(Desert Occidental ) Viatge a Egipte de l’any 2006 (crònica feta el 6/05/2020). Tram 2 de la ruta pel Desert Occidental egipci. Itinerari: Bawiti (o Oasi Gebala), Museu Mòmies Daurades, Qasar Salim, Ain El Meftela, Bawiti. Mitjà utilitzat: vehicles 4x4. Participants: nosaltres quatre i els quatre amics que van a l’altre cotxe. Distància aproximada: en aquest tram 2 ens hem mogut per un entorn proper amb diverses visites, per tant la meva aproximació és que haurem fet uns 40 km, però probablement en una direcció circular.
FA ANYS: L’Església copta d’Egipte va fer un intent d’apropar-se l’any 1442 durant el Concili de Florència, però no va donar resultat.
De bon matí ens desplacem amb els 4x4 per anar al Museu de les Mòmies. He d’aclarir una cosa: durant el viatge vaig anar prenent nota dels noms que els guies em deien, però no vaig trobar després cap mapa precís. Tampoc ho he pogut esbrinar, amb una certa seguretat, ara al redactar aquestes cròniques. El que sí puc assegurar és que l’oasi important és Al Baharia i s’hi arriba per la carretera d’Al Wahat. Bawiti és de fet el nucli més poblat de l’Oasi Al Baharia, que ocupa un ample territori on, segur, hi ha petites surgències d’aigua que formen petits oasi amb alguns conreus i per tant amb cases; aquests tenen noms diferents que no figuren als mapes del google. D’altra banda, era una època (el 2006) que no feia servir gps.
Passem per un oasi gran, que em diuen que duu per nom Gebala. Després en passem tres més i un altre control de la policia amb les mateixos tràmits que abans (sovint es troben controls de policia o prenen les dades i el nombre de viatgers). I així arribem finalment a Bawiti per visitar el Museu de les Mòmies Daurades. Una estona de salts i després la sorra es torna quasi llisa i constant, amb el color de canyella. El territori és força pla i dalt d’una duna ens aturem. Agafo un grapat de sorra. És fina i fresca, de tacte suau com la seda.
Primer anem al museu de Bawiti, un edifici senzill, baix i ple de pols. Amb un parell d’habitacions a dins i també un parell d’homes que fan el paper de control dels visitants i cobren els minsos bitllets que venen de tant en tant. Es pot dir que la visita és familiar, la qual cosa és d’agrair un cop venim de la massificació dels temples faraònics que envolten el Nil, els dies passats. La pols que cobreix les urnes de vidre on hi ha les mòmies no li treu categoria al que visitem, fins i tot n’hi afegeix més. No podem fer cap fotografia ni puc comprar cap postal, no en tenen ni hi ha cap mena de botiga pel “turista”, la qual cosa potser és d’agrair, però la pega es no poder fotografiar, encara que entenc que amb els flaix automàtics actual es perjudica els colors en les peces exposades.
He trobat una foto a internet (amigosdelantiguoegipto.com) que em serveix per donar una idea. Caminem per entre les mòmies que estan exposades i que no són totes. Només se’n veuen una desena. La troballa es va fer pública el 12 de juny de 1992. Es van trobar més de dues-centes mòmies grecoromanes però es calcula que n’hi poden haver moltes més encara per descobrir. Aquestes mòmies, seguint la tradició egípcia instaurada pel déu dels embalsamadors, Anubis, han aconseguit vèncer el pas del temps i acabar sent immortals.
A continuació anem a visitar les tombes hipogeu situades al costat de Bawiti, a l’aldea de Qasr Salim. Al mig d’un entorn de sorra, perquè estem al desert, hi ha unes senzilles construccions de maons de tàpia i pedra. Fora d’això no hi ha cap senyal de turisme; ni un edifici de recepció, ni serveis públics, ni postals, ni llibres, ni venedors de tonteries. Baixem cap a un pou on s’hi ha muntat una escala que permet fer el descens amb comoditat.
Visitarem dues tombes, les de Zed Amun Ef Ankh i la seva filla. Aquest home va ser un governador de Bahariya que va viure durant la XXVI dinastia i va governar entre el 664 i el 525 aC, quan els oasi del desert occidental eren importants fronteres estratègiques contra els invasors libis. Per entrar a l’espai de la tomba m’he de posar de genolls perquè l’entrada és molt baixa. Després l’espai és d’uns dos metres i mig d’altura i s’entra en dues o tres sales que són les que formen el conjunt de la tomba.
Aquí però, els colors vius destaquen de manera brillant. És sorprenent com s’ha mantingut la coloració. En Guergues va fent les explicacions clares de totes les imatges i de les seves representacions i significats. Només hi som nosaltres vuit. Cap més visitant. Aquesta visita em sembla com si es tractés d’una visita privada, com si fos la visita que faig a un descobriment recent al qual haguéssim estat convidats. No es poden fer fotografies, però el vigilant em mira i em diu “un euro”. Euro i endavant!
