LR 18a Historia Negra Papas    “Historia negra de los Papas”, Javier Garcia Blanco, Ediciones  Luciérnaga (2017)         He d’avançar que vaig demanar aquest llibre perquè el títol em va resultar interessant (sempre és important llegir punts de vista oposats als historiadors oficials que cobren del sistema). Pensava que seria estimulant entrar en temes ocults o curiosos, que oferirien una llum nova de moments concrets. Però no m’esperava la tempesta de dades dels entramats de poder i domini que es fan evidents durant tota la història...

     ...La contraportada afirma “Des dels temps de sant Pere, la història del pontificat ha estat escrita, en més oportunitats que les desitjables, amb la sang innocent d’aquells que es van oposar als dogmes de fe. Aquest llibre aborda episodis singulars, esperpèntics, dantescos i polèmics protagonitzats pels ‘sants pares’”. He buscat informació i sembla que a la ciutat del Vaticà hi viuen 900 persones de les quals tenen ciutadania només 450. Volia trobar informació dels religiosos, però suposo que deuen ser una bona part dels 450 esmentats.

       Doncs sembla que una petita part d’aquests 450 han estat condicionant les decisions del Papa de cada moment. Bé, anem directament al llibre.

        L’autor, Javier García Blanco (nascut a Saragossa, 1977) és periodista, fotògraf i escriptor. Després de cursar estudis d'Història de l'Art a la Universitat de Saragossa, va exercir durant diversos anys com a redactor i cap d'edició a diverses publicacions. Actualment desenvolupa la seva tasca professional com a periodista freelance per a diversos mitjans de comunicació. No informa (o no ho he trobat) cap formació específica dins de la Teologia o de la Història de la Religió, per tant el seu llibre ha de ser el resultat d’una intensa feina d’investigació i de la lectura (potser limitada de textos possibles, que en l’apartat de Bibliografia no passa de 30); ah! per evitar malpensats que consti que això que dic no suposa que no cregui que la informació que es presenta al llibre no sigui exacta (d’altra banda, jo no tinc coneixements per poder-ho valorar; soc un simple lector).

       Com diu també la contraportada, aquesta és una obra polèmica. I destaca com un Estat, el del Vaticà, més petit que molts de poblets del món, ostenta un poder immens capaç d’influir en assumptes capitals de la política internacional. I, afegeixo jo, d’encadenar diverses grans guerres.

       El llibre comença parlant des del primers segles del cristianisme, precisament respecte de la controvèrsia sobre la realitat que sant Pere fos enterrats a Roma. Acaba, a la pàgina 213 tractant un tema tan pressent com el Papa Francesc. Per entremig, va desgranant fets relacionats amb 37 papats, les relacions amb poderoses famílies històriques romanes, alemanyes i franceses i fins i tot entra en els descobriments derivats del Vatileaks i les sospites del que es fa al Banc del Vaticà. Un total de 266 pàgines que són d’interès a tothom interessat en la història, en la religió i el factor humà sobre qualsevol activitat, fins i tot la espiritual.

       Escriu l’autor “les desavinences importants al sí de l’Església de Roma van començar molt aviat, a inicis del segle III. A la mort del bisbe de Roma, Ceferí, es va nomenar successor a Calixte... però no tothom hi estava d’acord”. Un aspirant, Hipòlit, es va fer nomenar pontífex pels seus seguidors; afirma Javier García “així es va guanyar el dubtós honor de ser el primer antipapa de la història”. El cas és que Hipòlit no va haver de suportar el seu enemic, perquè cinc anys després uns descontrolats el van assassinar al Trastèvere, ens explica l’autor. Però després van triar a Urbà, i després a Poncià. I Hipòlit estava molt enrabiat, però el problema es va resoldre de forma inesperada: “l’emperador Maximino els va capturar i els va enviar a les mines de Sardenya. I allà van morir com a màrtirs”.

       Faig un salt ara al segle VIII quan “amb el cadàver del papa Paulo I encara calent, el duc italià Toto de Nepi va considerar que el millor pel tron vacant havia de ser el seu germà Constantino i així aconseguir tots els beneficis que el càrrec suposava”. Afegeix l’autor que, com que el germà no era ni clergue, “va aconseguir que tres bisbes el consagressin. Així, en un mateix dia, l’aspirant a Papa va ser ordenat clergue, diaca, sacerdot, bisbe i Papa; tot un rècord digne del llibre Guiness!”. No em digueu que no és divertit tot això (perdoneu-me: vist amb ganes de fer broma, és clar).

       I ara una que no us espereu: “a tocar de 1250 va començar a circular una història insòlita...”. Diguem primer que és la “sorprenent història de Joana, una bella i intel·ligent jove anglesa del segle IX que es va disfressar i va aconseguir ser Papa amb el nom de Joan VIII. Us deixo la lectura a vosaltres perquè té contingut... que només es descobreix quan el Papa Joan VIII (o papessa) embarassada, dóna a llum en processó cap a Sant Joan de Letràn. Com he dit ja ho llegireu. Jo m’he quedat sense paraules i amb la boca oberta.

