(Cordillera Blanca) Ruta el 3/05/2014; 19 km; +1095 -1071; 8,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Taullipampa (4250m), laguna Murucocha, Punta Unión (4750m), laguna Saquicocha, Qachinapampa (3700m). Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: moderat/difícil (pel desnivell, altitud i distància, però la ruta no té dificultat tècnica).
FA ANYS: El 20 d’agost de 1820 es va produir el desembarcament de San Martin a la badia de Paracas. Es va conèixer com Expedición Libertadora del Perú. Provenien de Xile que ja s’havia independitzat d’Espanya el 1818. A Espanya el sobirà era Fernando VII, mentre a Càdis es votava una constitució i l’abolició de la inquisició.
El dia comença plujós i molt tapat. Fred i humit. Aquesta serà la etapa més dura perquè primer acabarem fent la part nord de la vall de Santa Cruz, on el camí planeja, i després tocarà enfilar-se fins al Pas de Punta Unión a 4750 metres. Aquesta nit he dormit poc, potser per l’altitut o potser per la humitat, tot i que dins del sac de dormir estava calent.
Són les 8 del matí i anem pujant. Hi ha aigua per tot arreu. El 1964 es va posar en marxa el procés de supervisió de l’àrea de la Cordillera Blanca i es va prohibir la tala d’arbres i la caça d’espècies autòctones, fins que el 1977 la Unesco la va reconèixer com a Reserva de la Biosfera i el 1985 el va declarar Patrimoni Natural de la Humanitat. El sistema de protecció del parc comprenc nombrosos hàbitats i uns 50 llocs d’excavació arqueològica.
Una foto del grup, protegits per la pluja, sempre va bé. La Cordillera Blanca fa uns 180 km de nord a sud i disposa d’unes 600 glaceres, més de 250 llacs i 40 rius. Està totalment integrada dins del Pac Nacional Huascaràn que, per la seva part, suposa un àrea de 3400 km2. L’ocell més destacada és el còndor (nom que prové del quítxua “cuntur”) i que es tracta de l’au no marina de major envergadura del planeta, que arriba a tenir entre 2,70 i 3,30 metres de punta a punta de les ales. Fa el niu en formacions rocoses de difícil accés entre els 1000 i els 5000 metres d’altitud i té una capacitat increïble de vol ja que pot pujar fins a 7000 metres d’altitud. Un dels seus hàbitats més famós és al Cañón del Colca, al sud del Perú.
Coll amunt, per la dura pujada. La pluja de la nit s’ha transformat n petites clapes de neu. Al davant, a l’esquerra, la boira no ens deixa veure els vessants nevats del Taulliraju, que ja el tenim aquí mateix. El camí va fent llaçades i permet anar conquerint altura poc a poc. Hem aclimatat molt bé a l’altura però tot i amb això, he de parar cada tant en tant per recuperar la respiració normal. Els inques creien que el còndor era immortal. Pensaven que, quan era vell, s’enfilava al cim més alt, replegava les ales i es deixava caure muntanya avall. Però no moria, sinó que d’aquesta manera tornava al seu niu original i així tornava a viure un altre cop. Era el mite de la renaixença perpetua. Pel als inques el còndor significava la intel·ligència i la força i era molt respectat per tots els qui vivien als Andes perquè el consideraven el responsable que el sol sortís cada dia al matí, fins que van arribar els colonitzadors occidentals.
Arribo a Punta Unión. És un pas molt destacat, una escletxa evident. Un cop passada el camí gira a sud-est per encarar la Quebrada Huaripampa. Aquesta etapa permet la visió d’un altre dels sismils del país, el Chacraraju (quan no hi ha núvols). Aquesta muntanya està formada per dos cims dalt de la seva cresta cimal. La punta oest de 6108m i el cim est de 6001m. El primer cop que es va escalar va ser en el context d’una expedició formada per un grup nombrós amb en Lionel Terray, Claude Gaudin, Pierre Souriac, Raymond Jenny i Robert Sennelier, el 31 de juliol de 1956.
Lionel Terray era una famós escalador que havia nascut a Grenoble el 1921 i que, amb Louis Lachenal, va realitzar algunes ascensions de gran dificultat als Alps, com la nord de les Grandes Jorases, l’Eiger o l’Aiguille Verte. Amb Lachenal va participar en una expedició, dirigida per Maurice Herzog, que va aconseguir el 1950 el primer vuitmil de la història: l’Annapurna. És autor d’un dels llibres de capçalera dels muntanyencs: Els conqueridors de l’inútil. Va morir el setembre de 1965 en un accident al massís de Vercors, prop de Grenoble. La seva tomba està situada en el cementiri de Chamonix.
Qui més qui menys, esbufega una mica, no en va estem quasi a cinc mil metres d’altitud. Estem a prou altitud com per tenir unes magnífiques vistes, però no és així avui. Si estigués clar podríem admirar, al sud, a la dreta de la vall la llarga serra de nevats: parla, Artesonraju, Piràmide i Chacraraju. Ens preparem per seguir. Ja que en etapes anteriors parlàvem de les hisendes instal·lades al territori, de l’obtenció dels recursos, de l’explotació de pagesos i recursos i de la pèrdua per part dels indígenes dels seus drets, potser cal afegir que el 1885 es va produir l’aixecament indígena conegut com Rebel·lió Atusparia. Va ser un procés encapçalat per Pedro Atusparia, nascut a Huaraz el 1840, que protestava per la privatització de les terres comunals sense cap mena de compensació pels pagesos que les havien treballat tota la vida, pel pagament del tribut indígena (que encara es mantenia des de la colonització espanyola) i els abusos de les autoritats locals.
