La imatge de l'embús format a l'Everest, el 23 de maig de 2019, per més de 200 alpinistes que esperaven a coronar el cim, va fer la volta al món. Va ser un esdeveniment sorprenent que va tenir, per alguns, conseqüències fatals: la mort de quatre escaladors. La imatge va generar un gran debat i ràpidament van sortir veus dient que el que estava passant al Sostre del Món “no era alpinisme, sinó turisme” (segons algun periodista); en tot cas un alpinisme perillós que, en cas de mal temps, podia convertir l'ascensió en un parany mortal, com ja havia passat l’any 1996.
Ja fa anys que alpinistes famosos critiquen que cada cop hi ha més gent pujant cims de l’Himàlaia. Fan referència a la pèrdua de la pau que es viu en la solitud de la muntanya. Alguns reclamen la limitació dels permisos.
Pels profans que veuen les imatges i senten els comentaris, a vegades despectius, d'alguns que han viscut moments més tranquils fa 20 o 30 anys, els genera una estranya confusió i acaben pensant que allò ve a ser com una fira de festa major. Però res més lluny d’aquesta idea. A veure, posem-ho en perspectiva, si no ens acabarem deixant arrossegar pels missatges negatius...
... En primer lloc cal considerar unes dades concretes. Encara que l’ascens a l’Everest es fa en un terreny que s’assegura amb cordes i s’acostuma a portar oxigen, no es tracta d’un ascens fàcil. És llarg i dur. Només cal llegir els alpinists que han escalat i observar el que diuen de les ascensions, del fred, de les tempestes, dels accidents; personatges famosos com Reinhold Messner, Kurt Diemberger, Jerzy Kukuczka o Simone Moro, com molts altres. Per tant, l’alpinista en una expedició comercial ha de pujar; ningú l’estira d’una corda, ningú el carrega a l’esquena, ha de pujar ell amb la seva preparació física, les seves cames, els seus pulmons, el seu cervell i la seva motivació. És cert que en algun cas un alpinista ha estat ajudat, però això no val per a la majoria dels que intenten el cim.
Segon punt: no sempre és possible començar l’ascens el dia que s’havia programat. La quantitat de neu, el mal temps, els vents huracanats o el risc d’allaus, ho impedeixen sovint. I després, quan saben que hi haurà una finestra de 5 o 6 dies de temps raonable, a l’esplanada del camp base de l’Everest es comencen tots a preparar i els líders de cada expedició miren d’acordar les hores de sortida per evitar, precisament, els embussos.
En tercer lloc parlem de l’oxigen. Com que es fa servir oxigen, cal comptar molt bé les hores que caldrà fins al cim i també la baixada. Per això es deixen dipòsits d’ampolles d’oxigen en el trajecte. Però en cas d’embús les hores passen, els escaladors es congelen pel fred i l’oxigen es va acabant. Quan l’oxigen s’acaba i estàs a molt amunt, de cop el cos es troba sense oxigen suficient i les congelacions, la debilitat, la desorientació i el desequilibri poden ser fatals. Per tant un embús molt llarg és extremadament perillós.
Sempre hi ha cues o embussos? No. De la mateixa manera que per entrar a un cinema, la gent va arribant i generalment després d’una curta cua a l’entrada, pren seient. Però què passa quan la pel·lícula acaba? Doncs tothom s’aixeca per sortir al mateix temps: llavors és quan hi ha un fort embús. Al camp base de l’Everest igual: les expedicions van arribant de mica en mica, es preparen, aclimaten i un dia pugen i fan (o no) el cim, baixen i marxen. I això va passant unes vegades i altres durant la temporada d’escalada.
Ara bé, què passa quan un any, dins el període d’escalada, s’hi instal·len molts dies el mal temps? Els que van arribant esperen; expedicions posteriors també arriben però tampoc poden fer l’ascensió i encara n’arriben més. La quantitat de candidats es va acumulant i quan per sort deixa de nevar i es deixen passar uns dies perquè les allaus netegin la muntanya, tothom té ganes d’aprofitar aquells dies bons per pujar. Hi ha massa gent i per tant es formaran cues. I quan arriben al coll d’ampolla que és l’Esglaó Hillary, a 8790 metres, no queda més remei: han de passar un a un. I els que volen baixar no poden mentre altres pugen. Això és el que mostra la foto de l’embús del maig del 2019. Potser el març no hi havia embussos, ni el juny, ni el setembre o octubre. Però... El que dèiem, on són les cues als autobusos, als metros, a la carretera? A les hores punta i, especialment, quan hi ha hagut retards per avaries o altres motius.
