“La edad de la penumbra”, Catherine Nixey; Penguin Ramdom Hause Grupo Editorial (2018) Us presento un llibre molt interessant; entre els millors llibres del 2017 segons The Telegraph, The Spectator, The Observer, The Times i la BBC. A mi em va cridar l’atenció pel subtítol: “Com el cristianisme va destruir el Món Clàssic”. Mai m’ho havia plantejat d’aquesta manera. Això va passar? És possible que els hereus de l’amor i tolerància que predicava Jesús, haguessin destruït alguna cosa?
La contraportada reprodueix el que diu Peter Thonemann (The Sunday Times): “L'edat de la penombra és la història, en gran part desconeguda, de com una religió militant va sotmetre i aniquilar deliberadament els ensenyaments del món clàssic, cosa que va obrir pas a segles d'adhesió incondicional a «una sola fe veritable». L'Imperi romà s'havia mostrat generós acollint noves creences, però l'arribada del cristianisme ho va canviar tot. Aquesta nova religió, malgrat predicar la pau, era violenta, despietada i decididament intolerant. En tornar-se oficial, els seus fervents seguidors van emprendre l'aniquilació dels que no estiguessin en sintonia amb les creences. Van enderrocar temples i altars, van cremar els seus llibres, incloses les grans obres filosòfiques i científiques.
“Contemplem els mateixos astres, el cel és comú a tots nosaltres, ens envolta el mateix món ¿quina importància té amb quina doctrina investiga cadascú la veritat? (atribuït a Símac, un autor ‘pagà’). “Déu vol, ho mana, ho va predir, començà a portar-ho a terme, i en molts llocs de la terra ja ho ha realitzat en part: l’extirpació de tota superstició de pagans i gentils, (sant Agustí)”. Quina gran diferència entre dues formes de pensar!
... Catherine Nixley fa referència a un text de Damasci (Damasci, conegut com el Sirià va ser un filòsof de Síria nadiu de Damasc i un famós mestre de filosofia neoplatònica a Atenes, Va néixer el 458 dC): “... s’entrava a les cases i es buscaven llibres i objectes considerats inacceptables i si se’n trobava un, es confiscava i es cremava en triomfants fogueres; i la discussió sobre qüestions religioses en públic havia passat a estar prohibida per la llei”.
L’autora, Catherine Nixley, és gal·lesa i filla de pares catòlics que havien estat monjos abans de casar-se. Va estudiar Història Clàssica a Cambridge i es va dedicar molt anys a la docència, abans de dedicar-se al periodisme. Treballa a The Times. Afirma que quan la historia moderna es refereix al període de la implantació del cristianisme l’anomenen ‘triomf de la cristiandat’ però, al llarg d’aquest assaig intenta provar com a partir del segle II, el cristianisme va destruir els valors culturals de l'època clàssica. Des de temples arrasats, com el de Palmira a Síria (allò que recorda al que han fet recentment altres fonamentalistes) fins a l'exili de pensadors romans i grecs per no ser linxats, com la filòsofa Hipàtia, assassinada cap al 415 dC per una torba de cristians.
En una entrevista, el 2018, va dir: “La idea de no poder criticar la religió és perillosa”. Potser la declaració de Nixley s’apropa a la meva creença que els catòlics (i la gent religiosa, en general) som, amb algunes excepcions, uns ignorants en temes de religió precisament. Un cop ens han introduït a la ment les idees fonamentals, ja no ens hem preocupat de res més i hem oblidat la riquesa intel·lectual que suposa contrastar, revisar, investigar, estudiar i qüestionar.
A la Introducció hi ha una nota interessant “... hi ha moltes bones persones que es veuen impulsades per la fe cristiana a fer moltes coses bones; aquest llibre no vol ser una crítica a aquestes persones i espero que sigui vist com a tal. Però és innegable que han existit -i continuen existint- els qui utilitzen el monoteisme amb finalitats terribles...”
L’assaig viatja a través de nombrosos conceptes: l’invent del dimoni, la posició que el saber era una neciesa, la tirania de l’alegria,... No hem d’oblidar que aquest magnífic treball d’investigació culmina amb 28 pàgines de notes, agrupades per capítols, que suporten les frases que van filant el document; o bé les 24 pàgines de bibliografia. No, no es tracta d’un llibre basat en les opinions i acudits que una autora ha elaborat de cop i volta; es tracta d’un document seriós, treballat i fruit d’una densa investigació.
