LH 04a Farwest

   Carlinades el far west a la catalana”, Jaume Grau

  Cossetània Edicions (2007)

       Dins de la col·lecció “En guàrdia!”, dirigida per Enric Calpena i Oriol Junqueras, es va publicar aquest magnífic llibre que presenta, amb un cert sentit d’humor, les tres grans carlinades que, per cert, van tenir orígens i moments diferents i que no sempre m’havia resultat fàcil entendre.

       Els carlins van aglutinar en el seu moment sectors diversos de la societat catalana empesos, uns, pel descontentament amb les noves formes de poder polític i, els altres, per la desesperació de veure's en la misèria o en la ruïna a causa del progrés. I és en aquest context que les tres guerres civils que van protagonitzar els carlins durant el segle XIX constitueixen un fet de primera magnitud per entendre la història de la nostra terra.

       Els carlins i les guerres que van provocar, constitueixen un fet molt complex i divers que va molt més enllà d'un simple conflicte dinàstic. El moviment carlí a Catalunya tampoc no s'explica únicament com un simple moviment de forces reaccionàries que s'oposaven als corrents liberals, a l'estil d'altres moviments legitimistes de l'Europa del segle XIX.... 

    ....Els carlins són això i també, a Catalunya, un moviment popular i social que sorgeix com a oposició a un corrent imparable de canvi protagonitzat pel progrés tecnològic, el sorgiment del capitalisme industrial, l'arraconament dels vells models de producció i el capgirament de les velles estructures de poder. I al costat de tot això, hi ha un fenomen que no es pot ignorar: la catalanitat del moviment.

       L’autor, Jaume Grau Masbernat, nascut a Barcelona el 1960, és biòleg de formació i guionista de professió. S'ha especialitzat en el camp del documental científic, històric i polític. Ha treballat per a La Vanguardia, Públic, El Nacional, Televisió de Catalunya, IB3 i per a la revista Sàpiens. Brillant comunicador i cronista de Barcelona, és autor de diferents assaigs de reflexió científica com “La natura no té drets” i de divulgació històrica, com és el cas d’aquesta obra sobre les Carlinades.

       Ens explica, l’autor, que la Primera Guerra Carlina -coneguda també com Guerra dels Set Anys (1833-1840)-, neix arran de la derogació per part del rei Ferran VII de la Pragmàtica Sanció, el desembre de 1832; donava via lliure perquè les infantes primogènites poguessin heretar la corona i això suposava que Isabel passaria a ser reina en detriment de Carles, germà del rei. S’enfrontaven els partidaris d’una monarquia constitucional als de la monarquia absolutista que representava el regnat de Ferran VII.

       Durant aquesta guerra de guerrilles, “els reialistes, els nostres futurs carlins, van col·laborar amb les tropes franceses dels Cent Mil Fills de Sant Lluís en el restabliment de la monarquia absoluta i van constituir el nucli dels anomenats voluntaris reialistes, una mena d’exèrcit paramilitar destinar a perseguir els possibles revolucionaris”.

       També explica, Jaume Grau, en una de les fitxes dedicades (de les diverses que hi ha al llibre) referint-se al pretendent Carles Maria Isidre de Borbó que “en el despietat quadre que Goya va fer de la família reial espanyola, l’infant Carles oferia la mateixa imatge de tarat que la resta dels seus congèneres”.

