(Vallès Occidental) Ruta el 18/10/2017; 11 km; +440 -670; 5 hores. Excursió organitzada per la Colla del Dimarts amb el següent itinerari: Coll d’Estenalles, Montcau, coll d’Eres, Sant Llorenç del Munt, Can Robert. Participants: Organitzada per l’amic Meli, amb l’assistència de 11 membres més. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.
FA ANYS: El 1911 va morir el poeta Joan Maragall.
Aquest matí hem deixat un parell de cotxes a Can Robert; s’hi arriba per una pista de terra que surt a la dreta des d’uns 300 metres més endavant del km7 de la BV-1221, un cop hem deixat al darrera Matadepera. Amb els altres cotxes hem anat fins al Coll d’Estenalles (860 metres d’altitud).
Des del coll d’Estenalles es creua la carretera i cal prendre la pista, asfaltada en els primers metres, que puja amunt en direcció nord-est. El coll d’Estenalles divideix en dos el massís, a ponent ens queda la Serra de l’Obac i a la dreta, per on pujarem, els dos cim més rellevants: el Montcau i la Mola de Sant Llorenç. Estem en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i de l’Obac, creat per la Generalitat de Catalunya el 1987; compta amb una extensió de quasi 14.000 ha.
Aviat trobem la desviació a l’esquerra que puja cap al cim del Montcau. Estem al Coll d’Estella. De cara segueix la pista que anirà fins al Coll d’Eres directament.
L’ascensió es fa dreta en alguns trams i cal anar en compte de no relliscar en aquest camí pedregós i en pendent.
Ja som dalt, a 1056 metres. Tenim una taula d’orientació com a element principal. Podem admirar als voltants, però els núvols i les boires no ens ofereixen bones vistes. Cap a nord la muntanya mira en direcció a Mura i Talamanca. Montcau, probablement de ‘mont calvus’ en el senit de ‘calba’.
Uns estona després ja ens decidim a seguir baixant. Les roques que predominen al massís són els conglomerats formats per silici i calcària. En la seva major part provenen dels dipòsits fluvials de l’Eocè. Va ser l’època en que el braç de mar on desembocava el riu es va tancar i va quedar format un llac interior.
Mentre baixem, el sol comença a treure el nas per damunt de les agulles del sector de llevant.
Anem avall, sobre roca de conglomerat. És la mateixa formació de roca que trobem en altres indrets de Catalunya, com és el cas de la Serra de Montserrat.
Hem fet, des de l’inici, 2,4 quilòmetres a peu i estem al Coll d’Eres, on aprofitem per menja una mica.
Aquests dies de primers d’octubre, en que les tensions són molt altes pel procés d’independència de Catalunya, he pogut llegir una interessant reflexió de Gabriel Jaraba (del 17 d’octubre). Diu en Jaraba que la crisi catalana no és tal cosa. Segons ell, és un experiment d’abast europeu, amb una dimensió estratègica que sembla passar desapercebuda: es tracta d’un test a la democràcia europea.
Al Coll hi ha aquest monòlit en record de Joan Maragall. Maragall va ser el gran poeta i escriptor català que va viure del 1860 al 1911. Un dels seus néts, en Pasqual Maragall i Mira, va ser President de la Generalitat de Catalunya.
A l’article que em referia, l’escriptor ho veu com una prova per tal d’experimentar fins a quin punt la ciutadania en general i les institucions europees i internacionals estan disposades a suportar una democràcia autoritària. I no només a Espanya, sinó a tot Europa. De moment sembla que es tracta de fer una interpretació de la constitució (qualsevol) i llegir les lleis de tal manera que qualsevol retall democràtic es pugui realitzar amb l’explicació del respecte a la legalitat. Fins a quin punt, es pregunta el pensador, estan els ciutadans (espanyols i europeus) disposats a suportar una democràcia no ja tutelada per militars sinó assumida de bon grat mitjançant la justa combinació de conservadurisme social, nacionalisme espanyol i mà dura?
El camí planeja en direcció sud, entre bosc.
El més interessant, diu l’articulista, es veure com ciutadans espanyols demòcrates, legítimament orgullosos de sentir-se espanyols, transigeixen en l’experiment realitzat en carn viva davant dels seus ulls i acaben afirmant que el que passa és la conseqüència de no complir la llei. Una sinistra conclusió, afirma.
Al final del senderó ens aturem un moment al replà de Sescorts, des d’on ja es veu el monestir d’alt de la Mola.
Finalment arribem dalt de La Mola (1095m), amb el monestir romànic de Sant Llorenç del Munt.
Al davant, hi ha una ample plaça amb una altra taula d’orientació. Sant Llorenç és un antic monestir benedictí. És un conjunt format per l’església i recinte tancat on hi havia les antigues dependències monàstiques. Actualment hi ha una hostatgeria. L’església va ser edificada el 1064 i presenta una planta de creu grega, amb el cimbori a sobre del creuer. En qualsevol cas l’església original consta ja esmentada el 947, juntament amb les de Sant Maria i Sant Miquel. L’any 973, el comte Borrell les va cedir al monestir de Sant Cugat del Vallès.
Aquell any 973, ja feia un segle que els comtats catalans s’havien donat la independència dels francs. També feia només un parell d’anys (des del 971) que a Castella hi havia el primer comte. Castella, la última nació en néixer, esdevindria amb els segles en la dominadora de la major part de la península. Catalunya va quedar sota el domini econòmic, jurídic i polític, per la força de les armes, a partir del 1715.
Al recinte hi ha un bar on podrem prendre un cafè i també està oberta la porta del temple.
Aquí al davant, en Meli ens fa aquesta fotografia de grup.
Comencem a baixar. El monestir es queda damunt, solitari i magnífic. Recordo que segons els historiadors hi va haver uns monjos entre el 973 i el 985, però en aquest últim any la invasió d’Al-Mansur ho va desbaratar tot.
Quan aproximada ment hem fet 8 quilòmetres des del començament de la caminada, un revolt fort ens fa girar avall. De cara hem deixat el camí que seguia cap La Roca de les Onze Hores i cap el Camí de Castellar.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=20382170