(Escòcia, Highlands) Ruta mes de juliol de 2014; 17 km; +371 -332; 5 hores. Excursió organitzada per Bonviure (com les altres d’Escòcia) amb el següent itinerari: Plodda Falls, Cougie, Loch na Caillig i Loch Affric. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.
FA ANYS: Mentre el 1280 els escocesos es preparaven per derrotar a Eduard I, a la Península Ibèrica, a Catalunya el sobirà era Pere III el Gran, fill de Jaume el Conqueridor i de Violant d’Hongria. Al regne de Castella i Lleó el rei era Alfonso X El Sabio i a Navarra Juana I. Part de la península era del regne musulmà de Còrdova i per tant, el concepte Espanya, tal com es coneix, no existia.
Aquest és el primer dia d’excursió pels boscos de pins i avets de la Reserva Natural de Glen Affric. Estem a les Highlands d’Escòcia i aquesta nit ens hem allotjat a un alberg a prop de la població de Cannich (en gaèlic: Canaich), a uns 42 km a ponent de la ciutat d’Inverness. Glen Affric (en gaèlic: Gleann Afraig) correspon a una vall situada al sud-est de Cannich que està creuada pel riu Affric. Com a element curiós cal dir que estem a 24 km del llac Ness.
Estem en mig de bosc i comencem a baixar cap al salt d’aigua. Després haurem de tornar. Aquesta vall va ser de domini del clan Chisholm. Clan (en gaèlic: clann) vol dir família i resulten de grups que pertanyen a una mateixa arrel familiar, la qual cosa els hi dóna un fort sentiment d’identitat. Originalment tenien una estructura de domini sobre un territori determinat, de manera semblant a com ho disposaven els comtes i altres nobles a l’edat mitja a la Península Ibèrica. Els clans però mantenen una presència real en la societat escocesa i la seva estructura oficial es reconeguda pel Tribunal de Lord Lyon. La majoria dels clans compten amb patrons i dissenys específics de tartà, que és un teixit de llana de quadres i de colors específics de cada clan, amb el qual es confeccionen els “kilts”, és a dir les característiques faldilles que duen els homes.
Arribem a un mirador vertical que està situat per sobre mateix de la cascada, que avui per avui no porta massa aigua. És bo explicar que l’any 1721 es va produir una famosa batalla, coneguda precisament amb el nom de Batalla de Glen Affric, que va enfrontar les forces del clan Ross amb les forces combinades dels clans Mackenzie i Macrae. L’origen del conflicte es situava en la’ixecament dels anys 1715 al 1719, quan els Ross havien donat suport al govern britànic. L’any 1720 dos members del clan Ross eren els factors de diverses hisendes dels Mackenzie i Chisholm i l’any següent van anar a recaptar els lloguers. Els Ross es van veure enfrontats a una quantitat d’homes superior a prop del Loch Affric i van haver d’abandonar amb nombroses baixes.
Pel nostre camí destaca la pineda i la falguera aquilina, de la qual en veurem enormes extensions tots els dies. Aquesta falguera es troba estesa per tots el continents excepte per l’Antàrtida. Tot i tractar-se de l’extrem nord de les grans illes britàniques, el territori escocès ha viscut una història plena d’incursions , lluites territorials i immigracions. A més de romans, irlandesos, nòrdics i francesos, els últims van ser el anglesos que, al final, van provocar la pèrdua de sobirania del país. La influència vikinga va ser forta en el seu veí del sud i primer es va passar per una monarquia compartida per finalment acabar en una unió política que va seguir en una situació de desitjos de llibertat que van seguir, a finals del segle XX, amb la “devolució de poders”.
El camí baixa en fort pendent, però de bon pas. A l’esquerra tenim la vista del salt d’aigua. A Espanya va passar alguna cosa semblant (però diferent). Des del moment en que es diu que es va compartir monarca el segle XV (els Reis Catòlics: Ferran i Isabel), el procés es va anar complicant fins el segle XVIII quan definitivament i per efecte de les bombes, Barcelona i Catalunya van caure sota el poder de Felipe V de Borbon i aquest va ser el moment en que es van perdre les institucions (corts, govern,...) i les constitucions catalanes.
Un altre cop amunt, ja que des del punt on ens ha deixat l’autocar haurem de seguir una pista que és la ruta d’avui. Seguint amb el comentari de la història, he de dir que no va ser igual, perquè així com a Escòcia es compartia monarca amb Anglaterra, a Espanya els reis no compartien realment la sobirania: Isabel no era reina d’Aragó, ni de València ni de Mallorca, ni sobirana de Catalunya; i el rei Ferran no era rei de Castella ni de Lleó. És a dir, hi havia una separació certa i formal de títols i poders i cada nació o regne mantenia les seves pròpies institucions i característiques jurídiques.
Pel camí veiem magnífics exemplars de pins caledònia. És el nom que reben els pins de l’antic bosc boreal del territori septentrional. La referència ve de Plini el Vell que, 30 anys després de la invasió romana deia que la Gran Bretanya no anava més enllà de la “caledonia silva”. Aquests pins són els descendents directes dels que van arribar després de l’última glaciació fa uns 7000 anys.
