(Groenlàndia) Ruta agost de 2017; 16 km; +570 -570; 5,5 hores. Tercera excursió amb el següent itinerari: Campament Poulsen (cabana Malaquias), Granja Poulsen, cim cota 500 i tornada. Participants: el grup d’onze membres. Tipus de sortida: anada i tornada al mateix punt; Dificultat: fàcil.
FA ANYS: L’any 1505 es va produir un pic de fred glacial que va afectar tot Europa i el riu Ebre (a la península Ibèrica) es va congelar.
Per poder fer la ruta a peu d’avui ens vam desplaçar en vaixell, fa dos dies, des d’Igaliku fins a Nanortalik.
Ens aturem a Uunartoq, una de les infinites illes que puntegen els voltants dels fiords en una espècie de laberint increïble. El seu nom sencer és Uunartoq Qeqertop, amb el significat de “Illa temperada”. Va ser cartografiada per Erns Hofer, a inicis dels anys 50 del segle passat i redescoberta per l’explorador nord-americà Dennis Schmitt.
El seu nom és coherent amb l’existència d’una bassa d’aigües termals així que podem gaudir d'un bany a 38º mentre a 500 metres veiem algun iceberg. Uunartoq s’havia vist sempre unida a Groenlàndia fins que el desglaç va permetre observar que realment era una illa. Des del 2002, quan el gel es va retirar ràpidament, ha quedat clar el seu caràcter illenc.
Al poble de Nanortalik hem dormit una nit. És la desena ciutat de Groenlàndia amb els seus 1300 habitants. El seu nom significa: lloc on van els óssos polars. Està situada en una petita illa del mateix nom, davant del Mar de Labrador, a prop de la desembocadura del fiord Tasermiut.
A Groenlàndia es veuen poques banderes daneses, però predomina la pròpia del país: l’Erfalasorput (“la nostra bandera”). L’any 1973 es va plantejar per primer cop el fet de disposar de bandera pròpia, però no va ser fins el 1978 que, després de rebre més de 500 dissenys proposats, es va optar pel de Thue Christiansen. Es va adoptar formalment el juny de 1985. La part blanca representa el gel i la banquisa; la vermella significa l’oceà.
La bandera d’Espanya té el seu origen en diverses normes des del 1793. En el cas de la bandera de Navarra es considera el seu origen en el segle XIII, com a penó reial. La bandera basca té el seu origen en l’any 1894. En el cas de la senyera catalana, es considera el seu origen en el segell de Ramon Berenguer IV, datat l’any 1150, sent una de les més antigues d’Europa.
El vaixell s’endinsa al fiord de Tasermiut. Naveguem en direcció SO a NE. El fiord té 70 quilòmetres de llarg.Aquesta és una jornada extraordinària.
Les muntanyes que ens envolten compten amb dos cims importants: Ketil (2010m) i Ulamertorsuaq (1858m). Es tracta de cims accessibles només a experts alpinistes i escaladors. El Ketil (en groenlandès “Uiluit Qaqqaa”, amb el significat de “Muntanya de la Closca”), compta amb una paret de granit de 1000 metres i està considerada una de les més difícils de la Terra.
L’Ulamertorsuaq compta amb una via d’escalada coneguda com Moby Dick que va ser oberta per Kurt Albert i Stefan Glowackz l’any 1994. L’agost de l’any passat va fer l’intent l’escalador espanyol Carlos Suárez, però ho va haver deixar a pocs llargs de corda del cim. Després va practicar el salt base (podeu veure un vídeo al final).
Després vam arribar a l’extrem de trencament de la glacera de Sermeq. L’any 1999 els gels de la glacera arribaven fins a les aigües del fiord, però actualment el front glacial trenca sobre terra ferma. D’aquí a uns anys, si això no s’atura, potser es podrà pujar caminant fins al nunatak vertical que es veu al centre de la imatge (un nunatak és un turó o roca que sobresurt per damunt del gel).
El vaixell, finalment, va tornar una mica enrere i ens va desembarcar sobre unes roques des d’on, en deu minuts, vam arribar a la cabana pel camí pedregós d’aquesta plana. La cabana és d’un propietari, en Malaquias. Més enllà veiem la casa granja Poulsen.
L’activitat d’avui per la tarda és la pesca. Teòricament els guies haurien de conduir l’activitat, però el nostre ja ens avisa que no en sap i no ens pot orientar. També ens explica que amb ell mai ningú ha pescat res. Suposo que el Juan, tan respectuós amb els éssers vius, es deu trobar incòmode amb una activitat que pot matar un animal. La realitat és que no en pesquem cap i tindrem enveja quan, al final del viatge, el grup que arribarà a la cabana després de nosaltres, ben orientats pel seu guia, en pescaran 21 i van menjar peix fresc.
