(Alt Camp) Ruta 1327 el 01/04/2021; 10 km; +240 -240; 3 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: El Pla de Manlleu, riera Marmellar, Selma, Sant Cristòfol. Participants: Josep S, Carles M, Vinyet C, Anna G, Dolors dC i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil. IBP: 37.
FA ANYS: L’any 1317 l’església de Sant Cristòfol de Selma.
Comencem al Pla de Manlleu, un poble que està al nord del Montmell. Cal dir que a la l’altra banda de la riera, passat el pont, hi ha la Quadra de Puiglloret que es considera l’inici del poble des del segles XIII quan estava en mans de la família Montagut, com a feudatària de l'orde del Temple. En part, el Pla de Manlleu es va formar amb famílies procedents del nucli, ara abandonat, de Selma i que és on ens dirigim.
Sortim en direcció nord-oest, pel costat de la riera Marmellar; corrent d’aigua que neix al municipi de Querol, a l’Alt Camp, però després en només els seus 25 quilòmetres passa pel Baix Penedès i l’Alt Penedès. Aboca el seu cabal al pantà del Foix.
Seguim pista endavant pel camí de Selma i que a nosaltres ens orienta cap a l‘objectiu d’aquesta excursió. Per cert, la nissaga dels Montagut va durar molt segles mantenint la masia agrària en que es va convertir la Quadra de Puiglloret. El darrer membre d'aquesta nissaga, Joan Jacob de Montagut, va morir sense descendència i la casa forta va acabar en mans dels Boixadors de Pontons, que la van mantenir fins al segle XIX.
En un territori amb moltes masies (Cal Pelegrí, Cal Domingo, La Fàbrega, Les Codines...) hi ha moltes pistes. Uns pals indicadors informen de les desviacions. La nostra ruta s’orienta a ponent sempre en suau pujada.
La pista segueix un sentit molt recte i després de quasi una hora (3,8 quilòmetres aprox.) veiem el campanar que sobresurt del tram de serra on s’endevinen restes de murs del que havia estat el castell de Selma. Seguim en direcció sud-oest.
Caminem per camí on sovintegen mates de romaní i d’estepa blanca; plantes que ara ja estan florides. Una cruïlla, quan hem fet 4 quilòmetres, té vàries opcions; hem de seguir la de la dreta en direcció nord-oest.
Una pujada on cal aplicar el sentit comú i l’orientació ens porta a les portes del poble de Selma. Hem començat a caminar a 460 metres i ara arribem a uns 700. Hem fet 5 quilòmetres.
A l’esquerra, ara més properes, ens queden les runes del castell. La història de Selma està vinculada amb l'orde del Temple i amb l'orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem. A meitat del segle XII, el seu castell i terme va passar a mans dels templers, i quan aquest orde fou suprimit pel Papa (any 1312) com la major part dels béns del Temple catalano-aragonès, l'any 1317 va ser cedit a l'orde de l'Hospital; i així va continuar fins a la fi dels senyorius. En època templera, a Selma, hi havia dues esglésies documentades des de 1030: Santa Maria i Sant Cristòfol. Santa Maria, que era la capella castral, va fer de parròquia en els primers temps de la repoblació, fins que per iniciativa del bisbe de Barcelona es va edificar Sant Cristòfol dins del poble.
Ens endinsem, entre pedres de les parets i teulades enrunades i arbustos i arbres que dificulten el pas. Cap problema, però anem en compte, sobretot si algú hi va amb nens. Arreu del terme controlat pel castell s'anaren restaurant o construint una gran quantitat de masos, alguns dels quals de bon començament eren petites fortificacions o torres. Aquesta primera repoblació va ser destruïda per les incursions d'Almansor primer i després per les dels almoràvits. En temps de Ramon Berenguer IV va tenir lloc la definitiva i estable repoblació i restauració.
