(Lanzarote) Ruta el 7/02/2018; 8 km; +200 -200; 3 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Riscos de Famara, Ermita de las Nieves. Participants: Vinyet, Joan C, Carme, Joan S, Neus, Jordi i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Va ser el 1427 quan la Verge de les Neus es va aparèixer a un pastor.
Comencem a l’aparcament del restaurant Los Helechos. L’indret d’Haria ja estava habitat en època precastellana i el seu nom prové de ‘chafariz’ que vindria a significar ‘font’, ja que en aquesta zona n’hi havia unes quantes. Durant la conquesta del 1402 per part de Juan de Bethencourt l’assentament no es va veure afectat; va ser més tard, els segles XVI i XVII que la població va patir un descens.
A Haría hi ha la Casa Museo de César Manrique, un personatge del qual en parlem sovint en aquest viatge. El 24 d’abril d’aquest any es serà el centenari del naixement del gran artista de Lanzarote. Va morir el 1992 després d’una gran tasca artística i de desenvolupament arquitectònic lligat al respecte amb el medi natural. La gent de Lanzarote poden estar contents del llegat que els hi va deixar Manrique.
A l’esquerra tenim el punt més alt de l’illa: las Peñas del Cache (670m). En aquest punt hi ha una caserna i radars militars .
Seguim camí. Lanzarote sempre devia anar justa d’aigua per les característiques el terreny sorrenc i porós volcànic i per això calia acumular l’aigua de la pluja, cosa que devien fer amb els aljubs. Nosaltres seguim suaument per la pista que va a mirador de Famara.
Els antics pobladors, coneguts com a ‘majos’, sembla que provenien ètnicament del nord d’Àfrica. Es antropòlegs creuen que eren gent pacífica, vestien amb pells i conreaven la terra que era comuna.
Entrem en el que en diuen “El Bosquecillo”, ja que està molt ple d’arbustos. A l’illa no hi devia haver cap mena d’arbres, tot i que ara es poden veure moltes palmeres i ficus, entre d’altres espècies plantades.
Arribem al Mirador dels Riscos de Famara. Abans de la conquesta, sembla que els pobladors practicaven la poliàndria. El fet que cada dona pogués tenir tres marits segur que li donava un paper social rellevant i també que la seva vida devia ser limitada, per malalties o en infantar. D’aquí que hi devia haver sempre més homes que dones.
Mirant cap a sud-oest a la mateix línia de mar, a tocar de la badia, hi ha el poble de pescadors de Caleta de Famara que consta des del segle XVIII. A la platja les onades dibuixen arcs d’escuma blanca. La zona de Famara ha mostrat vestigis d’antics assentaments de pobladors anteriors a la conquesta de Castella.
Aquest mirador està ben pensat perquè serveixi de punt de referència i enteniment de Famara. Mirant cap a nord podem veure l’extrem sud de l’illa de La Graciosa, amb la Punta del Pobre i la Montaña Amarilla, encara que sembla una extensió de la pròpia illa de Lanzarote, efecte que ho fa el fet de no poder veure el braç de mar que ens hi separa.
Amb una mica de zoom la Montaña Amarilla de La Graciosa és veu molt millor i més enllà s’endevinen les illes de Montaña Clara i als fons, entre boirina, la d’Alegranza.
Un bonic ocell amb antifaç que em sembla que és un lànid o botxí, en castellà en diuen alcaudon real (“Lanius meridionalis”). La fauna de l’illa està formada bàsicament per invertebrats, insectes i ocells. Es compten 34 aus nidificants a l’illa i també dues espècies de rèptils endèmiques. L’arxipèlag Chinijo, format per les illes del nord que hem comentat, és una Zona d’Especial Protecció d’Aus.
Ens apropem a un estrep. Des d’aquí la vista es va fent diferent. Estem a 634 metres d’altitud.
De les èpoques de la conquesta se sap que existia la esclavitud i es conserven diversos registres documentals, com per exemple un de la ciutat d’Haría. La dada és la següent: Juan Rodriguez, veí de Fuerteventura, el 1646 va vendre Luisa, una esclava morena de 23 anys, al capellà d’Haría per 1250 reals. Eren anys en que l’esclavitud, a més de ser massiva als territoris conquerits a Amèrica, també era habitual a la mediterrània. Aquests mesos que es parla tant de què és legal i què és il·legal, no hem de perdre de vista, quan els poderosos insisteixen, que l’esclavitud també era legal. El fet que hi hagi una llei no necessàriament és justa.
