(Sâo Antao) Ruta el 11/04/2017; 11 km; +450 -1050; 6 hores. Excursió organitzada per Bonviure amb el següent itinerari: Châ de Bolona, Covao Bordeira, Curral das Vacas, Ribeira das Patas. Participants: 18 membres més els guies: Quim i Pipi. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: moderat (fàcil i sense cap dificultat, però molt forta la baixada).
FA ANYS: La esclavitud es va abolir l’any 1876 i l’economia capverdiana es va veure molt afectada.
Marxem de Tarrafal. Haurem de seguir la mateixa pista pedregosa, però aquest cop no trobarem vaques que ens barrin el pas i que hagin de córrer espantades davant nostre.
Aquesta tercera excursió ens porta al centre mateix de l’illa, a un altiplà irregular. Comencem al lloc conegut com Bolona, un territori de cases de pastors i pagesos molt separades les unes de les altres. Els colors del paisatge semblen voler recordar els colors de la paleta de grans pintors: uns terra de siena o torrats, grisos, negres, algun groc cadmi i ocres diversos.
És una bona manera de començar fent uns exercicis que ens preparin per la caminada. Avui ens espera una jornada de pujades senzilles i una baixada al final que el guia ens promet molt dreta.
Caminant veig un ocell que fuig,però se’n veuen molt pocs. Tot i amb això la fauna de Cap Verd es veu que disposa d’una notable biodiversitat amb 150 espècies. Entre elles hi ha el martí pescador de cap gris (Halcyon leucocephala) que ve a ser un emblema de l’arxipèlag. Després hi ha la fragata (Fragata magnificens) que amb dos metres d’envergadura gaudeix dels illots de Curral Velho i Baluarte. En canvi el que es veu arreu és el corb (Corvus ruficollis), que destaca amb el seu plomatge negre.
El dia, que ha començat tapat, ara comença a ploure i fem servir els plàstics. Com que Cap Verd està situat molt al sud, al davant de la costa africana al nivell de Guinea, la temperatura és alta i per tant un cel tapat i una mica de pluja ens van bé per caminar.
Passem pel costat d’una planta de ricí, que el guia local en diu “risano”. A mi em sembla la “Ricinus communis”, que en castellà en diuen “higuerilla”. Es tracta d’una varietat de les euforbiàcies i molt coneguda per l’oli de ricí que s’obté de les llavors. Antigament s’administrava com a laxant. Els règims dictatorials l’utilitzaven com a càstig. Pot produir rampes molt doloroses i diarrea explosiva. També era molt apreciat com a lubricant pels motors dels avions de la primera meitat del segle passat.
Una mica més endavant trobem una “Calotropis procera”, coneguda com poma de Sodoma. L’origen del nom prové de la descripció que va fer l’historiador jueu Josefo, ja que va estudiar l’arbre prop de la ciutat de Sodoma. El fruit apareix citat a la Mishná i el Talmud jueus. De les fulles surt una saba lletosa tòxica com a conseqüència de la barreja de d’esteroides.
El camí va pujant per permetre arribar a Bordeira i gaudir, des de la gran balconada, de la vista sobre Ribera das Patas.
La vall queda als nostres peus. Les cases blanques més allunyades formen el dispers nucli de població de Ribeira de Patas, on haurem d’anar a dormir, per tant se’ns fa evident que haurem de baixar molt i molt dret. Al fons del tot es pot endevinar el mar, a la dreta de la imatge.
En conjunt, els paisatges són extremament secs, àrids, que semblen d’una esterilitat corprenedora. A l’esquerra, amb una composició geològica de materials calcaris blancs, hi ha la cova on va viure un ermità fins que va morir l’any passat. Més lluny, dalt del suau llom del cim s’hi observen uns arbres: allà anirem a dinar.
Passem pel davant de les coves de l’Albino. Està formada per diverses cavitats. Aquest que veiem és la que accedeix a un font interior. El text diu: “Jo, Joao Albino da Luz, estic aquí autoritzat per Jesús...” Segons diu en Pipi, l’havia conegut i de fet, tot i el nom d’aquell personatge, era de pell molt fosca.
