(Desert Occidental ) Viatge a Egipte de l’any 2006 (crònica feta el 6/05/2020).  Tram 6, final de la ruta pel Desert Occidental egipci.   Itinerari: Farafra a El Caire i Alexandria.   Mitjà utilitzat: vehicles 4x4. Participants: nosaltres quatre i els quatre amics que van a l’altre cotxe.   Distància aproximada: en aquest tram 6 hem anat a El Caire i després (l’endemà) fins a Alexandria.

FA ANYS: L’any 1981 va morir Anwar el-Sadat, el president de la república d’Egipte, com a conseqüència d’un atemptat.

229 A lhotel Badawiya   Ahir per la nit, vàrem baixar amb el 4x4 amb el Mailud que, tot i sent de nit, és evident que es coneix el desert perfectament. Arribàrem a Farafra en tres quarts d’hora i tot seguit ens anàrem a dormir.

230

    Aquesta crònica és la última. Només m’he volgut centrar en la part que hem fet pel desert i no he explicat els dies més turístics que, tot l’inconvenient de l’excés de gent són molt interesants per la impressionant cultura i temples de l’Antic Egipte dels faraons.

A dalt parlàvem d’Anwar el-Sadat va arribar al poder l’any 1970 al morir Nasser. L’any 1973 va desencadenar, junt amb Síria, la guerra del Yom Kippur contra Israel, que van guanyar els israelites; aquest fet va obligar a repensar l’estratègia. L’any 1977 va viatjar a Jerusalem i també el 1979 quan es va preparar els Acords de Pau de Camp David, signants amb Menahem Beguín. La recompensa va ser rebre el Premi Nobel de la Pau, juntament amb el Primer Ministre Israelià.

El setembre de l’any 1981, en mig d’una forta crisi econòmica, Sadat va engegar una intensa repressió contra intel·lectuals i activistes de tots tipus: comunistes, nasseristes, feministes, professors d’universitat, islamistes, etc. Just un mes després, el 6 d’octubre de 1981 i durant una desfilada militar filmada, a El Caire, un camió militar va simular una avaria i es va aturar davant la tribuna presidencial, van llençar una bomba i van disparar. El president el-Sadat va morir i molts altres van resultar ferits.

231 Treballs de palmera

   En un racó, sortint de l’hotel Badawiya, on hem dormit, hi ha una taula feta amb el tradicional treball de fulla de palmera. L’esmorzar és el de sempre al desert: cogombre, tomàquet, formatge tendre, mantega i pa. Avui, a més, hi ha una mena de sopa amb fideus i llet dolça. Mentre estem esmorzant, en una taula prop de la finestra i per la qual entra un sol molt agradable, arriba el Yusef i després el Mailud. El xofer, avui no ha dormit a l’hotel perquè té una germana seva amb casa aquí al poble.

233 Mercat de Farafra    A dos quarts de deu ja estem tots i amb els cotxes ens apropem al mercat tradicional. Li havíem demanat varis cops al Guergues que volíem visitar un mercat tradicional, que no ens interessen les parades per turistes. Afortunadament, per aquests pobles no n’hi ha de parades per turistes i el mercat no pot ser un altre que el que fa servir la gent d’aquí per mercadejar amb els productes que produeixen.

234   El mercat és una plaça gran, de sorra, on la gent hi ha posat capses amb els seus productes. Hi parades d’espècies, de tomàquets, taronges, mandarines, mel, mongetes tendres, patates, cebes, alls... En fi de tot una mica. Les paradetes són senzilles, elementals. La gent també. Homes i dones, amb els seus vestits de colors, les gel·labes, els turbants, els mocadors i al mig d’això els nens corrent, jugant o fent feina.

235 

  Un mercat petit, on els qui destaquem per estranys som nosaltres. Som els únics estrangers aquí. Jo volto al meu aire, per fer les fotos. La gent m’assenyalen productes entre somriures, per tant compto que en aquest mercat es venen productes pagant però s’ofereixen somriures i amabilitats gratuïtament. En Guergues ens ajuda a comprar unes bosses d’espècies amb la mateixa barreja que ahir van fer servir per preparar el pollastre.

236

    Ens hi estem força estona. Resulta força agradable al mig de tota aquesta gent. Això és la vida sense ficcions, no són pas les parades que trobaven quan baixaven del vaixell pels costats del Nil. Una hora després, anem cap els cotxes i anem marxant.

241 

  Estic acabant una part màgica d’aquest viatge a Egipte i estic molt content d’haver-ho fet. Potser també ho he d’agrair a Ptah, que era el déu senyor de la màgia, també era el déu creador i terrissaire de la mitologia egípcia. Per tant va esdevenir el patró dels constructors i artesans. Va ser molt venerat a Deir-El-Medina, pels obrers de les tombes.

