(Osona) Ruta 1580 el 29/05/2024; 10 km; +319 -319; 4 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Castell d’Orís, Sant Salvador de Bellver, Sant Genís d’Orís. Participants: Carles H, Carles M, Vinyet C, Conxita E, Carme, Mireille, Maria G i Miquel. Tipus de sortida: anada i tornada; Dificultat: fàcil. (Veure important nota al final).
 |
 |
FA ANYS: Orís comença la seva història l’any 914.
La primera aturada ha estat al costat del restaurant Can Branques, a Orís. Aquest és un nucli a 3 km del castell d’Orís on es va formar el primer nucli poblacional. Estem trepitjant, parcialment, la Vall del Ges que és una vall situada al nord de la comarca d'Osona, dins la sub-comarca de la Plana de Vic, i es tanca per la Serra de Bellmunt.
Després del cafè i d’haver encarregat la taula pel dinar, anem amb dos dels cotxes a un petita aparcament que hi ha als peus del castell d’Orís. I, clar, ens fem foto grup.
Ja veiem el castell. Una quinzena de documents del fons històric més antic del comtat d'Osona donen fe de l'existència i estructura del terme del castell d'Orís, entre els anys 914 i l'any 1000. La notícia més antiga sobre aquest castell data del 914. Primitivament, estaria sota el domini de la casa comtal de Barcelona que el tenien encomanat a un vicari, i degué formar part de la consolidació feta després de la tasca de repoblació duta a terme per Guifré el Pelós des del 870 al 890. Del 875 al 877 organitzà el comtat d'Osona i restaurà el bisbat de Vic.
Un senderó (indicat al mateix aparcament) puja fent revolts a cim del castell. El camí es fa bé i està mantingut. L'any 1470, degut a la guerra civil catalana, el castell va ser destruït en gran part. També el 1840 per la guerra carlina. Les ruïnes d'aquest castell van ser declarades Monument Històric i Artístic el 1949.
Arribem a dalt. Les vistes són esplèndides i les ruïnes del castell han estat consolidades, així com envoltades d’un tancat per evitar riscos. Al punt més alt hi ha una bandera curiosa ja que conté una gran petxina al centre. No he pogut trobar l’origen d’aquesta bandera.
Del castell només queden alguns trams de murs, que hem vist pujant i aquest altre molt més gran que insinua l’existència d’una fortalesa molt destacada.
Al costat sud de la fortalesa hi havia la capella castral dedicada a Sant Pere, de la qual queden els fonaments com a testimoni de la seva existència. Hi ha dos documents del segle XII que fan referència a aquesta capella romànica, un del 1116 on s'esmenta l'advocació a sant Pere i l'altre de 1198 on l'església figura com a reedificada.
Des del castell veiem, als peus d’aquest baluard, les cases i l’església del que havia estat el nucli original de la població. Dintre del terme del castro Urisi o Urisitano s'hi esmenten els llocs de Bajalou (Balalace el 941), la villa de Vignolas o Vinyoles , amb la seva església de Sant Esteve (941 i 957), el lloc d'Angulo o Conangla, prop del Ter, que era propi del comte Sunyer (941), la villa Sirigano o Serinyà (952), la villa Ordege o Ordeig, on es formarà la primitiva parròquia de Sant Miquel d'Ordeig (975) i altres indrets que indiquen que el terme es trobava ben poblat durant el segle X, amb propietats i noms que han perdurat més de mil anys.
Hem tornat a baixar del castell i seguim la carretereta asfaltada, estreta i sense transit del track que portem de wikiloc. Al km 1,7 del track (que volíem fer en sentit horari) el track gira a l'esquerra. Hi ha senyals de PR i pel mapa puc confirmar que es tracta del PR-C54. Be, doncs està totalment perdut. Menys mal que el volíem fe sentit horari, perquè si ho haguéssim fet en sentit antihorari al final ens hauríem trobat amb un gran problema. Al final de la crònica hi deixo l’escrit que he fet a l’ajuntament.
Tenim molt bones vistes, de prats i boscos, el quals han recuperat els seus colors després de les pluges que cauen des de fa un mes.
Passem pel costat d’una gran bassa del mas Vilanova.
Aviat el camí ja s’enfila més dret. Estem al Km 4 de la nostra caminada i a 800 metres d’altitud. Ara la pujada anirà fins al 973 metres.
Passem també pel costat d’un pou d’aigua, encara dempeus i amb aigua a dins. Però no sembla que s’utilitzi.
Una bona estona després arribem dalt del turó de Sant Salvador de Bellver. Estem en un esperó de muntanya voltat per cingleres a l’est i al sud. El del sud, més vertical, rep el nom de cingle Negre. Aquí tenim l’ermita. En temps prehistòrics està constatada la presència humana pels habitacles troglodites de les balmes de Serinyà, situades a les vires encinglerades de la solana de Sant Salvador de Bellver.
