Olèrdola, Pla dels Albats, ermita Santa Maria, Forns de calç, Can Castellví, Conjunt Monumental d’Olèrdola

(Alt Penedès) Ruta el 31/01/2018; 6 km; +110 -110; 2,5 hores més 1,5 h de la visita; total 5 hores.   Excursió organitzada pel Grup del Dimecres amb el següent itinerari: Olèrdola, Pla dels Albats, ermita Santa Maria, Forns de calç, Can Castellví, Conjunt Monumental d’Olèrdola, Tintoreria dels ibers, Cisterna romana, Església de Sant Miquel, Necròpolis, Castell medieval d’Olèrdola.   Participants: Alfred, Batet, Rosa Maria, Dolors del Carme, Estalella, Sauret, Camp, Hervàs, Carles, Lluís, Anna i Miquel.   Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.

 FA ANYS: L’any 911 es va començar a construir la primera església preromànica de Sant Miquel d’Olèrdola.

  El punt de trobada ha estat a l’aparcament del davant del Conjunt Monumental d’Olèrdola. Avui farem una ruta circular curta ja que al final tenim concertada una visita guiada.

  La Serra de Montserrat, més enllà de Vilafranca i la conca de l’Alt Penedès, és sempre una serralada que es deixa fotografiar. Comencem a caminar en direcció sud-est, deixant a la dreta l’espectacular muralla.

 

El camí ens porta a l’extrem rocós conegut com Pla dels Albats. És una necròpolis amb una gran quantitat de tombes antropomorfes. Aquest jaciment és tan important que ha donat nom a aquest tipus de necròpolis: ‘tombes olerdolanes’. Un albat (terme que prové del llatí ‘albatus’, blanc) fa referència a una criatura morta abans d’arribar a tenir ús de raó i per tant sense la marca del pecat original. Durant l’edat mitjana s’enterraven prop dels presbiteris de les esglésies i sovint eren venerats com relíquies. Però, abans, hi havia la creença que protegien dels esperits els membres de la família i eren enterrats al subsòl, o al davant, de la casa. En els registres parroquials dels segles XVII al XIX s’identificava el mort diferenciant si era albat (pels infants) o cos/òbit (pels adults).

Estan excavades a mida de la persona que s’hi havia d’enterrar. Pròpies dels segles IX al XI, són un bon indicador de la presència humana del territori. Les tombes estan orientades a llevant (el cap a llevant i els peus a ponent). En simbologia cristiana recorda la creença en la Resurrecció i per tant el dia del Judici Final els cossos s’aixecaran amb el cos orientat a Jerusalem i aniran a l’encontre de Crist a l’Hort de les Oliveres.

  Al costat hi ha les restes de l’església de Santa Maria, on l’amic Camp ens explica que s’hi pot observar el basament propi d’una antiga església de ritus primitiu cristià i que actualment conserven les esglésies ortodoxes. Efectivament és veuen els fonaments del mur que devia fer de separació de la part dels fidels de la part corresponent a l’espai sagrat (a la foto, és el quadrat que es veu en primer pla).

  Hem refet 100 metres del camí i girem per la pista a l’esquerra. Des d’aquesta pista que mira a sud-est des del turó d’Olèrdola anem veient l’església romànica de Sant Miquel d’Olèrdola. Després, al final de l’excursió, la visitarem.

   Seguim la pista, coneguda com Daltmar probablement per les vistes que té de la mediterrània, en suau descens. Al fons comencem a veure la masia de Can Castellví. El cognom Castellví m’és conegut ja que era el segon del meu avi matern i puc dir que etimològicament es tracta d’una variant antiga de Castellvell (del llatí ‘castrum vetulum’). Els documents antics (veure Alcover-Moll) donen la forma ‘Castelluill’ o ‘Castellviy’. Al costat de la masia s’hi observa una capella o ermita, que saben que està dedicada a Santa Llúcia.