A més he de dir que hi ha una curiositat en general poc coneguda. D’ell prové el nom d’Egipte. Homer va utilitzar la paraula Aegyptos procedent de Hat-Ka-Ptah, que vindria a voler dir “la casa de l’esperit de Ptah” i que era el nom d’un temple de la ciutat de Menfis, per a designar tant el riu com al país. Per tant, sapiguem que quan ens referim a Egipte ens estem referint a la Casa del déu dels Artesans.

254 Pou de Set

   Així d’aquesta manera anem tornant. Ens parem una mica aquí i una mica allà. La següent parada és al pou de Setà. Estem en un oasi on hi ha un pou del qual surt una quantitat d’aigua considerable.

Aquell mateix any 1981, en que el-Sadat va ser assassinat, a Espanya es va produir el cop d’Estat conegut com del 23-F. Uns 200 membres armats de la Guàrdia Civil espanyola, al comandament del tinent coronel Tejero, van prendre per la força el Congrés dels Diputats, retenint el Govern i els diputats durant 17 hores. Mentre el General de València, Milans del Bosch, va treure els tancs al carrer. Allò va acabar quan el rei Juan Carlos I va ordenar el manteniment de l’ordre institucional; en sentir-ho Milans del Bosc va ordenar la retirada de les tropes de la ciutat de València i es va pactar l’abandonament de la Guardia Civil de l’edifici del Parlament. L’operació insurreccional havia començat a les 14:20 i el missatge televisat del rei va ser a la una de la matinada.

 255    Sorgeix a 40ºC i decideixen banyar-s’hi el Manel, el Juanma, La Marta, el Guergues i el cosí del Mailud.

Per concloure aquestes notes de perspectiva històrica, diguem que l’any 2018 van sortir a la llum pública documents del 23F (37 anys després). Diversos diaris digitals (però no em consta que ho fessin les grans cadenes) se’n van fer reso. Els titulars d’alguns mitjans donen a entendre que el rei n’estava assabentat (cosa que alguns dubten i altres defen sen el contrari). Un d’ells (elnacional.cat) titula “Censuren a TV la confessió de Tejero: el 23F vaig seguír les ordres del Rei” i en línia semblant o amb un rerefons equivalent: ‘medietrraneodigital.com’, ‘lasexta.com’, ‘nuevatribuna.es’, ‘elconfidencial.com’, ‘eldiario.es’ o ‘elplural.com’ que titula “El 23-F va ser un episodi vergonyant en la història d’Espanya, que es va tancar ràpid, sense investigar i amb desaparició de proves”.

256

   Entre una mirada cap aquí i una altra cap allà se’ns fa la una del migdia. Les roques han anat perdent el seu color blanc, o potser puc dir que han anat tacant-se del negre ferruginós. La carretera sembla no acabar-se mai. Anem trobant els mateixos controls de la policia que ahir vam trobar. Anem parant-nos també a cada un i també prenen nota del nostre pas. Des de la nostra sortida de l’hotel Semiramis, fa uns dies, hem fet uns 500 quilòmetres i ara els anem desfent, com qui torna a cabdellar el fil.

261 Fortificaci del Far dAlexandria   El nostre viatge l’acabarem dos dies després a Alexandria. La ciutat es desenvolupà i en un illot rocós, de nom Pharos, es va construir un port. En aquest port més endavant s’hi va aixecar una formidable estructura que havia de servir de guia als vaixells en la seva navegació dubtosa. Així va néixer la meravella de l’antiguitat: el Far d’Alexandria.

Observo l’aigua i les roques sobre les que peten les onades i deixen l’escuma blanca. Penso que són les mateixes onades i les mateixes roques que devien veure els catalans que hi venien a comerciar els segles XIV i XV. Sé que aquí a Alexandria hi havia un consolat català. No sé on era, però és ben segur que devia estar situat per alguns d’aquests carrers que miren al port, ja que el consolat era una institució d’acollida i defensa dels comerciants i navegadors. Com escriu la investigadora Coral Cuadrada, Catalunya mantenia la seva posició de gran intermediària entre Occident i el Proper Orient: espècies, cotó, sucre i alum alimentaven el corrent més important del comerç internacional de Barcelona.

Em queda al cervell el record dels colors, dels aromes, del gust dels menjars, la calidesa de la gent i el sentiment de felicitat que t’aporta el viatjar tranquil, la pau i també, sovint, els moments de gustós silenci.

Aquesta ruta no compta amb track de gps.

Anterior. Tram 5:http://www.eoliumtrek.cat/index.php/mon/egipte/875-egipte-tram-5-oasi-del-farao-desert-blanc-farafra