(Click on the flag above to have the translation in your Language) (Navarra, Lumbier) Ruta 1377 el 7/09/2021; 11 km; +90 -90; 3,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Lumbier, Foz de Lumbier, ruta tren Irati, Pont del Diable, Lumbier. Tipus de sortida: anada i tornada al mateix punt; Dificultat: fàcil. (NOTA: el desnivell que diu el track -de 680 mts- no és correcte; ruta quasi plana).
FA ANYS: L’any 1911 va començar a operar el tren que passava per la Foz de Lumbier.
Començo a caminar des del càmping Iturbero, al poble de Lumbier (en basc, Ilumberi). Comencem dient que “iturbero” significa ‘font calenta’ ja que “itur” vol dir font i “bero” significa calent.
El camí, asfaltat porta al punt on trobarem indicada la ruta; és un tram amb diverses escultures en troncs tallats, com aquesta que representa dos esquirols. Estem en territori de Nafarroa (Navarra, en castellà). El basc (o euskera) és oficial, amb el castellà, a les regions del nord, però no a la Baja Navarra. He trobar una curiositat (potser trista) que explica José Maria Jimeno (“Las lenguas habladas de Pamplona”). Diu que els basco parlants, absolutament majoritaris a la diòcesi de Pamplona almenys fins al segle XVII, van ser considerats de rang social inferior. Fins i tot "navarro" equival a "rústic" en la redacció del Fur d'Estella del segle XIII. Perquè? Més endavant ho veurem.
El poble d’Irunberri o Lumbier està a l’altra costat, per sobre del riu. El significat d’Irunberri ve a significar Vilanova, ja que “irun” ve de “hiri” (o “hili”) amb el significat de ‘ciutat’; i “barri” significa ‘nou o nova’.
Arribem a la carretera que surt del poble i trobem el senyal “Camino Foz” just al davant, on ara caldrà seguir una pista de terra entre camps de conreu de cereal. Foz, del llatí ‘fauce’, és un congost profund per on passa un riu.
A l’esquerra tenim la Cresta de la Trinitat, on hi ha també una ermita.
Una mica després s’arriba a l’aparcament i zona d’informació del parc natural. És el límit pels vehicles. Per entendre el tema dels idiomes cal afegir que la presència castellana a la vida política de la província de Guipúscoa, Senyoriu de Biscaia i Comtat d'Àlaba s'havia tornat ja molt intensa en l'edat mitjana, quan la corona va intervenir i va propiciar el final de les Guerres de Banderizos. Aquesta presència portaria, com a conseqüència, que la llengua castellana prevalgués en l'administració, justícia i educació, convertint el seu coneixement en obligatori per exercir certs oficis, com mostra el requeriment de conèixer el castellà per poder ser elegit a les Juntes Generals de Biscaia (màxim òrgan polític de representació del Senyoriu) de 1613 o a les alabeses en 1682. L’any 1613 el monarca era Felipe III de Castella i Lleó.
El camí que seguim és el que van crear els constructors del conegut com Tren d’Irati. Com es pot veure, la pressió centralista i absolutista de monarques provinents, a Castella, de dinasties estrangeres posava de manifest el desconeixement de les cultures de les diverses nacions de la península i l’absolut menyspreu a la seva gent. Mals monarques, mala gent.
Després la ruta, sempre planera, s’apropa al riu Irati que ens queda a sota comprimit entre els engorjats. El riu neix a la Selva d‘Irati i després de 88 quilòmetres s’aboca al riu Aragó.