Després passem pel cràter del Covao, després del qual comença un camí empedrat, probablement un dels camins històrics que unien antigament les poblacions. Aquest camí ens permetrà baixar fins al fons de la vall. Si hem gaudit de vistes sobre les crestes i roques que fan característic Sâo Antao, a la vall reviu l’agricultura i podrem observar i interessar-nos pels cultius de papaies, plàtans o mangos.
Unes dues hores després d’haver començat (hem fet uns 6 quilòmetres) arribem dalt del turó, a casa de la Senhora Inés. Estem a 1485 metres d’altitud.
En una senzilla habitació hi ha el dinar preparat i cobert amb uns tovalles per protegir-lo de les mosques. Després, uns seiem prop de l’arbre, uns altres en uns tamborets i de pas compartim conversa amb el marit i la senyora, que ens expliquen el que planten: fesols, tomàquets i poques coses més ja que no hi més aigua que la que cau del cel o ve en la boira o els núvols.
A un costat de la porta, han quedat ben ordenats els pals dels caminants.
Al principi parlàvem de l’esclavitud, ara he d’afegir que durant els primers anys, el creixement del comerç d’esclaus va revolucionar i fer créixer l’economia de Cap Verd i des del 1506 (en que era la possessió portuguesa amb menys rendes) fins al 1510 es va transformar en la segona colònia en aportació de recursos a la Corona de Portugal.
L’any 1517 havia quedat plenament consolidada la ruta de transport d’esclaus d’Àfrica a Amèrica, amb l’enriquiment que aquesta activitat suposava. També va suposar un creixement de la població ja que el govern portuguès hi va traslladar colons des de l’Alenteixo (al sud-est de Portugal), ja que la falta de població obria les portes als atacs de pirates anglesos, francesos i neerlandesos.
Al costat de la casa, hi ha unes corts senzilles: una per les gallines i una altre pels coloms. Com és natural els coloms poden sortir i tornar a entrar en llibertat, ja que es ben conegut que els coloms sempre tornen al niu on van néixer. Des de sobre de la casa tenim aquesta vista sobre la serra que mira a sud, una serra sense nom com tantes d’altres. Lluny, dins del mar, s’endevina l’ombra d’unes muntanyes: és l’illa de Sâo Vicente, on hi ha la ciutat i port de Mindelo.
Tenim una conversa final, abans de marxar i aprofitem per agrair l’amabilitat d’aquesta gent senzilla.
Hem tornat a passar pel davant de les coves de l’Albino i aviat trobem el camí de baixada. Una camí empedrat molt ben fet que ens ha de portar al destí d’avui.
Potser aquest Albino devia ser un descendent d’aquells esclaus que devien quedar a l’illa. El segle XIX es va veure com queia la prosperitat pel descens de dos dels ingressos importants de les illes: explotació d’esclaus i l’aparició de nous productors mundials de cotó.
A Portugal (i a Cap Verd) va ser abolida la esclavitud el 1876. A Espanya va ser un procés gradual que no va acabar fins el 1886. A Espanya es va posar en marxa una ferotge oposició contra els abolicionistes. Es van crear “Ligas Nacionales” en varies ciutats espanyoles (perquè quan surt el terme “nacional”, sempre algú té que patir les conseqüències?). Les “Ligas” agrupaven destacats homes de negocis, alts membres de l’Església, catedràtics, intel·lectuals, fins i tot directors de diaris i per descomptat la noblesa espanyola, especialment ben consolidada.
Com podem comprovar el camí baixa molt vertical en un traçat extraordinari. Amb una companya anem comentant que molts dels descendents d’aquella classe noble que es va enriquir explotant inhumanament homes i dones, encara avui gaudeixen d’un benestar adquirit sobre les desgràcies d’altres. És just que encara es pugui gaudir d’un patrimoni construït sobre l’explotació dels esclaus?
Avui acabem el dia anant a allotjar-nos a una casa d’hostes de Châ da Morte. Cha pot voler dir té o festa, però “châ” fa referència a un territori pla.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=17284590