(Salzkammergut) Ruta el 21/05/2019; 10 km; +360 -360; 4,5 hores. Excursió organitzada per Caminants Barcelona amb el següent itinerari: Sankt Wolfgang , Falkenstein kapelle, Sankt Gilgen. Participants: 51 membres. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: De l’any 1376 consta documentat el poble de Sankt Gilgen.
Comencem també des de la porta de l’hotel i seguim el carrer en direcció nord-oest, deixant a dreta i esquerra els diversos grups de cases que formen aquest barri de Ried.
A l’esquerra veiem el llac Wolfgangsee i ens apropem a l’Arbre de Maig. L’arbre de maig s’aixeca cada any el dia abans de l’1 de maig. És una tradició a moltes regions alemanyes i austríaques. És una festa molt tradicional amb música, balls, menjar i cervesa. La tradició es remunta a l’antiguitat i se sap que els víkings aixecaven l’”arbre de Thor” la primera nit de maig. Originalment tenia un significat de força i virilitat. En general les tradicions relacionades amb arbres, troncs o roques en forma d’agulla són representacions del penis com a partícip en la reproducció i la vida.
Els jardins de les cases estan molt ben tractats, encara que aquest és potser el del premi gran. Actualment els joves dels pobles competeixen per robar-se l’arbre els uns als altres. Però s’ha de fer la mateixa nit que s’ha aixecat. Si l’aconsegueixen robar se l’enduen al seu poble com a trofeu. Per això, els joves formen un comitè de guaita que vetllen tota la nit el seu arbre; la nit la passen acompanyats d’unes quantes capses de cerveses.
Qualsevol racó es deixa admirar amb el verd i l’ordre. Probablement l’any 1376 tant a Baviera com a tot el territori on estem es devia parlar el boarisch, una llengua que encara es parla a Àustria, Baviera i la província autònoma italiana de Tirol del Sud. S’estima que aquesta llengua (també coneguda com austro-bàvar) es parlada per uns dotze milions de persones, totes les quals utilitzen normalment l’alemany estàndard. Però com passa en els estats europeus on hi ha una llengua dominant poderosa, l’idioma bàvar que esmentem ni és llengua oficial ni llengua regional reconeguda.
Un cop hem fet uns dos quilòmetres el camí comença a pujar fort
Després es torna més dret i potser per això hi ha alguna capelleta que serveix per aturar-se, observar-la i descansar uns segons. Abans parlàvem dels idiomes; diguem que a Espanya també hi ha problemes lingüístics ja que l’Estat fa pocs esforços per defensar les llengües minoritàries del territori; en un article del mes de maig d’aquest any, Juan Carlos Moreno Cabrera, explicava “el gravíssim estat de llengües marginades, com l’aragonès, l’asturià, el gallec, l’euskera o el català”.
En un racó, prop d’un tronc caigut, una salamandra dóna els seus passos lents. En el folklore de molts llocs, s’havia cregut que aquest animal podia sobreviure al foc; refugiat sovint en fusta morta, apareix si aquesta fusta es posa en una foguera. A Catalunya, entre principis i mitjans del segle XX, hi havia un tipus d'estufa coneguda com la "salamandra", nom que prové indubtablement del mite de la resistència al foc d'aquest animal.
Hem fet ja 4 quilòmetres quan arribem a la capelleta del bisbe Wolfgang.
Un retaule amb escenes que suposo fan referència a la vida del sant. Estem al punt més alt, a 775 metres. San Wolfgang va ser bisbe de Ratisbona. Aquesta primera capella que trobem ens predisposa a veure l’ermita que es va construir més endavant. Wolfgang va començar la construcció l’any 976 quan s’hi va retirar per fer vida eremítica.
Un altre quilòmetre més endavant ja tenim l’ermita Falkenstein (‘falke’ significa falcó i ‘stein’ pedra). La llegenda diu que el sant va llençar una destral i allà on va caure va decidir que era el lloc per estar-s’hi i pregar. Però el diable se li va fer present i li va oferir el seu ajut en la construcció si a canvi tenia el dret de ser el primer a entrar dins l’església. Al final el diable va resultar burlat ja que va ser un llop el primer en entrar-hi (‘wolf’ vol dir llop) i el diable, enrabiat, va fugir volant.
Una pujada suau i sentim la campana que algun company toca des de dins.
És un interior molt agradable, discret, senzill, moblat amb bancs on hi ha coixins. Cap pintada, cap paper ni cap resta de plàstics o ampolles: tot molt net; fa goig. Després de la canonització del sant, l’any 1052, l’església es va convertir en un important focus de pelegrinatge. Un dada interessant (encara que molt negre) és que per aquestes terres, segons he llegit, s’hi van construir diverses instal·lacions dependents del camp de concentració de Dachau (Alemanya).
Després seguim el camí, que no ha tingut pèrdua en cap moment. La baixada és forta i anem trobant les estacions del viacrucis. Parlant de Dachau, diguem que va ser el primer camp de concentració que van construir el nazis; va ser el març de 1933. Estava situat a pocs quilòmetres de Munich i va servir de model per provar els mètodes de reclusió i d’extermini. Durant els dotze anys de funcionament hi van recloure centenars de milers de jueus, gitanos, polonesos, russos, italians, opositors polítics i també republicans espanyols. Es calcula que van ser exterminades més de 45000 persones. Va ser reconstruït parcialment el 1945 perquè no es perdi la memòria històrica. Quan perdem la memòria estem condemnats a repetir les mateixes barbaritats.
Hem fet 6 quilòmetres perquè el sender s’aplani i es torni còmode. Per disposar de perspectiva històrica diguem que l’any 1376 a la península Ibèrica hi havia diversos regnes (nacions o estats): Lleó, Astúries, Navarra, Catalunya, Aragó... independents i alguns amb les seves institucions i constitucions. Cal recordar que el terme nació prové del llatí “natio” que venia a representar aquell territori amb un conjunt humà amb la mateixa cultura, idioma, tradicions i normes legals. Per això els catalans diem que Catalunya és una nació (encara que és una nació sense estat propi).
Arribem a un replà, Waldbad Fürberg, a tocar del llac. Aquí ens reagrupem.
Allà lluny, a l’extrem del llac, hi ha Sankt Gilgen, l’objectiu d’avui. Aquest poble consta esmentat documentalment el 1376, però l’afluència de personatges importants es va produir a partir del 1863, per l’interès en gaudir del llac Wolfgangsee.
Quan hi arribem passem pel costat de l’església. Està dedicada a Sant Aegidi (en anglès: Saint Giles). Es tracta d’una petita església d’estil gòtic construïda el 1300 i restaurada el 1767. L’interior mostra elements del rococó de l’any 1899.
Entrem i així puc fer una foto de l’interior. Després anirem a prendre un cafè amb llet i un pastís de xocolata mentre esperem que tothom arribi. Quan ens agruparem podrem anar al restaurant a dinar que (ara no ho sabem) està un quilòmetre més amunt, lluny de la població.
Les façanes del poble són una mostra de l’estil típic del país, amb representacions de la vida tradicional. Aquest fragment de la foto correspon a un llarg fresc de la casa Gasthof zur Post, l’edifici més antic de la ciutat, construït el 1618.
Un grup de les dones d’aquest viatge es fan aquesta foto al davant de la casa de Mozart. Aquí va néixer, l’any 1720, Anna Maria Walburga Pertl. Es va casar amb el violinista Leopold Mozart, amb el qual va tenir set fills, però només dos van sobreviure, un dels quals era Wolfgang Amadeus Mozart, el gran compositor nascut el 1756. (Algunes fotografies són d’altres companys del grup).
Després de dinar, tornem a baixar i fem servir el vaixell que fa la volta al llac per anar fins a Sankt Wolfgang. Així s’acabarà la penúltima excursió.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://www.wikiloc.com/hiking-trails/sankt-wolfgang-wolfgangsee-falkenstein-kapelle-sankt-gilgen-36836014