(Anoia) Ruta el 31/05/2017; 20 km; +600 -600; 6 hores. Excursió organitzada del Grup dels Dimecres amb el següent itinerari: Sant Romà de Miralles, Riera de Miralles, Coll d’Orpí,Castell d’Orpí, Santa Càndia, Gorgs riera de Carme. Participants: Anna, Dolors, Vinyet, Josep Maria, Lluís i Miquel. Tipus de sortida: circular. Dificultat: moderat. (NOTA: amb algun tram on cal estar atents a l’orientació, tal com explicaré).
 |
 |
FA ANYS: A Sant Romà de Miralles s’hi va afegir la rectoria l’any 1915. Aquell any el rei Alfonso XIII estava embrancat a la guerra del Marroc.
Aquesta excursió fa una volta pel Sistema Prelitoral Central partint de l’església de Sant Romà de Miralles. El terme “miralles” prové del llatí i té el significat de talaies o miradors. El terme municipal compren una llarga vall i una falla en direcció sud-est que va des de la serra de Fontfregona fins a la de l’Apotecari.
Anem un moment a visitar l’ermita, en bon estat. Entre les ombres del jardí que té al davant hi ha un tros de tronc amb un text: “Instruï-vos i sereu lliures; associeu-vos i sereu forts; estimeu-vos i sereu feliços”. Sant Romà és la parròquia d’un poblament disseminat. Va ser ampliada, amb l’afegit de la rectoria, l’any 1915. Està documentada des del 1413.
Tornem enrere, on havíem deixat el cotxe i girem pista en direcció a est i nord-est, tot creuant la riera de Miralles.
Avui és un dia de sol que, al final, ens farà suar ja que l’excursió serà molt més llarga del que jo tenia previst.
Deia abans que el rei, el 1915, era Alfonso XIII. Tenia 29 anys i havia embarcat Espanya en la guerra del Marroc, concretament al Rif. La presència espanyola al Marroc va ser un acord de repartiment d’aquell país entre Espanya i França. Espanya d’aquesta manera es volia recuperar de la pèrdua de Cuba, per tant, l’oligarquia i els polítics espanyols van idear ocupar Marroc: ja tenien una nova colònia; sembla que els governs d’Espanya sempre han necessitat tenir alguna colònia que explotar.
Seguim la pista que puja al coll de la Llebre.
Fins que passem pel costat de Cal Sisquet.
Una estona després, ho fem al Mas d’en Torres, on ens aturem a menjar una mica. Fa una hora que caminem.
Un gran llangardaix s’està tranquil i com que és de pedra no es molesta si li diem alguna cosa.
El problema del Marroc es va complicar quan Espanya va voler ocupar el Rif i explotar les mines de ferro a cel obert (per cert, propietat d’una empresa privada on, diuen, el rei era un dels socis junt amb el comte de Romanones, el marquès de Comillas i el comte de Güell). El cas és que les cabiles (tribus) del Rif s’hi van oposar ferotgement i així l’any 1909 es va produir l’enfrontament conegut com del “Barranco del Lobo”, on van morir 1000 soldats espanyols.
El sender es va tancant mentre pugem pels voltants del Coll d’Orpí, que es fa molt difícil d’interpretar. Tampoc no podem identificar el punt que la ruta (que m’he baixat en gps) gira a l’esquerra cap el Bosc Negre. (NOTA: aquest és un tram on cal posar atenció al camí i al senyal del gps). No veiem cap sender que giri, així que seguim camí, que es torna pista, molt bruta però clara i ens permet anar avançant una bona estona. La ruta que he gravat el gps és la que us podeu baixar (trobareu el vincle al final).
Finalment arribem al final del bosc. Al mapa s’hi marca la ratlla de fragments que indica un camí o pista, però ha desaparegut probablement llaurada pels pagesos dels camps. Trobem camps de cereal. Els anem seguint vorejant-los fins que arribem a una pista. Estem al quilòmetre 9 de la nostra caminada. La pista ve del Mas del Miqueló i va en direcció nord-est cap a la Casa Alta de les Feixes, que es veu més endavant, enlairada i en runes. Només fem uns 150 metres de pista i girem a l’esquerra, també per pista en direcció oest-nord-oest.
