(Mallorca) Ruta novembre 2014; 13,3 km; +665 -665; 5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Aparcament s’Illot, ermita de la Victòria, Punta Roja, Puig de Sa Talaia, coll Baix. Tipus de sortida: circular; Dificultat: moderat (bàsicament perquè en algun punt cal grimpar una mica). Participants: Jaume i Miquel.
FA ANYS: Quan l’any 902 els sarraïns van incorporar Mallorca a l’Emirat, a la península era sobirà de Catalunya Guifré II, a Navarra Fortún Garcés, a Lleó era Ordoño i a Astúries Alfonso III. Encara faltaven uns 30 anys perquè a Castella hi hagués un comte, Fernán Gonzalez, que s’emancipés d’Astúries. Totes eren nacions independents.
Per començar l’excursió hem deixat Alcúdia a la nostra esquena i hem seguit la carretera que va a seguir la costa al nord de la península que s’endinsa al mar i separa les dues grans badies de Pollença i Alcúdia. Un cop passat l’indicador del campament de la Victòria, hem trobat l’aparcament al indret de S’Illot, que precisament presenta un magnífic aspecte per ser fotografiat. El nom d’Alcúdia prové de l’àrab “Al-kudya” que vol dir “el pujol”, però molt abans, els romans, li van donar el nom de “Pollentia” quan el cònsul romà Quint Cecili Metel va incorporar Mallorca a la República de Roma el 123 aC. Els anys van passar i va ser el 902 quan els sarraïns van conquerir l’illa i va quedar incorporada a l’emirat de Còrdova, que va ser quan va passar, Pollentia, a canviar el nom pel d’Al-kudya.
En direcció est, una pista comença a pujar. Diversos indicadors ens aniran informant durant bona part de l’excursió. Nosaltres ara, primer, anem seguint en direcció a l’Ermita de la Victòria. Anem recordant que Jaume I va conquerir Mallorca l’any 1229. El rei i sobirà de la coneguda com a Corona d’Aragó (que realment era una federació inusual de dos estats a partir de la decisió de Ramiro II, quan va cedir el seu regne a Ramon Berenguer IV), va voler que Mallorca fos regne independent . D’aquella època encara es poden admirar les magnífiques muralles d’Alcúdia que van ser acabades el 1362; muralles que servien no només per a la ciutat sinó també com a protecció de la població de tot el nord de l’illa. És per això que la vila té encara un traçat interior de format medieval, de carrers estrets i irregulars.
Arribem a l’ermita, un indret molt agradable, amb els edificis en perfecte estat i aquell color de mel tan característic de l’illa. Sembla que ja hi havia una torre de guaita l’any 1252 amb una capella on es venerava una imatge coneguda com “Santa Maria de la Torre d’Alcúdia”. Actualment l’imatge de la Mare de Déu de la Victòria és la patrona de la ciutat d’Alcúdia, però del santuari sembla que en podria ser precursor l’ermità Arnau Got, que hi vivia a finals del segle XIV. Una anècdota explica que anys després, el juny de 1535, el rei Carles I (monarca espanyol, encara que no tenia el títol de “rei” d’Espanya: cal recordar que aquest no vindrà fins tres segles més tard) va estar-se al santuari amb fra Antoni d’Àvila i va pregar a la Verge per la batalla amb Tunísia. La batalla la va guanyar i probablement ve d’aquella època el nom actual del santuari.
Una foto del petit interior, sense cap especial interès, més enllà de l’històric relatiu a l’origen de l’ermita i del seu nom actual. Ara bé, la crònica d’aquella batalla diu que “los ruegos fueron escuchados... y se pudo conquistar la ciudad de Túnez y acuchillar a 30.000 infieles...” Sempre em crida l’atenció la manera com es vincula a Maria i a altres sants amb fets sagnants i de mort brutal. Evidentment no és ni gaire cristià ni gens coherent amb el pensament de Jesús.
El camí ha anat pujant i la pista s’ha transformat en sender. El sender ha anat seguint el vessant nord, molt vertical, encara que s’hi passa sense problemes, perquè és còmode i clar. De moment, una caminada agraïda per l’ombra dels pins i les vistes extraordinàries del Cap de Formentor i de tota la badia de Pollença. Aquest penyal havia estat utilitzat com a indret militar i per això s’hi comencen a veure algunes construccions. La primera i més curiosa és un pas, arrapat a la roca, com una porta estreta i baix de sostre. Antigament aquest pas estava tancat amb una porta i al damunt hi havia una finestreta que la defensava. És l’accés a l’antiga talaia de Penya Roja que venia a ser un castell roquer. Un cop passat aquest estret pas, cal mirar on posem els peus ja que la roca nua queda penjada sobre l’abisme anomenat de La Clotassa, per això hi ha una cadena que permet agafar-s’hi. Anant en compte, però no hi ha problema; això sí: caldrà vigilar els infants. A sota es veu el Cap del Pinar.
Les construccions es poden identificar com un aljub, un forn per escalfar les bales, la barraca... El sender continua pujant, ara ja quasi sempre sobre roca i arriba a unes noves construccions antigues abandonades. És un sender poc definit, encara que amb fites i fressat en alguns trams. Fins que s’arriba a un punt final. Des del qual caldrà seguir, amb pas segur, per la dreta, amunt i fent servir les mans de tant en tant.