Aquest és el dia que comencem l’excursió. Veiem la granja Poulsen, un inuït que viu juntament amb la seva família en total aïllament i que va ser objecte d'un reportatge en el National Geographic americà.
Arribem a la granja Poulsen, on una parella de gossos han tingut cadells. Hi deixem els nostres bidons per omplir-los d’aigua quan tornem de l’excursió d’avui.
Aquell any 1505 (del pic de gel) correspon als primers anys d’un segle marcat per la creació de les bases dels grans estats monàrquics a Europa. És també l’època en que es va desenvolupar el colonialisme d’explotació dels homes i dels recursos dels territoris conquerits. Espanya era la potència destacada amb la colonització d’Amèrica del Sud; van seguir Portugal, França, Anglaterra i altres països europeus.
La pista segueix en direcció sud-oest i ens permet gaudir dels cims de l’altra banda del fiord.
Quan hem caminat una hora, deixem la pista i pugem pel dret els vessants de la nostra esquerra cap a unes roques grans que destaquen més amunt. Si aquí hi hagués gel i neu, diríem que són nunataks.
Alguns científics, com Quereda Sala, han arribat a la conclusió que la Petita Edat de Gel (PEG) va afectar a tot Europa i també a Espanya. De fet, entre el 1505 i el 1789, l’Ebre es va gelar cinc vegades; concretament se sap que el 1789 es va mantenir gelat durant quinze dies.
Aquestes investigacions també explicarien el perquè a la costa de la Mediterrània hi ha tantes geleres o pous de gel, en indrets on en l’actualitat mai no hi cau cap nevada. Certament, sabem que els pous de gel de Catalunya, durant aquest segle passat, s’omplien amb la prima capa de gel que cada nit es formava en basses d’aigua que s’havien construït al costat de grans pous de gel. Probablement aquest grans pous de gel havien estat construïts en els segles de grans nevades i gelades.
Des de més amunt m’aturo uns instants a fer aquesta fotografia de les vistes en aquest dia fosc i tapat. M’he quedat enrere, lluny del guia. Jo segueixo el grup, però quan ve una pujada, he de reduir la passa. El guia, al davant, seguit d’un parell de joves del grup i una noia que fa triatló, tiren endavant, al mateix pas; per tant, a cada passa ells fan el doble i cada cent metres m’han guanyat cinquanta. Això ho fa que tenim una diferència d’edat de trenta anys. És la vida!
L’últim tram està format per uns estreps fàcils de pujar. Una parella del grup s’han quedat lluny, enrere. Avui he pogut observar com aquest guia va al davant amb un rosari (em sembla que budista, però no ho puc assegurar) a la mà i mai no es gira per mirar on estan els del seu grup.
Des de dalt, la vist del fiord és magnífica.
La fita de pedres marca el punt més alt d’aquesta muntanya que en diuen “cota 500”. Aquí ens aturem a fer el picnic i a descansar una estona.
Després hem anat tornant. Ja portem un total d’uns onze quilòmetres, quan parem una mica a descansar sobre l’herba, com si estiguéssim en un balcó davant d’aquest gran paisatge.
Quan tornem a ser a la pista, faig aquesta foto de la glacera fins a la qual ens vam apropar ahir. Per sobre de la glacera, s’endevina l’Indlandsis.
Quan hem arribat a la cabana podem descansar fins l’hora del sopar que, cada dia, prepara el guia. Ara recordo que des de dalt del cim m’ha semblat veure un parell de caiacs al fiord. Això em fa recordar que el mot caiac (qajaq) prové de la llengua de les Aleutianes i significa embarcació de caçador, ja que s’utilitzava per caçar i pescar i també per transportar productes. Es calcula que ja s’utilitzava fa 5000 anys per pobladors d’Alaska, Canadà i Groenlàndia. Tal com vam veure al museu de Nanortalik, estaven construïts amb pell de foca i els caçadors anaven lligats i tancats a la seva banyera amb una pell lligada a la cintura. Tenia, però, l’inconvenient que no permetia al tripulant escapolir-se del caiac, amb el risc d’ofegament en cas de bolcar. Però aquells homes van aprendre a redreçar-lo en aquells casos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=19496058
Aquí insereixo el vídeo publicat per Basejump Ulamertorsuaq el setembre de 2016: