(Guatemala) Viatge Ruta Maia, per Honduras, Guatemala i Mèxic, el juliol de l’any 2005. Crònica publicada el 15/5/2020. Organitzat pel Museu Egipci de Barcelona, amb un acompanyant i una guia especialista en cultures prehispàniques.   Mitjà utilitzat: vehicle microbús. Distància total recorreguda d’aquesta etapa: 167 km. Itinerari: Copan (Hondures, carretera Interoceànica, Quiriguà (Guatemala).   Participants: els 17 membres del grup i el guia, l’Oliverio.

FA ANYS: Es calcula de l’any 850 que Quiriguà va quedar despoblada.

080mapa01

     Per anar a Quiriguà, hem de sortir d’Hondures i tornar a entrar a Guatemala. Això ho fem en una hora i després anem a buscar la vall del riu Motagua, per on transcorre la carretera Interoceànica i que ens portarà al lloc arqueològic que avui hem de visitar. M’aixeco, reviso els llibres i comprovo que avui és el dia d’Uac, el número sis. Està vinculat també amb el déu Chac, de la pluja i de les tempestes. Bé, crec que és prou escaient, doncs aquest matí encara cauen gotes i ha plogut força aquesta nit.

081 IMG 5183

    El món dels maies està definit dins dels límits geogràfics d’unes terres que avui estan dividides entre Guatemala, Belice, El Salvador, l’occident d’Hondures i els cinc estat mexicans de Yucatàn, Quintana Roo, Tabasco, Campeche i Chiapas. Els maies van ser una de les més esplendoroses i poderoses cultures conegudes a mesoamèrica. La seva civilització va durar uns 3.000 anys. Comptaven amb un llenguatge primari escrit i van ser arquitectes hàbils. Van desenvolupar-se en una societat agrària i van comptar amb un sistema religiós ben desenvolupat, però que condicionava, com a altres cultures, la vida dels seus habitants. Els seus governants van fer construir exòtics temples i palaus que encara avui es poden veure, molts d’ells coberts per la selva.

094 Entrada a Quirigu    Entrem al centre arqueològic de Quiriguà. L’altitud és de només 200 metres sobre el nivell del mar i això vol dir molta més calor i molta més humitat. Quiriguà està situada en un clot de la selva i això es nota tan aviat com baixo de l’autocar; m’emociona sentir per primer cop els crits, des del damunt dels arbres, del micos udoladors.

095

  Els arbres, que potser tenen vint o trenta metres d’alçada, quasi ens tapen la vista del cel. Al nostre voltant, però, està tot molt ben cuidat i tenim la sensació d’estar dins d’un jardí.

No puc evitar fer unes quantes fotografies d’aquests arbres sensacionals, que no es veuen a la nostra terra. Un tronc del que surten uns forts nervis que s’enterren al terra amb potència i que, gruixut, s’enfila amunt fins a uns vint metres, és un amate, segons em diu l’Oliverio.

099    Encara que a Quiriguá mai va haver grans piràmides, com a les Terres Altes, quedarien a la posteritat les esteles que estan considerades com les més grans de tot l'univers maia. El lloc va ser ocupat des del 200 dC i la construcció de l'acròpoli va començar al voltant de 550 dC. Sembla que el moment constructiu més rellevant va ser durant el segle VIII. Però no consta cap mena d’activitat a partir del 850 dC.

096

    No es coneix massa de la història de Quiriguà, però les esteles parlen que durant el regnat de Cauac Cel es va produir una guerra amb Copàn, que fins aleshores havia dominat sempre aquesta ciutat: durant aquest conflicte van capturar 18-Conill i el van decapitar el 737 dC. Res no es coneix de com va acabar aquell rei ni del final de la ciutat, que va quedar també abandonada a finals del segle IX o principis del X. La desaparició de la cultura maia antiga és un misteri pels historiadors i arqueòlegs.

En època del despoblament de Quiriguà, a Catalunya el governant era Guifré I el Pilós considerat com el fundador de la dinastia catalana; el seu fill va ser Bernat de Septimània, anomenat marquès d’Hispània i el seu nét petit, Bernat Plantapilosa va acabar els seus dies el 886 convertit en el príncep més poderós i independent del regne franc occidental: marquès de Gòtia i comte d’Alvèrnia, de Llemotges, de Rodés i de Tolosa. A Astúries manava Ordoño I; a Navarra, García Iñiguez. Encara no s’havien format ni Castella ni Aragó.

097 

  Dels maies val a dir que no coneixien el concepte escola. El coneixement dels glifos només estava destinat als sacerdots i potser als governants. Al no haver-se fixat un sistema estable d’escriptura, entre pobles propers hi havia variacions. Aquesta és una de les raons que més dificulta avançar en la traducció dels gravats en la pedra. De fet cal considerar que hi ha dos descobriments que han estat considerats com els grans avenços de la civilització: la roda i l’alfabet. En aquest sentit cal entendre que aquestes fantàstiques cultures precolombines no havien descobert ni una cosa ni l’altre. Potser per aquesta mateixa raó, la seva investigació es fa tant interessant.

098 lEstela ms alta del mn maia 

    Una aturada és imprescindible davant de la que està considerada l’estela més alta del món maia. Té vuit metres d’altura i pesa 65 tones, feta d’un sol bloc de roca. Presenta, com les altres, una imatge d’un governant de la ciutat. En aquest cas es tracta de Cauac Cel. Me la miro atentament i puc observar que la seva cara, ulls, boca i barbeta, poden semblar la forma o estil de les escultures egípcies. Però la resta ja es transforma en una filigrana de detalls, penjolls, plomes i arracades. Cada estela està treballada pels dos costats. Com que les van trobar esteses al terra, la part que havia quedat sota terra és la que s’havia conservat millor.

098b Itzam Na IMG 5184

    L’escriptura representativa maia només ha estat desxifrada parcialment, encara que els arqueòlegs han aconseguit avançar molt. Per exemple d’aquest glif (signe o inscripció amb significat específic) se sap que representa el déu Itzam Na, el déu creador maia. En els còdecs que s’han descobert i traduït parcialment, hi apareix. Es representa com un ancià i se’l considera com un déu benèvol , inventor de l’escriptura i dels llibres de medicina i del sacerdoci.

100 Sembla una tele Un altre curiós glif, gravat en una de les esteles no en sabem el seu significat (li he preguntat a l’Oliverio), però no deixa de cridar l’atenció el fet que sembla mostrar-nos un home dins d’una pantalla de televisió. És un misteri, com tants d’altres.

101    Deixem doncs Quiriguà, que havia quedat amagada fins el segle XIX, en que va començar a ser restaurada per arqueòlegs de la Universitat de Pensilvània. Actualment és Patrimoni de la Humanitat, des del 1985. Acabo la visita moll i suat per la humitat. Aquesta serà la constant tots i cadascun dels dies vinents. Sortim; la visita s’acaba, però ens acompanyen els sons del micos udoladors (“Alouatta”), uns micos dels qual he llegit que tenen visió tricromàtica, com els humans.

103 

    Acabada la visita arribem a la població de Mariscos. Bàsicament un carrer, tres hotels barats i una mica abandonats, la comissaria de policia, la farmàcia i poca cosa més. Al moll dues barques ens esperen per, dividits en dos grups, fer el trajecte fins a Livingstone pel riu Dulce, que és l’única manera d’anar-hi. F107   Quan passen quinze minuts de la una arribem a Livingstone. Al moll hi ha moltes més barques i algun vaixell una mica més gran. Livingstone és un port, ja que no té cap carretera per la qual s’hi pugui arribar o sortir. Livingstone és un lloc especial. És un poble petit, d’uns quants carrers i que es pot veure perfectament en només una hora.

128 Merc i Dolors    El seu major interès és que es tracta d’una població negre. La seva història va començar a l’illa de Sant Vicenç, on els seus avantpassats, esclaus africans, es van unir a nadius de les illes del Carib i, el 1795, es van rebel·lar contra el Govern britànic. Després els anglesos, els van reinstal·lar a l’illa de Roatàn, prop d’Hondures, des d’on van emigrar a terra ferma. Aquesta població s’anomenen a sí mateixos “garífuna”, que deriva del nom original de “garinagu”, que ve a significar “negre caribeny”.

129 

   L’aparició dels esclaus negres en la Europa de la baixa edat mitjana va ser un moment decisiu per la història de la humanitat. Es va produir la cacera de l’home, que va durar quatre-cents anys i va convertir Àfrica en un continent tacat de sang i de llàgrimes. Segons David Livingstone, encara a principis del segle XIX es capturaven cada any tres-centes cinquanta mil persones a Àfrica. El cardenal francès Lavigerie, un dels més actius lluitadors per l’abolició de l’esclavisme, suposava que el segle XVIII cada any es perdien uns dos milions de vides humanes. John Hawkins, entre 1563 i 1570 atacava amb el seu vaixell, que duia el nom de Jesús, els transports portuguesos i els poblats africans i gràcies al comerç d’esclaus va arribar a ser l’home més ric del seu temps i cavaller i tresorer de l’armada reial espanyola; el sobirà de les diverses nacions de la Península Ibèrica era Felipe II.

Aquesta crònica no disposa de track per gps.

Anterior. Etapa 1: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/2-uncategorised/877-ruta-maia-etapa-1-honduras-copan

Següent. Etapa 3:http://www.eoliumtrek.cat/index.php/mon/mon-maia/879-ruta-maia-etapa-3-guatemala-tikal