Prisionero del Annapurna Jean Christophe Lafaille
Editorial Desnivel (2005)
Text de Jean-Christophe Lafaille, amb el suport de Benoît Heimermann que presenta els deu anys del gran escalador francès, Lafaille, per tal de fer cim a l’Annapurna. L’escalador no va aconseguir pujar al cim en un tràgic primer intent.
Ell mateix ho explica així: encara no havia posat els peus a l’Himàlaia, quan, per un brutal encadenament de circumstàncies, la meva primera experiència acabà en drama. Encara sense haver anticipat res, ni havia pogut imaginar la successió dels fets, em vaig veure obligat a baixar a terra, a fer autocrítica i comprendre que el terreny en el que m’havia ficat no tenia definitivament res a veure amb tots els que havia visitat fins aquell moment. El que vaig viure a la cara sud de l’Annapurna, aquells cinc dies de patiment, després dels quals vaig aconseguir arribar, sense forces ni material, al camp base, fou el càstig més dur que hagi rebut en la meva vida.
Durant l’ascens, el seu company de cordada, un home molt més experimentat que ell, en Pierre Béghin es precipità a l’abisme de la cara sud del Annapurna, després que l’ancoratge del ràpel es va trencar i en Lafaille, el va veure, com a càmara lenta, com se’n anava mil metres vertical avall.
Encara avui, l’Annapurna ve a ser una perla estranya. És, amb diferència tal com concreta Lafaille, el vuitmil menys freqüentat del món. El nombre d’ascensions amb èxit no superen el 10% de les que s’han fet a L’Everest. L’Annapurna és també un dels cims més mortífer, tant si s’hi puja pel vessant nord, arrabassat permanentment pels allaus, com per la cara sud, amb una verticalitat esfereïdora.
L’Annapurna va ser conquerit el 1950 per els grans Herzog i Lachenal, pel seu vessant nord. Aquest vuitmil no va ser tornat a repetir fins a ¡20 anys! més tard, per la cordada formada per Day i Owens. Encara que el mateix any, pocs dies després, Haston y Whillians conquerien la cara sud i van donar nom a la via més coneguda, la famosa ruta Bonington, pel cognom del líder de la cordada.
La tercera part del llibre es dedica a l’expedició del mes de setembre de 1995, que al final després d’una progressió i sobretot d’un descens angoixants, el Lafaille va poder culminar el cim més odiat i estimat: l’Annapurna, juntament amb Alberto Iñurrategi.