       L’autor, es fa ressò d’un fet esgarrifós (parlem del 896): “el Papa Esteban IV va fer desenterrar el cos del pontífex anterior, Formoso, i el va sotmetre a judici pels seus pecats”. I allà el tenien, vestit amb la tiara papal, en el tron, putrefacte i lligat amb codes perquè no caigués “...el cadàver exhalava una terrible pudor i mirava amb el crani descarnat i les conques dels ulls buides als acusadors; així va començar el concili més espantós i macabre que mai s’ha vist...”.

       Quan vas llegint algunes d’aquestes pàgines se’t posen els pèls de punta. I quan t’atures i recordes el dia que vas estar de visita al Vaticà i vas gaudir de la visió d’aquella plaça, la cúpula immensa, el temple magnífic, de la placidesa del conjunt... però no sabies que potser entre les parets i per les seves sales i passadissos corrien emocions, interessos privats, orgull, fidelitats, amors, odis, rancúnies i tot mena de impulsos (no sempre bons) de la nostra realitat.

      Garcia Blanco segueix el relat de la seva investigació. Parla de Sergio III “l’inici de la pornocracia”, “Joan X, l’amant de la senadora”, “Joan XI, el fill de la concubina de Roma”. També de ”Joan XII, Satanàs en el tron de sant Pere”, estem a l’any 955 i explica que “va convertir el palau Laterà en un autèntic harem format per les dames més formoses de la ciutat... el Papa passava els dies entre el bordell, les carreres de cavalls, les apostes i la cacera”. Sembla que aquella època dels ‘Joans’ va ser molt moguda i delicada.

       Jo, qui escric, em quedo aturat. Pot ser cert tot això? Aquests personatges no havien llegit la Bíblia?; no sabien què hi havia al darrera dels ensenyaments de Jesús? Clar, no saps què creure; però estàs llegint un llibre d’un autor que ha investigat per escriure’l. Va, seguim.

       De l’any 972 ens parla de Bonifaci VII, amb el títol “d’assassí de dos Papes”. Quan comença l’any mil, trobem una curiositat: Silvestre II, qualificat “el Papa mag”. Destaco una tafaneria: era nascut a l’Auvernia i aviat va viatjar a Catalunya, per estudiar, ves per on, matemàtiques. La resta ja ho llegireu.

       El temps passa i arribem al 1095 i al Papa Urbà II.... i la Primera Croada.” Déu ho vol”, va dir el Papa. Jesús no ho havia dit mai, però ells ho sabien “Déu ho volia” i apa a formar guerrers, perdonar-los els pecats i les morts que provocarien; també els botins que robarien i oferir-los la vida eterna. Fàcil, oi? Cert que l’origen de la Primera va “ser l’amenaça existent contra Constantinoble per part dels turcs seljúcides. Els regnes occidentals i els seus nobles es podien haver unit i conjurat, però la realitat és que va ser el Papa qui va engegar l’acció”. També explica l’autor la massacre dels càtars (i aquests no eren perillosos homes d’armes) i el Papa que es pot posar la medalla d’aquella barbaritat va ser Inocenci III.

       El segle XIII. Aquí l’autor ens parla de Bonifaci VIII “la Bèstia Negra” de Clement V “el pontífex que va trair els Templers”. Ja falta poc perquè García Blanco ens parli el Papat d’Avinyó i del Gran Cisma d’Occident. També escriu que Joan XXII “va ser un dels majors exponents de la simonia, ja que no va dubtar en posar preu als llocs eclesiàstics per enriquir les arques pontifícies”. Política que van seguir “els seus successors: Benedicte XII, Clement VI, Inocenci VI i Urbà V”.

       A veure, no us esvereu, avui les franquícies també cobren (perdoneu-me l’humor negre). Em fa l’efecte que per llegir aquest llibre cal relaxar-se i posar-hi perspectiva històrica.

       No em vull allargar gaire més i només us apunto que el text arriba als Papes del Renaixement (nepotisme, persecució de bruixes, la llegenda negra dels Borgia, el tema de Hitler...). Després tindreu, als que us interessi, ja el Pontificat del segle XX, les conjures contra el Papa Benedicte XVI; Francesc “Una nova esperança?. I acaba amb les profecies “S’acaba l’Església?; les profecies de Sant Malaquies, de Nostradamus i de Joan XXIII”.

       En fi, un llibre que ens informa de moltes coses que no sabíem (al menys, jo no ho sabia). Generalment es tracta de la mena d’assumptes que s’oculten i que els mitjans més poderosos mai no en parlen. En èpoques de la Inquisició, escriure un llibre com aquest o senzillament tenir-lo a casa, hauria portat molts problemes i molt greus. Per sort avui no és així.

       Molt millor que veure una sèrie o veure algun dels vergonyosos espectacles de tertulians (que ja imagino que vosaltres, amics, ja ni se us acudeix). Segur que us resultarà interessant, sabreu molt més i alguna cosa us la prendreu amb humor. Ah i sereu, per tant, més lliures.

       Si teniu interès en la història o en les religions, doncs ja sabeu: aquest el podeu trobar.