LH 06a Islam a Cat

      “L’Islam a Catalunya” Segles VIII-XII,

      Pere Balañà i Abadia

      Rafael Dalmau, Editor (1997)

(Click on the flag above to have the translation in your Language. If it doesn't work, copy-paste it into Google Translator)            Intentar resumir la història de l’Islam a Catalunya (segles VIII al XII) o al conjunt dels Països Catalans no és ni més ni menys agosarat que fer-ho en relació a l’Aragó, a una part d’Andalusia o a la ciutat de Lleida, posem per cas. Aquest és un altre tema del que en sabia molt poc i del que la informació és, en general, molt pobre i explicada malament quan no alterada expressament i plena de prejudicis. Ara en sé una mica més.

       He decidit fer la ressenya perquè el trobo molt interessant, tot i ser un llibre que no passa de 115 pàgines i que vaig comprar el febrer de 1999 quan vaig visitar l’exposició temporal del L’Islam a Catalunya a l’MHC, el museu situat al Palau del Mar de Barcelona.

       Diu la presentació del llibre que des dels inicis del segle VIII, les característiques de la forma de ser catalana es van anar afaiçonant en contacte estret amb la cultura islàmica. Així, per tal de recuperar una part del passat dels catalans l’obra present se situa en l’òptica dels vençuts, que vivien a la perifèria de l’extens imperi islàmic medieval.... 

       .... Per al cas dels territoris de parla catalana, i en concret del Principat, és realment difícil avançar en l’estudi d’un tema històric que no disposa de documentació abundant ni d’arxius testimonials, com adverteix l’autor. “En segon lloc, caldria parlar de l’escassesa de fonts aràbigues de tipus històric que han arribat als nostres dies, les quals deriven quasi sempre dels cercles de poder. Per això s’ha dit que la història “oficial” del conjunt d’Al-Andalus és com una barreja de fraccions difícils de llegir. En aquest cas, el català, l’autor declara que els estudiosos són deutors de la feina realitzada per Josep Ma Millàs Vallicrosa.

       Pere Balañà i Abadia, nascut el 1947, llicenciat en Història General i filologies Semítica i Catalana, té publicats més de dos-cents articles en revistes de filologia, història i didàctica. L’autor recorda que hi ha indicis per creure que els primers contactes musulmans del nord d’Àfrica amb la península Ibèrica es van fer per la costa mediterrània, amb atacs navals dirigits contra la regió de l’antiga Cartaginense ja a partir del 675 i les autoritats bizantines van ser sotmeses mitjançant pactes de capitulació.

       La tradició romano-visigòtica de les terres que avui anomenem Catalunya va quedar interrompuda per la invasió d'àrabs i berbers d'inicis del segle VIII. A la vall de l'Ebre s'hi van quedar fins a mitjan segle XII, on pervisqué un grau d'islamització de la societat que anava conformant la Catalunya d'orígens carolingis.

       A partir del 711, amb el contingent militar de Tariq ibn Ziiàd, l’arribada a terres catalanes es devia fer seguint la calçada romana que unia Saragossa amb el Pirineu, probablement l’any 714 i es pot deduir que els musulmans haurien recorregut abans, el 712-713, la major part del territori de la Tarraconense. Després arribarien a Narbona. La “Crònica mossàrab del 754” escrita poc després dels fets diu, escriu Balañà, “... el 749, el cinquè Al-Ualíd devastà Saragossa... amb foc deixà arrasades ciutats formoses, reduint-les a cendra; manà que fossin crucificats els senyors i els nobles i esquarterats els joves i els lactants a punyalades. Així, sembrant el pànic en tothom, les poques ciutats restants es veieren obligades a demanar la pau...”.

       Convé llegir que l’autor destaca el fet que un percentatge important de la població no va acceptar mai la islamització. “D’acord amb la documentació disponible van subsistir algunes comunitats de cristians més o menys arabitzats en els seus hàbits de comportament externs. Eren els anomenats ‘mossàrabs’, que residien majorment en àrees rurals i muntanyenques perquè defugien de residir en les ciutats institucionalment islamitzades i convertides en potencials focus de persecució a partir de mitjan del segle X. També hi ha comunitats documentades com ara a Barcelona, Lleida, Tortosa i Balaguer”. Per cert, explica Balañà, que a Lleida, l’any 987, hi havia un jutge de cristians (‘qadí-n-nassarà’), presbíter mossàrab (dit ‘fertunio’) i un bisbe tortosí (‘paternus’), el qual va assistir l’any 1058 a la consagració de la catedral de Barcelona.  

       A finals del segle VIII (759), “quan Narbona va ser recuperada pels francs, la capitulació d’aquesta ciutat devia incloure, escriu Pere Balañà, la mateixa clàusula que coneixem per la posterior rendició de Barcelona l’any 801; els musulmans disposaven d’un any per abandonar la ciutat, però les pròpies fonts àrabs destaquen el fet que alguns preferien quedar-se en les poblacions perdudes i que, després, arribaven a participar en les incursions de saqueig contra els dominis dels seus propis correligionaris”. Aquest mateix segle, “el centralisme que podia significar la instal·lació d’Abd ar-Rahmàn I a Còrdova desfermà les primeres insurreccions autonomistes dels cabdills regionals que, freqüentment, comptaven amb el recolzament de la monarquia franca i del sector de tradició hispano-visigoda”.

       Una dada que ens resulta potser més coneguda és que “els almoràvits van perdre Mequinensa davant Alfons I el Bataller, rei d’Aragó, l’any 1134, però tot seguit, un exèrcit dirigit per l’alcaid de Lleida, Abd Al·làh ibn ‘Iliad el va derrotar durant el setge de Fraga”. Precisament la mort d’Alfons I en aquella contesa i el seu inusual testament va obrir les portes a la futura formació de la corona catalano-aragonesa.

       Constatem que la religió va condicionar totes les manifestacions de la vida quotidiana i que, tanmateix, del segle VIII al XII les relacions entre musulmans i cristians no foren un enfrontament continu. I, finalment, potser acabarem per admetre que en un racó del nostre tarannà actual perduren influències d’una civilització refinada i culta que no podem menystenir.

       Aquí acaba aquesta ressenya d’un altre interessant llibre d’història de la nostra terra. Un llibre molt interessant, que recomano.