(In my web, click on the flag above to have the translation in your Language) (Anoia) Ruta 1409 el 30/03/2022; 13 km; +260 -260; 4 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Sant Marti Sesgueioles, Molí de la Sala, Conill, Font de Conill, La Guàrdia Pilosa, esteles funeràries. Participants: Carles M, Dolors dC, Joan E, Rosa Maria, Joan B i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: L’any 1245, Jaume I va concedir carta de població a la vila de Sant Martí.
Ens trobem al Celler de Sant Martí en un dia fosc que no deixarà sortir el sol ni un moment. El lloc de Sant Martí amb l’església i amb cases edificades a prop, és esmentat el 1068 en una venda de terres i vinyes feta als comtes Ramon Berenguer I i Almodis. L’etimologia del nom del poble, Sesgueioles, prové del llatí ‘eclesiolas’, en el sentit d’esglésies petites.
Passem pel davant de l’església de Sant Martí. Sorprèn no veure-hi campanar, però aquest misteri s’aclarirà d’aquí a una mica. El 6 de juny de 1779 es posà la primera pedra a la banda de migdia del carrer de Sant Miquel. L'obra s'enllesteix en quatre anys. Durant la construcció s'obtingué permís per aterrar l'Església antiga, tanmateix es va aprofitar el retaule barroc de l'altar principal, quatre relleus, una pica raconera i la figura de Sant Miquel. El preciós retaule no sobrevisqué als estralls de la Guerra Civil del 1936, i fou destruït.
Travessem el poble cap el sud, per després dirigir-nos a nord-oest. Passem per la plaça de la font, molt bonica. La població de Sant Martí, que existia el 1068, sembla que era situada al lloc dit les Vilasses o les Franqueses Velles, prop del cementiri actual. Sembla que aquestes franqueses velles haurien estat concedides pel rei Pere I; per tant entre els anys 1196 i 1213. El 30 d’agost de 1245 el rei Jaume I va concedir una carta de població amb unes noves franqueses al puig que hi havia sobre la vila de Sant Martí, que era al límit del terme del castell de la Guàrdia Pilosa.
Un arc gòtic forma part de Les Voltes. Aquest arc gòtic, d'època tardana, data del segle XV-XVI. És, segurament, l'expressió artística més emblemàtica, llevat de l'Església i el campanar, que va produir-se durant l'època d'expansió del casc antic.
Mira per on, a dalt del tot tenim el campanar. És un campanar de base quadrangular com el que ja formava part de l'antiga Església del Puig. Quan aquella va ser enderrocada, el segle XVIII, van bastir la nova al bell mig del poble i el vell campanar quedà orfe de l'Església i, encara avui, com es pot observar, resta solitari. El seu origen hem de cercar-lo al segle XVI, concretament l'any 1550.
Seguim avall fins a l’estació de tren, tancada i amb les finestres i portes tapiades. Però arriba un tren vell, amb alguns vagons pintats i bruts, d’aquells tan habituals per les línies de rodalies en que si mires per entre els vidres de les finestres s’hi veu, algunes vegades, la xapa rovellada.
Ja som fora del poble i anem a nord-oest per una pista ample. La tradició local recorda (‘enciclopedia.cat’) que durant la guerra de Successió, quan el poble era assetjat pels soldats del duc de Vendôme, Sant Martí, el patró local, s’aparegué per ajudar el poble. Més tard, en la guerra del Francès, la pietat d’una noia, la Margaridó, personatge segurament imaginari, féu que acollís a casa seva un soldat enemic ferit, que finalment fugí, cosa que, un cop sabuda, comportà a la noia greus problemes. La història va inspirar el poema dramàtic d’Apel·les Mestres (1890), que es diu que després Amadeu Vives va musicar, bé que no se n'ha conservat la partitura.
Hem fet uns 4 quilòmetres i passem pel costat del Mas de la Sala, antigament Molí de la Sala, segons sembla del nom que surt al topogràfic.
Sempre endavant, deixem el poble al darrera.
Uns 2 quilòmetres després, en suau ascens arribem al poble de Conill. El Castell de Conill, documentat des del 1037, pertanyia a la família Cardona, que feu donacions de terres del seu terme als monestirs de Sant Pere de Casserres i de Sant Vicenç de Cardona. Actualment només queda al poble una plaça que porta el nom de Plaça del Castell.
Passem per Conill, amb els seus carrers ben cuidats i cases restaurades. A ‘descobrir.cat’ és ben cert que diuen que “per bé que tots els pobles de l’Alta Anoia tenen un encant particular, recomanem fer una passejada per Pujalt i els seus nuclis agregats, l’Astor, Conill, la Guàrdia Pilosa i Vilamajor, tots ells situats dalt de turons, amb cases de pedra, carrers estrets i costeruts, amb graons i passos coberts, envoltats de camps i de boscos, bàsicament, rouredes i pinedes”. Bé, nosaltres avui fem part de la feina.