Aquesta és l’ermita de Sant Salvador de Bellver, que conserva un ample i destacat absis amb arcuacions llombardes. Sant Salvador de Bellver es trobava al límit de l’antic terme del castell de Lluçà, al lloc de Bellver o d’Orís, pel fet que estava tocant els límits del castell d’Orís, a la parròquia de Sant Boi de Lluçanès. El seu antic nom, enregistrat ja l’any 1110, als inicis de la fundació, fou el de Sant Salvador de Bellver, pel fet de trobar-se al puig de Belvidere o Bellver.
L’accés és per ponent. Des de la finestreta de la porta es pot veure l’interior. Des del començament del segle XII hi havia en aquest lloc una comunitat de preveres i clergues, regida per un prior. Aquesta comunitat es regia per la regla de Sant Agustí, igual com el cenobi de Lluçà o l’Estany. L’església adquirí més importància quan l’any 1210 es creà al seu temple una confraria, de la qual formaven part diversos nobles i pagesos de la comarca.
És evident que s’hi fa algun ofici o reunions. Aquesta confraria aconseguí tenir tanta o més importància que la comunitat de canonges, la qual, cap al final del segle XIII, l’any 1278, ja havia quedat reduïda a un sacerdot, que tenia el títol de rector, i dos altres capellans, beneficiats, un del qual ho era de la confraria. La pesta negra motivà la desaparició de la comunitat, mentre que la confraria s’esllanguia cap a la mort de la institució. Però avui tenim la oportunitat de veure i parlar només un moment amb el Pare Marcel. No en sabia res d’ell però he quedat admirat.
Al costat, hi ha un edifici que ens expliquen compta amb set habitacions i on s’hi fan trobades religioses. A 3Cat hi ha publicat el testimoni del monjo, capellà i ermità, Marcel Capellades Ràfols. Fa gairebé 30 anys que viu en solitud a l'ermita de Sant Salvador de Bellver. Una ermita que ell mateix va reparar amb l'ajuda dels amics. Els caps de setmana acull la gent i celebra l'Eucaristia. De jove va ser deixeble del pare Estanislau Maria Llopart, ermità de Montserrat. El Marcel el va acompanyar al Japó, a les illes Nagasaki, on va iniciar una experiència de vida eremítica. També va ser monjo cartoixà del monestir de Montalegre i de la Grand Chartreuse de França. Ha escrit "Jo, Jesús" (Pagès Editors).
Anem baixant per on hem pujat. La baixada és més ràpida i fàcil que la pujada.
Arribem a la pista asfaltada que planeja fins a Orís.
Em giro un moment i puc observar la formació geològica dels turons dels quan baixem, formats per margues grises. Marga era originàriament un vell terme aplicat laxament a una gran varietat de materials, molts d'origen sedimentari, bàsicament de la barreja d'argila i carbonat de calci, formats sota condicions aquàtiques. Les margues (en sentit ampli) són sediments típics (fangs) de la plataforma continental i de mars epicontinentals, o sigui, de mars impostats en l'escorça terrestre.
Finalment tornem a passar pel costat de Sant Genís d’Orís. De l'església parroquial de Sant Genís d'Orís n'hi ha notícies des del 943. L'antiguitat i les reformes fetes a l'església vella, unides a l'augment relatiu de població, foren causa de l'erecció d'una nova església que va aixecar-se a més d'un centenar de metres de l'antiga, sobre el mas Coma, entre el castell i l'antic Puig de la Guàrdia.
La nova església va iniciar-se el 1791; va inaugurar-se el 1799, però no es va concloure fins al 1821, degut a la guerra napoleònica. És una església del tipus barroc-neoclassicista dels Morató, que durant la guerra civil va perdre tots els antics retaules i imatges, llevat de la imatge gòtica de Santa Maria.
NOTA SOBRE LA RUTA: Al km 1,7 del track (que volíem fer en sentit horari) aquest gira a l'esquerra. Hi ha senyals de PR i pel mapa puc confirmar que es tracta del PR-C54. Be, doncs està totalment perdut. Primer pel camp de l'esquerra que el pagés deu haver fet desaparèixer llaurant-lo. I més endavant perquè queda tallat en un punt ple d'esbarzers. Total, ha desaparegut aquest camí (encara s'hi veuen alguns senyals del PR).
En sap greu, a mi que soc molt curós amb la feina del pagesos, que alguns siguin tan poc respectuosos per camins i senders que tenen de fa molt anys dret de pas. I els ajuntaments què passa, no han sentit parlar del dret de pas a Catalunya? No és el seu territori? No han de fer res per suggerir al pagesos a respectar-lo? Per tant després de diversos intents i ben esgarrinxats, hem tornat enrere a la pista i hem fet una ruta d'anada i tornada. Si haguéssim fet la ruta en sentit antihorari ens hauríem trobat en un greu problema.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1580-castell-doris-sant-salvador-de-bellver-sant-genis-doris-172426528
Aquí, una altra crònica anterior per la comarca: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/osona/1305-1542-taradell-castell-de-boix-o-taradell-roques-trabucaires-can-talaia
VINCLE AL TESTIMONI DEL PARE MARCEL CAPELLADES: https://www.ccma.cat/3cat/marcel-capellades-lermita-del-silenci-i-lacollida/video/6188854/