Després seguim la nostra ruta girant pel marge del barranc de la Poceta; és el que porta les poques aigües que baixen cap a tocar de mar, a la zona de Los Matorrales.
Una mirada més lluny, al sud, ens mostra el centre de l’illa amb el Parc Natural dels Volcans i el Parc Nacional de Timanfaya, tot i que les boires d’aquests dies ens ho tapen una mica.
Seguim girant per aquest pla superior i deixem a la nostra dreta el barranc; vista que ens permet identificar els talls i torrents d’aquests valls erosionades i que potser ens parlen d’antigues èpoques de forts pluges erosives.
Passem pel davant d’unes coves, un quilòmetre més endavant. Continuem seguint el perfil dels cingles de Famara.
Una ombra fosca que no sabem que és la podem identificar amb una fotografia que fem amb el màxim zoom: és un cotxes despenyat. Sembla que, de mitjana, una persona es suïcida cada mes a Lanzarote; l’any 2017 es van treure la vida deu persones, 8 homes i dues dones. Al conjunt de Canàries és produeix un suïcidi cada dos dies. A Catalunya es van produir 504 suïcidis l’any 2017 i el total d’Espanya va ser de 3679; els dels homes tripliquen els de les dones. Des de l'inici de la crisi, el nombre de suïcidis va arribar a augmentar un 48% a Catalunya i encara es manté com la primera causa de mort prematura entre les persones de 15 a 45 anys.
Ens apropem al nostre destí i puc fer aquesta foto de l’ermita de Nuestra Señora de las Nieves. Se sap que és un temple d’origen mudèjar del segle XVII. Ha estat subjecte a restauracions que potser li donen un aspecte massa modern. Esta a l’interior d’un recinte tancat, on hi destaca també un aljub per conservar l’aigua de la pluja pels pelegrins que hi venien.
S’explica que el 1427 la verge de les Neus es va aparèixer a un pastor (com passa sovint amb les verges aparegudes) i en aquell indret es va decidir construir-hi una petita ermita. Els pirates sembla que la van destruir uns anys després i es va tornar a obrar el XVII. El que avui podem veure és una reconstrucció més moderna, del 1966, ja que l’anterior estava en molt mal estat.
Aquell any 1427 el monarca que compartien Lleó i Castella era Juan II, fill d’Enrique III i Catalina de Lancaster. Va ser successor a l’edat d’un any i es va instal·lar el sistema de minoria d’edat. Aquest rei va morir als 49 anys a Valladolid; l’historiador Juan José Menezo explica que va ser un gran protector de les lletres, però mentre la cort era plena de refinament i esplendor, en el poble abundava la misèria. També, el 1427, a Navarra la reina era Doña Blanca, filla i successora de Carlos III el Noble. A l’anomenada Corona d’Aragó, que compartien els estats o regnes de Mallorca, València, Catalunya i Aragó, el sobirà era Alfons el Magnànim, que també era rei de Sicília, Nàpols i Sardenya; evidentment, cada un d’aquests estats o nacions eren independents els uns dels altres, on Catalunya era la més antiga (després de Navarra), havent-se format posteriorment Aragó, Mallorca i València.
Anem baixant en direcció nord per una pista còmoda. Anem parlant de la pujada del sou mínim interprofessional aprovat pel govern, el desembre passat; ha pujat a 900€. Hem vist com alguna associació patronal i polítics de dretes s’hi ha declarat contraris. Però cal saber que a França és de 1480€; a Alemanya, 1498€; Irlanda, 1563€; Països Baixos, 1551€... Què passa doncs, que els espanyols han de viure més en la misèria? Si a Irlanda l’economia funciona amb 1563€ de sou mínim, per exemple, perquè no ha de poder ser també a Espanya?
Quan ja hem deixat las Peñas del Chache i les instal·lacions, al seu damunt, de control militar, faig aquest fotografia del Volcà Corona. Aquesta última excursió lliga així amb la visió de la primera muntanya que vam pujar el primer dia.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/haria-riscos-de-famara-ermita-de-las-nieves-32894551