Després toca girar a l’esquerra, en direcció sud. Deixem a la nostra esquerra la font de Conill, amb una àrea de lleure, tancada amb un filat; no s’hi pot entrar. Sorprèn, oi? Clar, que potser, sent el poble petit, s’estimen més obrir-lo per ells els caps de setmana.
Ara planegem per un altiplà sobre 760 metres d’altura. Als voltants, camps de conreu. Plovisqueja una mica. Diguem que La Guàrdia Pilosa depèn de Pujalt. Un article de Francesc Closa parla dels ‘Refugiats a Pujalt’: “Un dels problemes que progressivament s’anà agreujant al llarg de la guerra (‘Guerra Civil del 36’) fou el dels desplaçats. Al començament d’agost del 36 van començar a delimitar-se les zones en què havia quedat dividit el territori espanyol. Els rebels van triomfar a Galícia, al nord d’Extremadura, a extenses zones de les províncies d’Andalusia, Castella Lleó, a gran part d’Aragó amb Saragossa i la conca mitjana de l’Ebre, i en certes zones d’Astúries. Com a conseqüència d’aquesta fragmentació d’Espanya, s’iniciaria un procés d’immigració en cerca de la llunyania del front de guerra. Una especial notorietat adquiriria el setge de Madrid, a la tardor del 1936, el qual provocà que moltes persones fugissin de la capital cap a llocs segurs (evitant els bombardeigs). Catalunya fou un dels escenaris clau en la recepció de diverses onades de refugiats(‘raco.cat’)”.
La vista resulta matisada per la boirina i els colors perden intensitat. Continua l’article anterior dient que “L’arribada de refugiats a l’Anoia, en general, i a Pujalt, en particular, respon a l’èxode produït davant l’imparable avanç de les tropes adeptes a Franco, i posa de manifest l’enginy i els esforços que hagueren d’esmerçar les autoritats catalanes i municipals d’arreu per solucionar els problemes que en derivaren. Algunes recerques han calculat que des del juliol de 1936 al novembre de 1938 Catalunya havia acollit un milió de refugiats, dels quals mig milió eren nens més petits de 15 anys. Tot plegat conduí a una sobre població d’algunes zones concretes del Principat”.
Ens apropem al poble de La Guàrdia Pilosa. Un artista, de qui desconec el nom, ha plantat un suggerent arbre amb ferros prims. Del terme “pilós-a”, he trobat alguna referència a un territori ‘pelat’ (potser poc pelós o ‘pilós’). Però també he trobat, que a mi em sembla més lògic (no vol dir que ho sigui) que faci referència un lloc amb moltes ovelles, d’on vindria el concepte de ‘llanuda’, o amb molt pèl (que seria el terme ‘pilós’).
Arribem per la part alta del poble, on hi ha les restes del castell; dalt d'un turonet de forma arrodonida a l'oest de l'actual nucli de la Guàrdia Pilosa, amb la part superior completament plana, compartint protagonisme amb un vèrtex geodèsic coronat per una petita antena de comunicacions. Domina de manera estratègica, a llevant de la Guàrdia, tota la serra de Rubió i el pas natural d'Igualada cap a Calaf. La primera notícia documental que es té del castell de la Guàrdia Pilosa data del 1022. A les darreries del segle XVIII s'esmenta la castlania del cavaller Salvador March; és l’última data coneguda.
Baixem i tota una filera ben posada i bonica d’eines de camp, ens donen la benvinguda.
Més avall, trobem la col·lecció d’esteles funeràries que són un magnífic patrimoni del poble. Al costat de l’església de la Guàrdia, l’any 2007 es van museïtzar 7 antigues esteles discoïdals de l’antic cementiri. Han estat enclavades en un marc metàl·lic de manera que es poden observar perfectament tots els detalls d’ambdues cares de cada una de les esteles. Al costat, una placa explica què és una estela discoïdal.
Marxem, després d’alguna relliscada en les escales humides de travesses de via de tren, i sortim en baixada. Afegim que una estela discoidal ho és per la forma rodona superior. La seva funció era marcar la capçalera de les tombes excavades al terra del cementiri. La utilització d’esteles discoidals a Catalunya es remunta al segles XII i s’allarga fins el XVIII.
Finalment tornem a ser a Sant Martí de Sesgueioles.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/sant-marti-sesgueioles-conill-la-guardia-pilosa-99202682
Aquí, una altra crònica anterior per la comarca: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/anoia/1076-veciana-esglesia-sta-maria-veciana-capella-de-sant-gabriel-coll-de-pal-sant-pere-de-montfalco-montfalco-el-gros