Pel camí, el guia (en Roger) ens fa observar algunes plantes curioses com aquesta (de la qual no en sé el nom; potser algú em pot ajudar). Les plantes insectívores el que fan és obtenir el nitrogen dels animals que capturen, perquè sovint es troben en terres àcides pantanoses. Vaig parlant amb un company del grup i recordem que l’any 1995 es va estrenar una pel·lícula, Braveheart, que exposa la figura de William Wallace, un cavaller escocès al que van declarar proscrit i va conduir una lluita de resistència contra l’ocupació anglesa d’Escòcia. No va voler acceptar el tractat de submissió que havien signat molts nobles escocesos el 1297 i va organitzar un exèrcit que va atacar diverses fortaleses angleses. El dia 11 de setembre de 1297 va derrotar les tropes de Eduard I. Al final va ser derrotat a la batalla de Falkirk el 1298 i el van capturar el 1305 i declarat traïdor pels anglesos, va ser executat.
Més endavant faig una fotografia d’aquestes cues de cavall (equisetum arvense), que destaquen amb el seu verd suau. En l’època del carbonífer (fa uns 300 milions d’anys), aquestes plantes arribaven fins a 30 metres d’altura. Antigament es menjaven les seves tiges fèrtils com si fossin espàrrecs.
Sovint veurem la didalera (digitalis minor), una planta que sovint es planta en jardins amb finalitats medicinals o amb objectius ornamentals. Es veu que amb infusió d’unes quantes fulles es redueix el ritme cardíac i es baixa la temperatura corporal, però s’ha d’anar molt en compte ja que és molt tòxica. Diuen que amb la forma de la flor s’assenyala el camí de la mort.
L’excursió d’avui no té gaires desnivells i anem veiem, com una fita, el Crag Nan Calman (de 661 metres) que ens diu cap on hem d’anar. Les muntanyes a Escòcia no són molt altes, com les que tenim als Pirineus o als Alps. Segueixo reflexionant que quan un país ha estat envaït, mai s’oblida el desig de llibertat i de sobirania. Escòcia, des del 1979 fins el 1997, va estar governada des de Londres per un govern que el poble no havia elegit. Això havia estat el resultat del sistema fracassat de “Devolució de Poders”.Què havia passat?
L’any 1979 es va convocar un referèndum per decidir si s’havia de constituir una Assemblea escocesa per elecció directa. El resultat va ser d’un 52% a favor de la devolució de poders, però el primer ministre anglès, James Callaghan va decidir que les abstencions es comptessin com a “no” i amb aquesta interpretació tramposa va quedar descartat el sistema i lògicament es va reforçar el sentiment separatista. L’any 1997 es va tornar a convocar un referèndum per a la creació del Parlament escocès i aquest cop sí, el resultat va ser aclaparador del sí.
Trobem una altra planta carnívora (o insectívora): la drosera. És un dels gèneres més abundants, amb més de 150 espècies. Jo diria que aquest és la drosera rotundiflia, que també es troba a les torberes dels pirineus. Se la coneix també, a Catalunya, com “atrapamosques”. Popularment s’havia utilitzat com antiasmàtic.
Arribem al Loch na Caillig (loch: vol dir llac), on envoltat s d’una gran pau i tranquil·litat ens dediquem a menjar una mica, mentre pel llac veiem com tres homes, dalt d’una petita barca on quasi o hi caben, van fent veure que pesquen.
Un cop posats en marxa passem per un simpàtic pontet que mereix una fotografia. Hem d’explicar que actualment hi ha convocat un altre referèndum, aquest cop per decidir si Escòcia vol ser un país independent del Regne Unit i s’ha de celebrar el 18 de setembre de 2014. Des d’Espanya es segueix amb interès aquest procés ja que també, a la península Ibèrica, hi ha un fort moviment per a la independència de Catalunya. Certament els casos són diferents: mentre que a Escòcia el desig d’independència ha sorgit dels partits polítics partidaris, a Catalunya ha estat un ampli moviment social pacífic i democràtic que ha conduit els polítics a adherir-se al moviment. D’altra banda, així com el Regne Unit té una actitud democràtica i facilita la convocatòria d’un referèndum, a Espanya el partit conservador al poder s’oposa totalment a permetre la votació.
Pel costat del camí es pot observar la formació de torba que s’ha anat dipositant, durant segles, com a capa vegetal per sobre de la roca. Sembla que hi ha un acord general que Glen Affric és una de les més boniques valls d’Escòcia encara que no compta amb una gran varietat de paisatges. Però és un territori molt conegut pels excursionistes. Des del poble de Cannich la vall canvia de nom i passa a ser conegud com Strath Glass, com el riu que serpenteja, ara més ample i més tranquil per la zona més fèrtil de l’antic priorat de Beauly. Més al nord hi ha tres valls més petites que rivalitzen: Glen Cannich, actualment inundada pel llac Mullardoch, Strathfarrar i Strath Conon.
El sol, ja que hem començat a caminar una mica tard, pica una mica quan estem arribem al final. Ja estem a prop del Loch Affric que, junt amb el Loch Beinn a’Meheadhoin, és un dels dos grans llacs de Glen Affric. La pista passa per entre uns boscos de pins magnífics i que són coneguts com Granny Pines (els caledonia). Són arbres que segueixen creixen i segur que han vista passar l’ós i els llops. També que devien veure com s’hi protegia Charles Edward Stuart, que va ser l’instigador de l’aixecament jacobí de 1745. El príncep Charles era també conegut com Bonni Prince Charlie, és a dir El Jove Pretendent, per la seva joventud. La derrota a la batalla de Culloden li va fer perdre totes les oportunitats de recuperar esl trons d’Anglaterra, escòcia i Irlanda en nom de la seva família.
Ja veiem l’extrem de llevant del Loch Affric, el nostre destí. Entre els arbres destaca una casa palauet i unes construccions que, si no vaig errat, actualment són un hostel.
Finalment i quan arribem a l’hostel on dormim toca fer una mica d’estiraments.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7381989