La pista, sense problemes, s’endinsa per bosc a l’Obaga de les Feixes, fins que arribem a veure el castell d’Orpí. Està situat damunt d’un esperó rocós, consta documentat des del segle X i formava part de la línia fronterera original entre els comtats catalans i al-Andalus. Actualment es veu perfectament la torre mestra i també el mur de sud-est. Hi ha hostal i restaurant i es pot visitar el castell que ha estat restaurat, a poc a poc, per la família Urgell i Soteras: http://www.castellorpi.com/
És un conjunt restaurat, amb el campanar de l’església de Sant Miquel d’Orpí. Tot el conjunt depenia dels Claramunt des del segle XII, fins que a principis del XIV els drets van ser traspassats als Cardona; aquest segle va ser quan els castlans van ser els del llinatge dels Orpí. Un dels moments més rellevants del castell va ser el 1714 quan el castell va acollir les tropes catalanes que eren comandades pel marquès de Poal i el castell va ser bombardejat pels exèrcits franco-borbònics del rei Felipe V. Pels catalans aquell rei borbó, Felipe V, sempre serà considerat com un mal rei per la mort i dolor que va provocar i perquè va ser el que, menyspreant les constitucions catalanes, les va suprimir per un decret: el Decret de Nova Planta. Des d’aquell moment, Catalunya sempre ha volgut recuperar la seva llibertat.
L’església de Sant Miquel d’Orpí consta documentada el 1099.
Fem 800 metres de la BV-2132 i passat el primer revolt a l’esquerra girem per anar en direcció a Santa Càndia. La pista és evident i ample, sense problemes. A Santa Càndia ja portem 14 quilòmetres des que hem començat l’excursió.
Aquí comencem a caminar pel costat de la Riera de Carme.
La passem un parell de cops i després seguirem pel seu vessant esquerra, (la dreta segons la nostra marxa) i la riera queda encaixada en un torrent que es s’anirà fent estret.
S’hi poden admirar alguns gorgs força bonics. El camí és de passeig i apte per a tothom.
És un Espai Natural protegit que baixa les aigües de la plana de Miralles fins al riu Anoia. La riera, després de discórrer per un bosc de ribera, les seves aigües van esculpint el llit de roca calcària i així s’han format els gorgs.
Més endavant, el camí ample s’acaba i cal seguir per senderó on cal evitar relliscar. En algun punt un cable prim, a la dreta del camí, permet ajudar-se. Passat el primer i llarg cable hi ha un sender que s’enfila a ladreta amunt. Nosaltres vam optar per aquesta opció. A dalt hi ha un camí/pista que se segueix més còmodament.
Entre unes coses i les altres el temps se’ns ha fet més llarg, la calor era forta i una mica d’aigua per refrescar ha anat força bé.
Per tancar el comentari històric sobre el Marroc, cal afegir que l’agost de 1909 es va produir la Setmana Tràgica de Barcelona. Va ser una revolta del 26 de juliol al 8 d’agost per oposició a la lleva obligatòria de soldats per anar a lluitar al Marroc. La causa, a part que la majoria dels reservistes mobilitzats fossin catalans, va ser el fet que els reservistes eren els que ja havien estat cridats el 1903 i això va encendre els ànims: ja eren casats i amb fills per mantenir. La injustícia del govern espanyol era més gran atès que les famílies riques compraven l’exempció d’incorporació a files pels seus fills pagant 1500 pessetes, una quantitat fora de les possibilitats dels treballadors.
En el tram final de tornada, hem trobat un parell d’estols de papallones bevent l’aigua d’uns tolls. En poca estona més hem tornat al punt on havien deixat els cotxes.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=18121732