       Un altre tema de força interès, que s’explica en el text, és la Desamortització de Mendizábal (març de 1836). Va suposar la supressió dels ordes religiosos i confiscació dels seus béns per l'Estat. La finalitat era recuperar els recursos d’una monarquia absolutista en franca fallida financera (per les seves permanents guerres i desgràcies); és a dir, un espoli més. El segon objectiu (aquest més social i útil) era permetre a una petita burgesia obtenir terres i així generar una situació de creació de recursos i nova riquesa. La primera va servir de poc, però la segona tampoc perquè “els petits propietaris i pagesos no podien accedir a les subhastes del patrimoni de l’església... perquè es configuraven lots de terres massa grans, inaccessibles a petits patrimonis”. Així que, com passa tot el que depèn de la monarquia centralista, les vendes van passar a la classe més adinerada i l’oligarquia del país; procés inevitable ja que els alts funcionaris que preparaven els grans paquets de patrimoni, amb tota seguretat ja sabien on havien d’anar a parar. “La vessant més penosa del procés va ser, d’una banda, l’abandonament i ruïna d’un important patrimoni artístic, i de l’altra la misèria de molta gent del camp que històricament s’havia pogut beneficiar de l’ús dels béns comunals o de l’Església”.

       Un exemple de l’estil literari de Jaume Grau el trobem quan parla de Baldomero Espartero, militar que va participar a la Guerra del Francès i uns anys després va lluitar al Perú i a la Guerra dels Set Anys. “Un cos tan carregat de condecoracions, bandes i medalles i amb un cap sovint cobert amb barrets de grans dimensions plens de plomalls ostentosos, li donaven l’aspecte d’un paó reial amb la cua desplegada... Home expeditiu i reconegut per actuar atenent els consells de les seves glàndules testiculars, va ordenar el bombardeig de Barcelona l’any 1842, després de la revolta provocada per les quintes i la crisi del tèxtil (provocada per les polítiques lliurecanvistes del seu govern)”.

       Al principi parlàvem de la catalanitat del moviment, però per l’autor “els carlins també representaven la reacció davant d'un govern central que es veia com a estrany, d'uns impostos abusius que no es volien satisfer i d'un sistema de quintes que arruïnava les famílies”. Encara avui, potser, podríem estar d’acord amb aquest mateix estat abusiu en els impostos, exagerat amb les despeses que no faciliten la vida del poble, amb polítics envoltats de corrupció i amb un monarca que ha marxat del país (però ens ha deixat el seu hereu).

       D’Isabel II escriu que “La reina és un d’aquells desastres naturals que li ha tocat viure al nostre país. Els daguerreotips que s’han conservat ens mostren una dona d’una lletgesa sense pal·liatius, grassa, sense cap facció que demostri un punt de sensibilitat, intel·ligència, candidesa, espiritualitat o enginy que, per acabar-ho d’adobar, patia d’halitosi. Amb tots aquests atributs, es fa estrany saber que va tenir una nombrosa cort d’amants que feien torns per satisfer la voracitat sexual de la reina. De tots aquells amants va tenir onze fills, dels quals només van sobreviure quatre”.

       El llibre segueix parlant de fets com la “Jamància”, el segon bombardeig de Barcelona el 1843, el Xirivit, l’inefable mossèn (i guerriller) Benet Tristany, Ramon Cabrera, Isabel II, Carles VI, Joan Prim, Rafael Tristany, la Chocolatera, Amadeu de Savoia, Francesc Savalls, el cop d’estat de Sagunt, Alfons XII, Josep Agramunt (el capellà de Flix), el Requeté o Javier Borbón y Parma.

       L’autor, escriu una síntesi clara a l’Epíleg: “Com una relíquia de la història, el carlisme encara sobreviu després de dos-cents anys donant fe d’una tossuda voluntat de supervivència. Amb una força que és residual, continuen professant la seva fe amb dues ideologies oposades. Una de més tradicionalista i conservadora, que aplega consignes de doctrina catòlica contra l’avortament, el divorci, el matrimoni gai... I de l’altra, un conglomerat d’elements esquerrans i federalistes i fins i tot ecologistes. Després d’anys d’història, conclou Grau, el carlisme és encara un moviment dividit, confús, contradictori i difícilment classificable”.

       Doncs ja ho sabeu, compreu-lo o, si no el trobeu a les llibreries, demaneu-lo a la Xarxa de Biblioteques de Catalunya. Gaudireu de la seva senzilla i simpàtica lectura.