Dalt d’aquesta pujada, que cal fer en compte, especialment si es tracta d’un infant o bé alguna persona no gaire habituada, hi ha una petita esplanada amb un canó. Estem dalt de la Penya Roja, també conegut com a Penyal de Migdia. A la vertical dels nostres peus, queda un pla, amb pins, a poc nivell de mar que es veu que és un indret que només fan servir els militars.
Sabem que el primer canó que s’hi va posar (i que és el mateix que avui es pot veure) és del 1630. L’indret, com a punt de defensa va ser projectat pel matemàtic Joan Baptista Binimelis, l’any 1593, època en que era sobirà a Espanya, Felipe II. El rei que havia jurat, successivament a les corts d’Aragó, de Catalunya i València, les seves constitucions, va començar a crear problemes en voler fer penjar la tutela dels monestirs de Monserrat, Ripoll i altres benedictins, de Valladolid, on ell havia nascut. Fins i tot, a Montserrat, es van produir lluites armades entre monjos catalans i castellans i dos bisbes “visitadors” van morir de mort violenta. Catalunya entrava als intents de reforma i castellanització de la terra catalana per part dels monarques d’Espanya.
Des d’aquí dalt, gaudim d’aquest dia magnífic i descansem una mica. Les vistes són esplèndides. Cap a nord el Cap de Formentor, que té una forma de boca que sembla voler pessigar el mar. La part més alta i que s’endinsa més rep el nom propi de cap de Formentor i la més petita, més al nord encara, es coneguda com Cap de Catalunya. Avui, encara que amb boires, podem observar el poble de Pollença, amb el turó del Puig de Maria, que jo recordo bé de l’any 2006 en que s’hi va fer el XXX Aplec Excursionista dels Països Catalans.
Anem tornant pel mateix camí i passem per la mica de camí amb cadenes que abans he esmentat. Hem d’arribar al coll de Sa Falguera, deixant a l’esquerra el turó vertical del Puig de Romaní. Tot aquest territori és molt abrupte, com a tot Mallorca en general, per la seva formació fonamentalment de roca calcària.
La pista ens porta fins a una llarga plana des de la que podem veure, al davant, el turó del Puig de la Talaia d’Alcúdia. Amunt fins dalt. Encara que sembla molt vertical, el camí està molt ben traçat i fa nombroses ziga-zagues que el fan molt fàcil de pujar, fins a l’últim tram (la punta de roca superior) en que tot és roca i convé no relliscar, tot i que en bon dia els peus troben fàcilment els punts per a posar-s’hi.
Dalt del tot i hi ha un vèrtex geodèsic, amb una gran peanya, quasi una plataforma, i el característic pal de ciment. Des d’aquí, ens entretenim mirant cap a la gran badia que tenim a sud: la d’Alcúdia. Aquesta badia tanca els seus dos extrems amb els caps de Menorca, el que tenim més a prop on nosaltres estem i el de Punta Ferrutx, el més allunyat, al sud.
A la vista del punt geodèsic em ve a la memòria el gran esforç fet per científics de l’Acadèmia de les Ciències de París, des del març de 1791, per mesurar un meridià terrestre i així permetre el naixement del metre i per tant del sistema mètric decimal. El meridià designat anava des de Dunkerque, passava per París, Barcelona i finalment a tocar de la punta occidental de Mallorca. La tècnica que es va utilitzar va ser la triangulació geodèsica i a cada triangle hi havia un cim.
Des del cim, un camí segueix en direcció contrària per on hem vingut i se’n va avall. Encara queda més de la meitat del recorregut. Primer anem fins al coll de Baix (abans de baixar-hi, però, tenim aquest vista de la cala de Baix). Després gira capa sud-est per una pista ample, entre grans pins, coneguda com Camí de la Muntanya fins a una cruïlla, a tocar d’un torrent de grava i pedra, coneguda com Ses Caragoles. Aquí uns rètols ens indiquen el canvi de direcció.
Potser cal afegir que els mesuraments van acabar en diverses triangulacions entre Barcelona, El Garraf, Castelló, Formentera, Eivissa i Mallorca. Concretament es van fer càlculs i proves des del Puig Major, que el cartògraf Méchain el coneixia com a Sella de Son Torrellas i també des de S’Esclop. L’any 2000 diverses entitats civils franceses i catalanes van organitzar diverses activitats per commemorar els 200 anys de l’establiment del Sistema Mètric Decimal. El CEC (Centre Excursionista de Catalunya) va organitzar diverses excursions als cims clau, on vaig tenir l’oportunitat de participar, així com també al cim del Puigsacalm on s’hi va deixar una placa commemorativa (també hi ha altres plaques en altres indrets, com al mateix edifici del CEC, situat just al que havia estat el temple d’August al Mont Tabor de la ciutat romana, la Barcino Nova; si aneu a Barcelona, no deixeu de visitar-ho).
El camí que anem seguint es tracta d’un camí que puja i baixa i passa pel Coll de Na Beneta i pel Coll de Ses Fontanelles, des d’on s’arriba al campament de la Victòria i després a l’aparcament.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://www.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=8188115