“Annapurna Est Un vuit mil verge”
Jordi Pons
Tushita edicions (2016)
El llibre "Annapurna Est, un vuit mil verge" de l'alpinista català Jordi Pons ja és un clàssic. En l’edició que l’he llegit va acompanyat d’un vídeo CD, en el qual s’explica que les condicions polítiques a Espanya, aquell any, no eren les més favorables per mantenir el nom d’Expedició Catalana a la que estaven preparant. L’experiència acumulada els hi deia que si posaven aquest nom hi hauria moltes dificultats per aconseguir ajuts. “Per això vam adoptar tres noms, el d’Expedición Española, el de Spanish Expedition (per projecció internacional), i el que entre nosaltres fèiem servir d’Expedició Catalana a l’Annapurna Est” i amb que era coneguda l’aventura en el món de muntanya català.
L’autor, al Pròleg, diu que aquest llibre va suposar, en el seu moment, una aportació literària en clau catalana doncs va donar a conèixer de primera mà una serralada tan allunyada com poc coneguda per la majoria dels muntanyencs. Va escriure “amb el cor, seduït no només per les muntanyes, sinó també per la seva gent, els seus costums, les seves tradicions, per la mainada d’ulls plens de vida i curiositat i pel somriure de les dones en un gest difícil d’oblidar...”
...Jordi Pons Sanginés, nascut a Barcelona el gener de 1933, és un alpinista català considerat un dels pares de l'actual generació d'alpinistes i escaladors de Catalunya i de tot l'Estat espanyol, i soci del Centre Excursionista de Catalunya (CEC). El dia 29 d’abril de 1974, l’expedició de Jordi Pons i els seus companys va fer cim a l’Annapurna Est, un cim que encara era verge.
A mida que jo (qui fa aquesta ressenya) el llegia em recordava els diaris de viatge en els quals anem escrivint, dia a dia, el que hem fet; detalls de les dificultats o alegries, algunes converses amb els companys de viatge i altres aspectes d’aquells pensaments, records o emocions que sorgeixen de la nostra ment que vola lliure i apartada de la feina quotidiana que hem deixat dies enrere i lluny. Lògicament, molt més ben treballat i revisat.
L’expedició es va posar en marxa, però abans van haver de traslladar a Pokhara les set tones de material. D’això fa 48 anys i en aquelles èpoques encara no hi havia els equipaments que hi ha avui. Havien de comptar amb un centenar de portadors. Tot estava parlat i contractat però, escriu Pons, “malauradament, la nostra bona predisposició aviat es veu frenada per la realitat; ens hem d’enfrontar amb un seriós contratemps: dues expedicions, una al Dhaulagiri i una altra a l’Annapurna Sud, han arribat aquí pocs dies abans que nosaltres i ens han deixat sense ‘coolies’”. Ara tenen tres-cents paquets, que empaqueten tot el material i menjar, esperant dins d'un esbalandrat magatzem.
Amb els dies es forma un grup de portadors, la majoria ascendents dels tibetans que van emigrar del Tibet després de la invasió xinesa. “Mal vestits i encara més mal calçats, sembla que siguin part integrant d’aquesta terra que trepitgem”. Barrejats, homes, dones, joves i vells.
“Pel que fa a nosaltres, no crec que ens sigui fàcil d’oblidar una d’aquestes dones que tragina un embalum de trenta quilos mentre intenta tranquil·litzar la seva filla de vuit mesos que també duu, estirada sobre aquest embalum” i continua explicant l’autor “la pobra criatura plora desesperadament sota un sol mortificant, voltada de dotzenes de mosques que recorren la seva cara i els bracets plens de grans infectats”. Un cop el metge de l’expedició la va curar com va poder, escriu en Jordi Pons que “...la menuda va refent-se; desapareixen les nafres, desapareix la infecció intestinal... amb els seus braços encara protegits amb benes, ja juga arrossegant-se per terra... Oblidar l’expressió de la seva mare ens serà difícil: aquest mirar serè i profund mentre ens saluda tot posant les mans juntes davant del front”.