L’església de Sant Cristòfol de Selma es va edificar per damunt de l’antiga, a finals del segle XVI; així, l’any 1598 va ser beneïda l’església que l’any 1921 presidia la parròquia de Sant Cristòfol de Selma, conjunt de 9 cases més les 129 de disseminades. L’any 1948, Josep Iglésies descrivia el progressiu abandonament de Selma: “La ruïna total de Selma és, però, molt recent. Vint anys d’abandó han bastat per produir la desfeta (‘catalunyamedieval.es’).
Fem algunes passes endavant i enrere fins que trobem la forma d’anar en direcció a un pal amb indicacions que es veu a prop del castell i ja per pista veiem a l’esquerra, a l’altre vessant, uns marges magnífics en el terreny conegut com Clot del Ferrer. Per cert, ja que parlàvem de l’any 1317, afegim que aquell any ja en feia 7 que els ducats d’Atenes i Neopàtria s’havien incorporat a la Corona catalano aragonesa. Cal concretar, per entendre-ho bé, que sovint i donat que el sobirà català era compartit amb el regne d’Aragó, moltes vegades els historiadors fan referència aquella curiosa confederació catalano-aragonesa com a “Corona”; però la operació dels ducats d’Atenes i Neopàtria va ser una acció exclusivament del Principat de Catalunya. Si Felipe VI fa un discurs, no diem que ha fet un discurs el rei de Jerusalem, encara que Felipe de Borbó tingui també el títol esmentat.
Ens tornem a endinsar al bosc. La pista segueix ara a sud. En una gran roca plana ens preparem per fer-nos una foto de grup. Un apunt més d’això que dèiem d’Atenes; s’ha d’entendre que, en l’antiga sessió de Corts Generals a Montsó convocades per part de Jaume I, els nobles aragonesos es van inhibir de participar en les accions a la mediterrània; cosa que es pot entendre perfectament ja que el mar el tenien molt lluny i eren més homes de terra ferma; estaven més interessats en les terres de València.
Podem encara acomiadar-nos de Selma; aviat els arbres ja no ens deixaran veure'l. Parlant de religió cristiana i per entendre el món, hem de saber que el cristianisme es va expandir molt a partir de la seva acceptació dins l’Imperi Romà. Les esglésies cristianes (que eren ortodoxes, tot i algunes variacions en la litúrgia a Occident) estaven organitzades per patriarcats i al davant tenien un bisbe; aquestes eren els bisbes (o patriarques) d’Alexandria, d’Antioquia, de Constantinoble, de Roma i de Jerusalem. El Concili de Calcedònia de l’any 451, tot i el conflicte que va portar a la separació de l’Església de Roma, va deixar clar i confirmar aquests cinc Patriarques.
Ara la pista va baixant tota l’estona, també suaument, amb comoditat. Aquests dies, informen els bombers del GRAE que s’han fet molts rescats. Ara fa un any la Glòria Martí (Revista Vèrtex, gener 2020) va escriure: “No és gens estrany que gent formada, capaç de detectar símptomes claríssims de perill, pateixen accidents, ans al contrari. Un estudi d’accidentalitat a Suïssa i Amèrica demostra que la majoria d’accidents els tenen persones amb experiència.” És precisament l’experiència de tots els moments superats amb èxit que indueixen a avaluar molt ràpid i a cometre errors fatals.
Ja falta poc per arribar al final de l’excursió.
Passem pel costat del Mas dels Cups. No he trobat informació però probablement tenint en compte que aquest territori devia estar voltat de vinyes, és molt probable que s’hi construïssin cups pel vi. No seria estrany que aquí n’hi haguessin i que un mas ha quedat identificat amb aquell antic origen.
F115 Poc abans de tornar a entrar a El Pla de Manlleu ens queda, a l’altra vessant de la riera de Marmellar, una masia de gran dimensió que em penso que deu ser la de Cal Pelegrí.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/el-pla-de-manlleu-riera-marmellar-selma-sant-cristofol-69774339
Una altra excursió interessant de l’Alt Camp; Montferri: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/alt-camp/520-montferri-santuari-de-la-mare-de-deu-de-montserrat-de-montferri-tossa-grossa-de-montferri-torre-del-moro