemplars ens mostren com els hi han tret l’escorça per poder seguir produint taps de suro.
Finalment ja arribem a les primeres cases del nord de Campins. Passem pel costat de Vila Montseny. No sabem quina és, però una d’aquestes ha de ser la casa de Tàpies.
Entrem ja al carrer de les Tres Germanes i deixem una fonteta a la nostra esquerra.
Més avall, a la dreta, hi ha l’església de Sant Joan Baptista. L’actual església parroquial és un edifici complex que té elements romànics del segle XIII inserits en un conjunt d’edificacions dels segles XVI i XVII difícils de datar. Consta que el 1756 l’església vella, que era al costat del portal, servia de sagristia. Aquest primitiu portal era a la part de migdia i donava a la placeta que encara existeix. El 1895 es capgirà el sentit de l’església i s’obrí la nova façana a l’indret on hi havia el presbiteri.
Més avall passem per l’entorn arbrat i verd de torrent de Campins on hi ha la gran font de la Mare de Déu de Montserrat, un lloc tradicional de trobada de les famílies i dels nens de la vila les tardes de calor.
Només cal pujar una escala i ja som a la carretera. Cent metres més enllà ja tornem a estar al punt on hem començat pel matí. Ara ja anem a dinar al mateix restaurant davant dels qual hem deixat els cotxes, can Xeflis, on s’hi menja força bé.
Passem, uns metres més enllà, pel davant del camp d’esports on hi ha una espectacular pintada. El conflicte polític que es viu entre Espanya i Catalunya ve de lluny. La llavor del conflicte es va plantar per Felipe V quan el 1715 va dictar el Decret de Nova Planta, aprofitant que havia sotmès Catalunya amb la força del seu exèrcit. Va deixar inoperants les Constitucions catalanes, la Generalitat i les Corts de Catalunya. Va sotmetre el país a les normes del regne de Castella. Catalunya va perdre les seves llibertats i independència. Avui es continuen reclamant.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/campins-sant-cristofol-de-fogars-pollancre-de-can-grau-can-perepoc-43931607