 

Quan portem uns 2 quilòmetres el camí davalla fort en curt tram. Als nostres peus ja s’endevinen els murs d’unes construccions abandonades envoltades d’arbres i de malesa. Quan es va començar l’església de Sant Miquel, l’any 911, es consolidava la sobirania de Catalunya amb Sunyer, que va heretar del seu germà Guifré II, però abans ja havia obtingut el comtat de Besalú. Aquell mateix any el sobirà d’Astúries era Ordoño II, que ja abans governava Galícia i el nord del que ara es coneix com Portugal. L’altre tercer estat existent era Navarra, amb Sancho Garcés I. Es formaven els diversos estats o nacions de la península, tots independents els uns dels altres. Castella va tenir el primer comte el 929.

 

Arribem als Forns de Calç de Can Castellví. Girem els murs de la primera construcció, que havia fet funcions d’habitatge pels treballadors i anem al davant dels dos grans forns verticals. L’any 1899 aquí s’hi va instal·lar l’empresa de ciments Butsems i Fradera i van construir els dos forns en dues fases. Són forns de tipus continu. Al darrera s’observa la pedrera que alimentava els forns. És de pedra calcària, rica en carbonat de calci. Aquestes roques, a temperatura de més de 900 ºC es transformaven en calç. Un cartell de l’Ajuntament d’Olèrdola explica el procés.

 

És una obra construïda de maçoneria amb l’interior de maó refractari. Els forns van seguir actius fins l’any 1906. La seva dimensió dóna una idea de la gran producció que es devia fer de calç hidràulica. La calç hidràulica es feia servir per a obtenir morter de calç en la construcció. Des d’època romana la calç era molt utilitzada i era ben coneguda. L’obra ‘De agrícola’, de Marc Porci Catí (234-145 aC) detallava com havia de ser un forn de calç. La calç (20%) barrejada amb sorra (80%) lligava els maons o pedres de les construccions.

   Cada xemeneia és de maó i de gran altura. Durant l’època dels anys 60 del segle passat van anar desapareixent aquesta activitat per l’arribada de noves formes de producció i nous productes.

 

Una curiositat : l’any 1772 un capità mercant, en Joan Fret, va seguir les recomanacions d’un boter de Marsella i va fer encalcinar una bóta; la va fer omplir d’aigua dolça i hi va afegir dos grapats de calç viva. La va deixar una setmana i després la va buidar, esbandir i la va omplir d’aigua potable. Doncs aquella aigua es va mantenir en perfecte estat els sis mesos del viatge. La capa de calç de l’interior protegia l’aigua i aquesta no es corrompia.

  Deixem els forns i les vinyes que ho envolten i seguim la pista en direcció nord-est pel camí del Fondo de la Vall. A la dreta veiem Can Castellví i més lluny els cingles on hi ha gent practicant l’escalada i encara una mica més enllà unes grans balmes que són conegudes com Abric Castellví. Aquest abric conté un conjunt de 26 figures rupestres que van ser descobertes el 1970 per un grup del Museu de Vilanova i la Geltrú.

  Un quilòmetre després dels forns i en direcció nord-oest, per la pista del Fondo de la Vall, arribem a una cruïlla i una pista que puja i que obliga a passar una cadena. L’agafem i en una estona arribem un altre cop on tenim els cotxes. Estem al davant de la muralla d’accés del conjunt ibèric-medieval. Ara ja toca entrar al Conjunt d’Olèrdola per fer la visita guiada.

  És una muralla espectacular: la base, amb pedres irregulars, és d’època dels ibers i els blocs de roca treballats són d’època romana.

 

A la recepció hi ha un petit museu i centre d’informació. Estem en un enclavament estratègic habitat successivament des de l’edat del bronze, fa uns 4000 anys, fins a l’època medieval. Per l’objectiu d’aquesta web (Rutes amb història) aquesta és molt rellevant. El primer poble emmurallat correspon a l’edat del ferro (segles VIII i VII aC) i ja el primer mur tancava l’únic lateral accessible de la muntanya. La web per les visites és: http://www.mac.cat/Seus/Olerdola/Informacio-per-a-la-visita

  Comencem la visita. Entre els segles V i I aC l’indret va ser ocupat pels cessetans, un dels pobles ibers. Les muralles que ara ens envolten, així com les torres quadrades, són d’època romana.

 

La major part de les restes corresponen al l’època romana. És interessant l’esquema del que va ser el campament romà. A l’esquema és evident que la plataforma de roca enlairada disposa de cingles per tres dels seus costats; només el costat orientat a nord-est és accessible i per això és el que disposa de la muralla de protecció. Els ibers olerdolans van anar assimilant els nous costums romans i hi van conviure més de mig segle amb el destacament militar romà.