Els núvols ho cobreixen tot, però la vall d’Huripampa es presenta ample i bonica. Petits llacs la puntegen. El primer que veiem és el Murucocha. Seguim caminant per aquest petit racó dels Andes. Es fa difícil d’imaginar: una enorme massa de muntanyes al costat de l’oceà Pacífic de 7240 km, el que la fa la serralada més llarga de la Terra i que ocupa una superfície de quasi 330.000 km2. Una serralada formada a finals del cretàcic pel moviment de la placa de Nazca per sota de la placa Sudamericana. Com a conseqüència tota l’àrea és fortament sísmica i volcànica. Encara es pot recordar el terratrèmol de Valdivia (Xile) de 1960 que va arribar a 9,5, el més fort produït des que hi ha instruments per mesurar-los. Un altre aspecte derivat de la formació inicial és el fet de l’existència de les profundes valls paral·leles a les serralades (les valls transversals significatives són escasses) i els extensos altiplans.
Anem baixant. Al llac Saquicocha toca una parada per descansar i menjar una mica. El cuiner ens ha portat una olla amb macarrons, que s’agraeix molt. Durant segles, abans del plegament sobtat, es calcula que hi havia una espessa sabana que feia de riba al mar, de clima temperat, pluges constants i rius cabalosos que van facilitar la vida a nombroses espècies de dinosaures, animals dels quals es troben actualment nombrosos jaciments de petjades i fòssils.
El camí es fa molt llarg. A mida que s’aplana, però, tenim els magnífics i misteriosos queñuals i un sender que sovint està molt enfangat. Botes i la part baixa dels pantalons van adquirint el color fosc del fang. El component botànic del Perú és extraordinari, compten també amb la titanca (puya raimondii) que és la bromeliàcia més gran del món. Fa fins a 5 metres sense flors i uns 10 quan floreix. Només floreix entre 50 o 100 anys i fa unes 20.000 floretes de color púrpura, que exigeixen tant mineral que la planta mor una mica després. Creixen molt disseminades, en espais oberts, per sobre dels 3500 metres d’altitud.
Al fons de la vall, que ara ja és més ample, s’observen les neus dels vessants septentrionals del Yanapaqcha (5460m), també tapat pels núvols. Parlo de la realitat actual amb l’Ivan. En l’actualitat el president de la República del Perú és Ollanta Humala Tasso, des del 28 de juliol de 2011. Ollanta és el segon de set germans. El seu pare va ser l’impulsor de l’etnocacerismo, un moviment que, entre altres aspectes, reivindica la raça “cobriza” (indígena americana) i també proposa, entre altres aspectes, l’objectiu de país bilingüe obligatori (quítxua i espanyol). El pare va posar noms incaics a tots els fills. Ollanta vol dir “el guerrer que tot ho veu”. Però, diu, la potència de la llengua castellana és tan forta que costa molt generalitzar i fer respectar el quítxua i d’altra banda l’ensenyament no arriba igual a les zones rurals que a les grans capitals i fins i tot en aquestes no ho fa igual per als rics que per als pobres.
Arribem al campament Qachinapampa (3700m). Estem molt cansats, però ha estat una magnífica ruta, només espatllada pel temps que no ens ha deixat veure el magnífic panorama pel quan estem caminant. En l’època del virregnat de la corona de Castella, el territori va ser repartit entre les famílies d’hisendats espanyols i també de les criolles que formaven part de la organització dominant. Aquestes famílies van fundar grans hisendes per explotar el territori, però no ho podien fer sense ma d’obra i per això també van explotar els indígenes. També van haver de controlar l’àrea ja que les terres inicialment funcionaven per un sistema d’explotació comunal, així que els explotadors van posar tancaments i homes armats per evitar que els indígenes recuperessin les terres. El sistema va quedar així: d’una banda se’ls obligava a treballar en les mines i d’una altra se’ls permetia accedir a boscos per obtenir llenya o als prats per als recursos que necessitaven a través d’un sistema de percepció de recursos. Lògicament, això va provocar moltes queixes i aixecaments, que van acabar amb morts i esclavitud. De fet, l’explotació de la mineria no ha acabat i va seguir desenvolupant-se després del naixement de la República. En l’actualitat, els hisendats continuen sent els descendents d’aquells del virregnat.
Tota la plana on hi ha el campament, solitari, és un prat d’herba on els peus s’hi ensorren. És un prat amarat d’aigua. Per cert, una recomanació pràctica: donat que cada dia preparen aigua bullida per beure, el millor és demanar-la al vespre, després de sopar. Omples la cantimplora d’aigua nova calenta i aprofites per ficar-la dins del sac de dormir, als peus, així te’n vas a dormir més calent. L’endemà, l’aigua ja està a temperatura ambient i servirà per beure. Ens posem a dormir sentint com la pluja cau sobre la tenda.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=6862678