(In my web, click on the flag above to have the translation in your Language) (Vallès Occidental) Ruta 1389 el 5/11/2021; 12 km; +350 -350; 4,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Sentmenat, castell de Sentmenat, cim Can Fruitós, Poblat ibèric Torre Roja, Font del Gorg d’en Pèlags, Sant Miquel de l’Arn. Participants: Maria, Hanny i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil. IBP: 45.
FA ANYS: L’any 1691, es va crear el títol de marquès de Sentmenat.
Comencem a caminar en petit grup per repetir una excursió que la colla va fer fa uns dies i jo no vaig poder seguir per problemes musculars. Estem a Sentmenat i el dia és esplèndid. L’origen del poble, segurament relacionat amb el castell, ve de molt antic ja que després de les prospeccions arqueològiques que es van fer l’any 2009 al castell (que veurem als afores, d’aquí a pocs minuts) es pot afirmar que aquest indret ha estat habitat des de temps remots; s’hi van trobar restes romanes, visigodes i àrabs.
Sortim directament cap a nord i arribem en pocs minuts al castell de Sentmenat. Encara es conserva, a l’interior del castell, una mitja volta de canó àrab que és l’únic vestigi d’una petita fortalesa que hi van bastir en aquest lloc. El castell situat en un sortint de la serra, domina per l’est i el sud una gran extensió de la plana vallesana. La imatge que ara tenim del castell es va començar a formar cap a l’any 1030, havent comptat amb diverses modificacions amb el pas del temps. Aquell any, el cavaller Miró d’Hostoles va adquirir els alous on el castell s’ubica. Ell i el seu fill Ramon I van aixecar el que seria aquesta fortalesa defensiva. Posteriorment al segle XII el castell passa a mans dels Montcada.
Seguim i deixem a l’esquerra el mur de la façana oriental. L’any 1691, Joan IV de Sentmenat va rebre el títol de marquès de mans del rei Carles II i és quan es van fer les darreres ampliacions amb l’edifici renaixentista de la façana principal. Durant la guerra de Successió va estar refugiada al castell la germana del marquès, casada amb el comte de Múnter, amb el seu fill petit malalt, el qual va morir justament el mateix dia 11 de setembre de 1714. Posteriorment Felip V els hi va donar el títol de Grans d’Espanya. Era el premi del rei, que va trair la seva obligació de complir les Constitucions catalanes, als botiflers que es van posar del seu costat a Catalunya; el que va acabar amb la pèrdua de les Constitucions i la llibertat dels catalans. Per cert, el castlà del castell va esdevenir l’origen dels marquesos de Sentmenat. Al seu escut hi ha tres ales; per què?, doncs més endavant ho aclarirem.
En 1,5 km arribem al mas de Can Fruitós, en una cruïlla. La pista de l’esquerra porta fins al castell de Guanta. Can Fruitós venen una bona mongeta del bufet de producció pròpia. Aquest, altres masos, es pot considerar que tenen origen en l’època de la dominació romana. El nom de Can Fruitós apareix per primera vegada l'any 1066. L’edifici actual sembla ser el resultat d’una forta remodelació feta entre els segles XVI-XVII, com el mateix porxo de l’entrada.
Hem seguit per la dreta i el camí s’enfila fort. La pista està trencada pel pas de les motos que fan el primer regueró i després l’aigua s’encarrega d’anar trencant la pista. Recordem que l’origen etimològic de Sentmenat prové del llatí ‘Sancto Minato (“sant Menna”), documentat Sanctiminati al segle X.
Anem pujant i a l’esquerra ens queda una bonica vista del Puig de la Creu, amb l’ermita al damunt. Prop d’aquest indret, des de l’època romana fins a finals del segle XVIII, hi passava el camí que unia les poblacions de Terrassa amb Caldes de Montbui.
La pujada forta s’acaba a 473 metres d’altura (hem fet uns 3,5 km), al que es coneix com Muntanya de Can Fruitós. Aquí hi ha un bonic pessebre que, potser, devia ser posat el passat 2020.