Quan sortim, estic realment content d’haver fet aquesta visita. M’ha resultat molt més agradable i il·lustrativa que les que férem a la ribera occidental de Luxor. Potser va ser que allà anàrem massa escopetejats i hi havia massa gent. Trepitgem una sorra històrica. És la sorra que va trepitjar Alexandre el Gran, un dels més grans conqueridors militars de la història. Amb els 4x4 hem tornat a ficar-nos pels carrerons de terra de Bawiti. Anem al restaurant, que és una forma d’expressar-ho. Tots els carrers del poble són de terra. No acabo d’identificar si anem a dinar a casa de la família del Mailud o la de l’altre conductor, però és la casa d’uns familiars d’un dels xofers.
Els nostres dos guies són cristians coptes i expliquen que la seva relació amb els musulmans és perfecte i no té cap mena de problema ni conflicte. Els coptes són un grup cristià natiu d'Egipte i conformen un important grup ètnic i religiós, i són el major grup cristià en aquest país. També constitueixen la major comunitat cristiana d’Orient Mitjà. La tradició diu que és una de les Esglésies ortodoxes orientals que va ser fundada a Egipte per l'apòstol Marc el primer o tercer any del regnat de l'emperador Claudi, això vol dir cap a l’any 43 dC. Però he de dir, ara (2020), que amb els anys ha canviat la situació. Llegeixoun article del 2019 que diu “La cultura islàmica alimenta la discriminació religiosa i crea un ambient que fa que l’Estat sigui reticent a respectar i fer complir els drets fonamentals dels cristians”.
Tornem a l’hotel de Bawiti. El sol hi afegeix un to de mel als murs i façanes. Pel que fa a la història diguem que al principi del segle VII, Egipte depenia de l'Imperi Romà d'Orient. Per tant els coptes feia més de sis segles que hi eren. Alexandria fou conquerida pels musulmans al setembre del 641 i l’Imperi Romà per perdre la seva força a Orient i pels coptes, que encara eren majoria va començar un desconegut camí cap als problemes.
La mica de jardí que l’envolta conté diversos estris de la història. És un museu del món rural. Aquí una interesant roda de calaixos per treure l’aigua. Seguin el tema dels coptes diguem que a Egipte hi ha només 2.869 esglésies, moltes menys, proporcionalment, que les més de 108.000 mesquites del país. Això sense afegir-hi els nombrosos atemptats d’Estat Islàmic, especialment el 2017, contra aquesta comunitat religiosa.
Aquí un magnífic invent de la humanitat conegut amb el nom de “cargol d’Arquímedes”, el que vol dir que devia ser inventat pels grecs en l’època hel·lenística. Cal no oblidar que les depressions d’aquest immens desert compten amb una capa subterrània que té un contingut d’aigües fòssils molt antigues (i de més noves) que queden per sobre de les napes inferiors, les quals permeten l’existència d’uns oasi perfectament estructurats i amb una gran capacitat de conreu.
Un magnífic seient amb l’arada sota el seient: una bona idea pels pagesos. Els cristians van anar instal·lant-se a Egipte des de fa molts anys. A l dècada del 1600 hi van arribar els missioners franciscans; el 1630 hi van ser els caputxins; més endavant, el 1675, van ser els jesuïtes els que s’hi van afegir. Tots aquest procés venia a suposar una estratègia dels catòlics d’anar minant el terreny als coptes. Des del segle V al IX els patriarques ortodoxos van disposar de la seva seu a Alexandria, mentre que els coptes disposaven la seva seu al monestir de Sant Macari, al desert. Després van traslladar la seu a El Caire.
En un extrem, probablement reconstruït, un extraordinari colomar d’esvelta figura. Or perspectiva històrica diguem que aquell segle IX que els coptes tenien la seu a Sant Macari, a la península Ibèrica es començaven a concretar les futures nacions. Astúries, la més antiga, tenia com a sobirà a Ordoño I; a Navarra, Iñigo Arista és considerat el primer monarca fundador de la primera dinastia; i a Catalunya, Guifré I El Pilós es considera el primer triat pels catalans i ratificat per Carles el Calb. Faltaven anys (i en algun cas, segles) pel naixement dels altres estats o nacions a la Península Ibèrica com van esdevenir Lleó, Castella, Aragó o València. Encara que algun polític ignorant acostuma a afirmar-ho, Espanya encara no existia.
El colomar vist des de dins permet apreciar una perfecte disposició dels maons.
Lògicament la sorra del desert arriba fins a tots els racons. Si ens hi fixem és com un full efímer sobre el qual s’hi escriu el pas de nombroses aus i animals.
El sol se’n ha anat, però demà tornarà. Ara deu començar a estar protegit per la deessa Nut que l’haurà d’acompanyar mentre amb la barca solar van girant pel món de la negror. Sento que des dels minarets del poble comencen a cridar a l’oració els muetzins. Veig com uns puntets de llum s’encenen. Llums titil·lants i tendres, suaus, pausats, groguencs.
Aquesta ruta no té track per gps.
Anterior. Tram 1: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/mon/egipte/871-egipte-tram-1-desert-occidental-bosc-petrificat-oasi-gebala-bawiti-barahiya
Posterior. Tram 3: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/mon/egipte/873-egipte-tram-3-bawiti-english-mount-piramid-mount-ain-el-beshmo-desert-negre-djara