A l’obra “Centre Excursionista de Catalunya, 120 anys d’història” s’explica que el primer català i soci del Centre a pujar a l’Aneto va ser Joan A. Tusquets, amb Rafael Ferré i els guies luixonesos Gay i Haurillon; va ser l’octubre de 1886. Quaranta anys abans, el 1842, la conquesta de l’Aneto va ser pel rus Platon de Txikhatxev i el francès Albert de Franqueville. Durant mesos i anys ningú passava el Pont de Mahoma (un pas estret i delicat a tocar del cim de 3404 metres) però amb els anys cada cop hi va més gent. Així arribem al passat juny del 2019, quan la premsa informava que el bon temps va congregar més de 200 muntanyencs al pas de Mahoma, l’accés obligat per ascendir al cim. Aquesta situació generava riscos i alguns van optar per no passar i tornar a baixar. Estava massa ple. Pel fet de ser molts, els hem d’anomenar “turistes” (amb un clar intent de menyspreu) com diuen alguns articulistes de l’Everest?
Parlem d’esquí. Heu vist les cues als remuntadors a les estacions d’esquí? Heu vist com les muntanyes s’omplen de torres, cablejats, pistes que modifiquen el medi natural, o refugis i restaurants? Bé doncs cal saber que el Nadal de l’any 1908 van començar les primeres pràctiques d’hivern amb esquís a l’entorn del santuari de Corbera, als Rasos de Peguera. Van ser organitzades per la Secció creada, aquell mateix agost, per Cèsar August Torras (del Centre Excursionista de Catalunya) i es van fer servir esquís, pals i algun equipament molt bàsic que uns socis havien anat a buscar a Zuric, mesos abans. Sabeu qui més esquiava llavors? Ningú més. Sabeu quantes pistes d’esquí hi havia a tota la península? Cap. Els esquiadors carregaven esquís a l’espatlla i ascendien tant amunt com podien i després baixaven esquiant; i així cada cop.
Així doncs durant anys ni al Pas de Mahoma ni a les muntanyes amb neu hi havia ni cues ni embussos. Les cues a les estacions d’esquí d’ara són esquiadors? Són mers turistes?
Els especialistes que viuen de pujar cims a l’Himàlaia, disposen de tot l’any per entrenar, fer escalades diverses, caminar... Són l’elit del món de l’himalaïsme. A algun, quant el sents parlar (o llegeixes el que escriu), sembla que voldrien prohibir totalment les ascensions dels altres i que les muntanyes fossin només per a ells.
Però tothom pot tenir el somni de preparar-se físicament, apuntar-se a un grup amb guies (decisió responsable) i provar fins on pot arribar, encara que a les “estrelles” de la muntanya no els hi agradi o que menystinguin els menys afortunats que ells. Dit això, sembla clar que alguna regulació caldrà, com ja n’hi ha en altres indrets o cims del món (penso en la limitació de persones, per exemple, per ascendir al Teide, a Tenerife).
Entre els meus amics hi ha l’opinió, que comparteixo, que fets com la gran afluència de gent als grans cims de l’Himàlaia o fets extraordinaris com, per exemple, l’ascens de l’Everest per la cara nord d’en Kilian Jornet, el maig del 2017 en un total de 28 hores, fan que la gent es pensi que fer un vuit-mil sigui una cosa fàcil. I no ho és. Gens ni mica.
Una altra idea que compartim és que per “fer muntanya” (alpinisme, escalada...) cal experiència. L’experiència s’adquireix per un procés progressiu: fas muntanya, cims diversos de diverses dificultats; més endavant, els europeus, hem anat als Alps i hem pogut pujar més amunt dels 3000. Després alguns han tingut la oportunitat d’anar a la serralada Andina o a l’Himàlaia i s’han preparat per fer un ascens a 5000 o a pujar un 6000. Sempre de més fàcil a més difícil, de mica en mica. A l’Himàlaia, després, també hi ha molts cims de 7000 metres. Un bon amic, company de diversos trekkings a ‘Himàlaia, acostuma a dir que caldria demanar, als candidats a pujar un 8000, un justificant d’haver seguit un procés d’experiència que inclogui al menys un 7000.
El sentit comú i la revisió dels accidents a l’Everest (i altres 8000’s) informa que no tothom té prou experiència i no tothom està ben preparat físicament. En algun cas un accident d’un company en la ruta, en caure, s’emporta, de pas, un o dos alpinistes més; gent poc preparada és un risc pels altres. Els guies d’expedicions als cims més alts de la Terra potser no sempre disposen d’aquesta informació per descartar clients de risc. Com s’hauria de fer? No ho sé, però sembla important que es faci. I les autoritats del Nepal haurien de tenir-ho en compte quan donen els permisos.
Espero que aquesta senzilla explicació ajudi a entendre millor aquella famosa fotografia del maig del 2019.