Al costat hi ha una capseta amb el bloc per deixar-hi constància del pas (aquest era l’objectiu dels llibres als cims de les muntanyes). L’obro i em surt aquesta pàgina, que em sembla magnífica, d’un pessebre dibuixat per un nen, en Marc segons ha escrit ell mateix.
Aprofitem per menjar una fruita i alguns fruits secs. Per cert, 23 anys després del nomenament de marquès de Sentmenat, en plena guerra borbònica contra Catalunya s’havia entrat en una veritable revolta pagesa contra els enemics que ocupaven la nació, donada la desproporcionada política de violència extrema aplicada per les tropes del candidat Borbó Felipe V. Des de Caldes de Montbui els aixecaments pagesos (Josep M. Torras Ribé “Felip V contra Catalunya”) es van propagar per la Catalunya Central, per terres del Vallès, el Bages, Osona i les Guilleries. El resultat, però, va acabar malament: no es podia fer front a la suma dels exèrcits francesos més els castellans que comptaven amb els Tercios de Flandes. Van calar foc a diverses poblacions com Torelló, Arbúcies, Sant Hilari de Sacalm, Viladrau, Moià i altres.
Hi ha diversos exemplars d’estepa blanca o bordiol blanc (“Cistus albidus”) és un arbust amb les fulles perennes i de color verd grisenc (ja que estan cobertes per pèls blancs). Les flors, són grosses, de color rosat i tenen els pètals lleugerament arrugats. Les fulles tenen una resina molt olorosa, el làdan que avui en dia no s’utilitza, però antigament es prenia en xarop per a la tos. Diu Joan Pellicer: “Fregall del caminant i de l’excursionista, raspall del boletaire i paper higiènic del pastor” (“Costumari botànic”). Per les nostres terres, en temps no massa llunyans d’escassetat, les fulles seques es fumaven com substitut del tabac.
Un quilòmetre més endavant, ara ja planejant i en lleuger descens, arribem a la cruïlla del collet del Català. Ara la ruta ja comença a girar de cara a llevant.
Hem seguit la pista de terra, a sud-est, fins al Coll de la Torre Roja, on seguim a sud per visitar l’espai arqueològic del poblat ibèric de Torre Roja (després retornarem al coll). La ocupació del turó, com a espai d'hàbitat, s'ha de situar entre el segle VI aC i el principi del segle I dC. Sanmartí (‘patrimonicultural.diba.cat’). Els arqueòlegs afirmen que no hi produccions ceràmiques d'importació que es puguin datar dins d'aquest segle VI aC, però alhora van estudiar produccions indígenes que són indubtablement de l'ibèric antic i, fins i tot, algun fragment que recularia fins a la primera edat del ferro o el bronze final.
Aquesta ocupació tan llarga i continuada permet conèixer el desenvolupament dels ibers des de la seva aparició fins a la dissolució. Tot i que al segon segle abans de Crist pateix un cert retrocés, no s'abandonarà fins al principi del segle I dC quan el nucli romà de Caldes ja estava ben establert. El director de les excavacions, des de l'any 2004, ha estat Abel Fortó, establint una seqüència cronològica del jaciment, que s'iniciaria aproximadament l'any 750 aC i hauria perdurat fins el segle I aC.
Hi ha diversos panells amb informació del jaciment arqueològic. Una altra troballa important són els successius enterraments infantils localitzats sota llars, un d'ells doble. No són els primers enterraments localitzats en el poblat, però sí els que es presenten més concentrats dins un mateix espai.
A l’extrem d’aquesta serra on hi ha el poblat destaca la torre de guaita que dóna nom al jaciment: la Torra Roja. El nom primitiu del puig fortificat on s'alcen les ruïnes de la torre era Puig Castellar i correspon a un establiment ben segur d'època ibèrica, reutilitzat posteriorment pels romans. A partir d'aquesta edificació es produí una continuïtat d'ocupació en temps medievals. No hi ha documentació històrica fins a l'any 1529 del topònim si bé a Caldes existeixen dos llinatges dits «Penya Roja» i «Turre Rubea» durant els segles XI i XII.