  El primer que es visita és la tintoreria. És d’origen cossetà. Hi ha restes de canals i cubetes que s’usaven per tenyir i deixar en remull teixits i pells. Estava situada prop de l’accés per facilitar l’exportació i el comerç amb els altres mercaders que s’apropaven a la ciutat.

  Després pugem una mica més amunt i passem pel costat de la gran cisterna. És una de les tres empremtes romanes, les altres dues són la muralla i la torre talaia (que després va esdevenir castell). S’utilitzava per acumular l’aigua de la pluja que era recollida de la part superior a través de dos canals fins a una petita bassa que feia de filtre. L’escala que es veu servia per baixar-hi i netejar-la. Tenia una gran capacitat: 350.000 litres.

 

Seguim pujant fins a la zona de les sitges. A l’època medieval (segles X al XII), les cases de la ciutat ocupaven l’espai situat entre la muralla romana i l’església (sense comptar amb els barris fora muralles). Per construir-les s’utilitzava una tècnica semblant a les dels ibers: parcialment tallats a la roca en el seu basament, parets amb pedres i fang, amb un o dos àmbits interiors i una llar de foc al terra. Les sitges, que és el que es veu millor, estaven excavades a la roca i n’hi havia de particulars (de les llars) i altres de comunitàries.

  Més amunt encara trobem les restes de la pedrera d’on s’obtenien les pedres per la construcció. Encara es poden veure algunes de les pedres que s’estaven excavant i que van quedar sense treure.

 

En els segles inicials dels comtats catalans, l’indret estava habitat ja que la seva situació permetia controlar el mar, les vies d’accés des de la costa per la Vall de Canyelles i el Torrent de Parellada; i també controlava tota la plana del Penedès. No hem d’oblidar que la important Via Augusta passava per Vilafranca del Penedès.

Amb perspectiva històrica tinguem en compte que, sovint, hi ha afirmacions que no són exactes pel que fa al coneixement de la història de Castella (o Espanya) i de Catalunya. Si tothom ho tingués clar, hi hauria menys frustració. Sovint s’afirma que Catalunya no és una nació. Respecte de la història hem de saber que l’origen de les banderes és: espanyola (1785), catalana (1050); les primeres Corts: espanyoles (1834), catalanes (1192); el primer president: espanyol (1823), català (1359); i la primera constitució: espanyola (1812), catalana (1283).

 

L’esquema de la ciutadella medieval ens serveix per fer-nos una idea de la seva importància. Quan el segle X el comtat de Barcelona s’expandeix al sud, es recupera Olèrdola i s’aprofita la seva immillorable situació estratègica. Durant els segles X i XI , aquesta ciutat (una de les poques del moment) va gaudir d’un creixement considerable i el seu terme d’influència es va expandir a 250 quilòmetres quadrats; amplíssim. Anys després, amb la fragmentació feudal el territori es va reduir i finalment va quedar abandonada, cap el segle XII, coincidint amb l’avanç de les fronteres cristianes cap el sud; fet que va suposar una pèrdua de l’interès estratègic del lloc.

 Seguim pujant fins a l’església de Sant Miquel d’Olèrdola. Aquesta església va ser destruïda diverses vegades, però es va anat refent. Va estar en ús fins el 1885. Destaca el campanar renaixentista i la imatge sòbria general.

La portalada conserva una finestra geminada original i l’arc de ferradura de l’església preromànica de principis del segle X (911 al 937).

  Finalment arribem a la part més alta del pujol on s’hi havia construït el castell. Originalment hi havia una talaia romana (segle I aC) i dels segles X al XII hi havia un castell medieval. La seva finalitat era militar i administrativa ja que era habitat per castlà.

En acabar hem anat a dinar a la Casa del Conill, al poble de Sant Miquel d’Olèrdola. Aquí acabem aquesta excursió a fort contingut cultural i històric. Hem d’agrair la nostra guia, Cristina, per les seves interessants explicacions a Olèrdola.

Si vols la ruta per https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/olerdola-pla-dels-albats-ermita-santa-maria-forns-de-calc-can-castellvi-conjunt-monumental-dolerdol-22462727