De seguida cal entrar en el primer túnel. No gaire llarg i on sempre tenim la claror que ve de les dues boques. El ferrocarril Pamplona-Sangüesa, conegut també com “El Irati”, va ser una línia de ferrocarril de via estreta, de 58 km de longitud, que recorria les comarques de Pamplona, Aoiz i Sangüesa. Va operar des de 1911 fins 1955. El tren de l'Irati es va idear com un ferrocarril per a l'explotació forestal de la muntanya d’Irati i de la serradora de Ecay de Lónguida. No obstant això, també va servir per al transport de passatgers a Aoiz i a Sangüesa,
Sortim i seguim entre parets verticals. A partir de la Guerra de Successió Espanyola i a través dels Decret de Nova Planta (1716) la centralització radical va arribar a l'esfera lingüística, convertint-se la llengua castellana en l’única llengua oficial de la monarquia i encara que, al principi, les lleis de prohibició d'ús i publicació d'una altra llengua que no fos la castellana van afectar durament a Aragó i Catalunya, aquestes no trigarien a arribar a la nació basca. No fa massa temps corria per les xarxes una frase que, generalitzant, deia “Si a la teva terra, l’exèrcit no parla la llengua de la teva terra, ets un país ocupat”; hi ha pensaments de tota mena.
Es veuen unes columnes, de fet uns pals. Sembla que suportin la muntanya, però no: són els pals que devien mantenir la catenària del tren.
A la nostra dreta brillen les aigües del riu Irati.
Uns pals clavats porten una sageta groga: és el Camí de Sant Jaume de Galícia (Camí de Santiago). Es tracta d’una etapa variant del camí aragonès des de Sangüesa a Monreal que té uns 33 quilòmetres.
Després s’arriba al segon túnel. Aquest és més llarg i en forma de “S”, per tant hi ha un tram al centre molt fosc; si no porteu frontal, us pot servir la llum del mòbil.
Segueixo un tram també pla i ample, per on el tren seguia endavant. Fins que una estona després, decideixo tornar. Uns arbustos em criden l’atenció, tenen uns fruits molt bonics. És el lligabosc mediterrani (“Lonicera implexa“), també conegut com didalets o mare-selva. El fruit és una baia globosa, rogenca, que conté entre 1 i 5 llavors. És curiosa la disposició de les baies en les fulles soldades de manera que sembla un petit niu amb els ous. Contenen components tòxics.
Ja de tornada em fixo en un punt, a l’altra banda del riu, on es pot observar una plataforma de troncs; segur que és el mirador que hi ha en un extrem de les restes de la vil·la romana de Liédena (segles II al IV) que devia comptar amb unes 50 dependències. Els mosaics i altres restes es conserven al Museu de Navarra.
Desfent el ruta ara em decanto a la dreta on hi ha el camí que porta al Pont del Diable.
El camí, excavat a la roca, puja suaument, però va quedant un penya-segat a l’esquerra, per això i perquè la roca és irregular, hi ha cadenes per poder agafar-s’hi. Per gent habituada a la muntanya, potser només caldrà tocar-la una mica.
El trajecte és curt i s’arriba aviat al damunt del pont del Diable. Un pont contradictori ja que també es conegut com Pont de Jesús; haurem d’acceptar que Jesús i el Diable eren dos personatges ben contraris. Hi ha informació que data la construcció el XVI i altres el XVIII. Sembla que va ser destruït durant la Guerra del Francès.
Després cal tornar a passar els dos ponts i anar observant a la nostra esquerra, les perspectives diferents.
Torno a prendre el camí que duu al càmping i deixo a la dreta el bonic Pont de les Cabres per superar el curs del riu Salazar. Construït la segona meitat del segle XVI, va ser un punt molt disputat durant la Tercera Guerra Carlista.
Torno també a veure les escultures d’animals i faig una foto d’un voltor comú (“Gyps fulvus”) que en euskera es coneix com “Sai arrea” i és molt habitual al congost de Lumbier. És una de les majors aus que es pot trobar a la península Ibèrica i té una envergadura de fins a 260 cm. Va ser un animal molt important a la cultura celtibera, en la qual els cadàvers dels caiguts en combat es deixaven per al seu aliment; es creia que així l'ànima del guerrer anava davant els déus del Cel. Al Tibet encara es practica la “jharta”, o enterrament celestial; el cadàver es deixa al cim d’una muntanya en descomposició perquè les aus carronyaires practiquin l’excarnació.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/lumbier-ilumberri-foz-de-lumbier-pont-del-diable-ruta-tren-irati-puente-de-las-cabras-83243879