D’aquí dalt tenim una bona vista de Caldes de Montbui. Ara hem de tornar al coll d’abans i seguirem la ruta en direcció est baixant al torrent del Pascol. No oblidem que en el temps dels romans, Egara era la capital romana de la Catalunya interior i a Caldes hi havia el complex de les termes romanes gràcies a l’aigua calenta que aflora del seu subsol. Més endavant, a inicis del segle XI, els comtats catalans es van agrupar per defensar-se dels atacs sarraïns, el darrer important va ser el saqueig de Barcelona, i van crear línies defensives de castells per a consolidar les seves posicions.
Aquest tram és un senderó estret, però clar i evident encara que amb molta vegetació i branques als seus costats. Només hi ha algun pas sobre troncs caiguts, que ens fa anar en compte i més a poc a poc.
Arribem a la Font del Gorg dels Pèlags. Segueixo un sender que hi ha més endavant, el gorg (ple d’aigua) es veu més avall però no està gaire bé per baixar-hi, així que torno fins a la font i seguim. Segons Moreu-Rey (1962), aquesta font no existia encara a l'any 1867, però si l'any 1873. Les plantes que hi són més característiques són la molsa (“Eucladium verticillatu”) i la falzia vera (“Adiantum capillus-veneris”).
És un sender molt bonic, especialment avui que hi entra els sol per entre els arbres.
D’alguna manera, el sender va baixant pel costat del torrent fins que al final arribem a la Font de les Escales. Rep el nom d’una llarga escala (que ara pujarem) que arriba fins a la font.
Hem pujat i arribem a uns espai més obert. Per aquí hi devia haver els camps de conreu (encara n’hi ha) del mas d’En Corró. En una cruïlla, on ja anem girant directe a sud, hi ha aquest curiós muntatge amb les pedres trobades pels voltants.
Més endavant trobem el punt del Roure Gros. L’abril del 2015 l’Escola El Roure Gros va prendre la iniciativa de replantar un roure nou per que esdevingui un pont entre el passat i el futur d’aquest paratge.
L'ermita de Sant Miquel de l'Arn, també coneguda per Sant Miquel dels Arcs o dels Arços, està situada als peus del turó de la Torre Roja, en una cruïlla de camins important en època medieval, el camí que baixa de la Torre Roja i d'antic provenia de Sant Llorenç Savall fins a Barcelona i el camí romà que unia Acqua Calidae (Caldes) amb Egara (Terrassa), passant per Sancti Minati (Sentmenat). És d'època romànica i es troba derruïda; consta esmentada l’any 1027 i se sap que l’any 1299 hi havia un ermità.
Després les ruïnes de Sant Miquel d’Arn, passem pel costat d’un bonic camp d’oliveres de troncs antics i treballats per la pròpia natura. Des d’aquí ja només ens queden 3 km fins a Sentmenat. Una dita tradicional deia “Sentmenat, ni dona ni gat”. Fan gràcia, ara, aquestes dites antigues utilitzades pels pobles rivals.
Finalment arribem a l’entrada nord de Sentmenat, on al passeig de la Torre Roja trobem l’escut de Sentmenat amb les tres ales. Ara toca explicar el misteri de les tres ales. El castell i els senyors de Sentmenat, tenien tres ales representades a l’escut. El company Camp, m’ha enviat una nota que explica que en aquest turó hi havia una vil·la romana on vivia un centurió amb un exercit de cent soldats. Es va donar el cas que a Betulo els romans assentats van ser atacats pels ibers i mitjançant un colom missatger van demanar ajuda al centurió que hi va arribar molt aviat resolvent militarment l’atac. Com a compensa, el cap militar de Betulo els va donar un estàndard amb tres ales que volia deixar constància de la seva rapidesa quan se’ls va requerir. Aquest escut simbòlic se’l van fer seu els marquesos i avui segueix essent l’escut del municipi.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/sentmenat-castell-de-sentmenat-cim-can-fruitos-poblat-iberic-torre-roja-font-del-gorg-den-pelags-sa-88239082
Aquí, una altra crònica anterior per la comarca: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/valles-occidental/911-castellar-del-valles-cami-de-canyelles-alzina-balladora-sta-maria-del-puig-de-la-creu