Per exemple tiba del Deuteronomi (12:3) “Destruireu els seus altars, trencareu les seves imatges i els seus boscos encendreu; i extirpareu els noms de les imatges”. Diu la autora: oposar-se a la religió dels altres, deien els clergues, no eren actes de maldat o intolerància, eren les accions més virtuoses que els homes podien fer. “Els cristians de l’Imperi romà escoltaven i mentre avançava el segle IV, començaven a obeir”.
Per posar un exemple, Nixley, esmenta que el 386 dC, es va aprovar una llei que tenia per objecte als “que discutien la religió” en públic. Aquesta gent, advertia la llei, eren “pertorbadors de la pau de l’Església” i “pagarien el càstig d’altra traïció amb les seves vides i la seva sang”. Són èpoques, els primers 5 segles del cristianisme, que destaquen per la intolerància contra els altres, tal com dedueixo de la lectura del text de la Catherine Nixley. Text que ofereix nombrosos exemples com quan parla de Joan Crisòstomo, el qual advertia que ”una dona bella, era una trampa terrible”; o quan s’explica que Sant Benet (480dC) o Sant Marti (649dC) “... van liderar campanyes de violència, però no eren excèntrics incòmodes, sinó homes que pertanyien al cor de l’església”.
Paral·lelament sorgien filòsofs o altres autors cultes que escrivien queixant-se de la situació, entre els quals es parla de Porfiri filòsof (232dC), Arrià (79dC)... autors que també es van veure perseguits i les seves obres destruïdes, mentre a Alexandria el Patriarca sant Ciril (412dC) va formar una turba “que van marxar irats contra les sinagogues dels jueus, les van ocupar i... les van “purificar” convertint-les en esglésies; i després els seus seguidors (cristians, és clar) van seguir “purificant” els jueus de les seves possessions, apropiant-se de les seves cases i expulsant-los de la ciutat en direcció al desert”.
“Durant els anys i les dècades posteriors a la conversió de Constantí, en pobles i ciutats de tot l’Imperi, fervents funcionaris “salvaven” un i altre cop les ànimes dels esgarriats dels perills als que els exposaven els llibres”. A Antioquia, a Alexandria i a Roma, devia ser un espectacle. “No hi ha proves que els cristians destruïssin biblioteques senceres”, però continua l’autora escrivint que “... el dany era també subtil per mitjà de la censura, l’hostilitat intel·lectual i la por. Abans quan hi havia les escoles filosòfiques que competien entre sí, tot era igualment vàlid tot era discutible; però ara, per primera vegada, hi havia una cosa correcta i la resta estava equivocada”.
Per a l’autora, un dels manuals “més famosos escrit per un cristià va ser el tractat del teòleg Clement d’Alexandria (segle III), segons el qual “el Senyor havia dit: Esmolaré la meva espasa..., prendré venjança dels meus enemics i donaré el seu merescut als qui m'odien; embriagaré amb sang les meves sagetes i la meva espasa devorarà la carn ensangonada dels ferits”. Afegeix Nixley que això “no era un senyal de crueldat de Déu, sinó del seu amor”.
Certament es desprèn de la informació del llibre que van ser èpoques molt dures ja que alguns dels primers “pares de l’Església” (dedueixo de la lectura) sovint eren molt radicals, des de proposar que els blasfems quedessin penjant de les seves llengües o que als adúlters se’ls pengés dels testicles. Els ascetes proposaven no banyar-se, ja que “encara que la pell es torni aspra i surtin escames per manca de neteja, no ho necessiten ja que qui s’ha rentat un cop en Crist no li cal tornar-se a banyar”.
Cap el final, Nixley escriu que segles més tard, “un viatger àrab visitaria una ciutat a l’extrem d’Europa i reflexionaria sobre el que havia passat a l’Imperi Romà: durant l’Imperi les ciències s’honoraven i gaudien de respecte universal. A partir d’uns fonaments ja sòlids, es van assolir cims més alts cada dia, fins que la religió cristiana va fer la seva aparició. Això va suposar un cop fatal a l’edifici de l’aprenentatge” (es refereix a Al Mas’udi, segle X).
Així arribem al final d’aquesta ressenya. Fruit del meu insuficient coneixement de la història de la religió, perquè formo part dels molts que no hem aprofundit prou, m’ha sorprès saber l’impacte de la decisió de Constantí en fer-se cristià. Però ara, potser se’m fan més evidents les raons originals del perquè de la croada contra el càtars (XIII), l’expulsió dels jueus (XV), la destrucció dels escrits maies (XVI), l’expulsió dels moriscos (XVII), la gran batuda contra els gitanos (XVIII), o els bisbes saludant a l’estil nazi a Franco (XX).
El recomano molt i si algú el llegeix, en sabrà més i tindrà millor criteri.
Comentaris