L’expedició, aquell any, era molt llarga ja que sortien des de Pokhara caminant. Avui en dia les diverses etapes que van fer fins a Chhoya, podrien quedar molt reduïdes ja que es pot utilitzar vehicles des de Pokhara fins a Jomsom. Ara bé, ja que havien de fer un 8000 sempre resulta imprescindible esmerçar molts dies per aclimatar.
Voldria afegir que Jordi Pons, de ben jove ja es va interessar per la muntanya i l'alpinisme, però no va ser fins als anys 60 que va aconseguir els tres grans reptes dels Alps. El 1962 va pujar la cara nord del Cerví, el 1964 va fer l'Eiger, i el 1967 les Grandes Jorasses. A partir de llavors, la seva passió el va portar als Andes del Perú, a l'Himàlaia i al Karakorum, on va filmar les ascensions. Per tant parlem d’un veritable muntanyenc.
Durant el seu trajecte hauran de traspassar el riu Modi Khola, que baixa, sovint carregat, del massís dels Annapurnes i del seu naixement (conegut com el Santuari de l’Annapurna) tira avall entre l’Annapurna I i el Machhapuchare. Quines imatges encara tinc a la ment de quan jo hi vaig estar en un trekking l’any 2012.
Com ja és natural i sempre passa, suporten tempestes, nevades (per l’època ja tocava), fred, vent i també problemes amb els portadors que es queixen del fred, de la pluja o del menjar. Fins i tot tenen una rebel·lió dels portadors i els hi costa trobar-ne de nous. Aquelles expedicions no eren com ara: tot està més regulat, el vestit dels portadors i sherpes és molt millor, se sap amb molta precisió el menjar o cigarrets que cal pels portadors, etc... D’altra banda, era un primer 8000 i que mai havia estat escalat; el que se’n diu una aventura.
Els dies i el procés segueix endavant i ja estan en ascensió quan arriben al Camp II; estan a 5900 metres. Escriu Jordi Pons “Hem desfet les motxilles ben de pressa i ara gairebé les tornem a fer per evitar que la humitat ens pugui perjudicar l’equip. Un cop recollit, en Civís i jo preparem el material per demà, mentrestant l’Anglada fa el sopar. Altres companys, per la seva banda, també estan organitzant les seves tendes”. Serà el moment de sopar i reposar, deixar que la pau ompli els seus pensaments i l’esperit es calmi.
Doncs no. “De sobte es deixa sentir un soroll, una mena d’explosió. Ens interroguem amb la mirada. Malgrat tot estem tranquils. Intentem, però, descobrir la procedència de l’estrèpit”. La boira no els ho permet. “De cop i volta com impulsat per una força sobrenatural, es precipita damunt nostre, a una velocitat increïble, un núvol blanc. En dècimes de segon ens trobem tirats a terra, amb el cap ensorrat a la neu, protegint-nos amb els braços...”.
Cal dir (fa estona que ho hauria d’haver fet) que l’expedició estava formada per Josep Manuel Anglada, Jordi Pons, Marià Anglada, Enric Benavente, Eduard Blanchard, Emili Civís, Manuel Martín, Xavier Pérez i Antoni Villena.
“A les nou del vespre, el somni es converteix en una realitat, trepitgem el cim verge, l’Annapuna Est, de 8.026 metres. Immergits en la més impressionant soledat, enmig del silenci més absolut. Són moments indescriptibles, estem tan emocionats que potser no som ben bé conscients del que suposa, per nosaltres, aquesta victòria”.
En una entrevista, l’any 2017 deia: “em considero afortunat d’haver pogut pertànyer a aquesta generació que vam ser una mica els capdavanters per les nostres escalades a Montserrat, Pirineus, Alps o Andes. Tot això gràcies al lideratge de l’amic Anglada, però també a les cordades que vam formar amb en Cerdà, Pokorski o Guillamon. I és clar altres com: Anglada, Benavente, Blanchard, Civís, Martín, Pérez i Villena. Així ens vam convertir en els primers escaladors de l’Estat a fer un sis mil, un set mil i un vuit mil.