(Yucatán, Mèxic) Viatge Ruta Maia, per Honduras, Guatemala i Mèxic, el juliol de l’any 2005. Crònica publicada el 15/5/2020. Organitzat pel Museu Egipci de Barcelona, amb un acompanyant i una guia especialista en cultures prehispàniques. Mitjà utilitzat: vehicle microbús. Distància total recorreguda d’aquesta etapa: 300 km. Itinerari: Mèrida, Chichen Itzá, Balancamché. Participants: els 17 membres del grup.
FA ANYS: Cap l’any 900 i 1200 dC les ciutats maies van quedar desertes, es creu que potser va ser època de fam i malalties que devien derivar en guerres i destrucció.
Des de Mèrida hi ha 120 quilòmetres fins a la que va ser la capital regional maia més important entre els anys 750 a 1200 dC. Les seves restes, encara ben conservades, confirmen la fama que expliquen les cròniques i les llegendes indígenes de Yucatàn. Els seus vestigis demostren que la civilització maia tradicional es va enriquir amb els corrents culturals de mesoamerica.
Tal com entrem, el primer que trobem és la perfectament estructurada piràmide de nom El Castell (o Piràmide de Kukulkan), amb el seu temple perfectament restaurat a dalt. Penso que aquesta pot ser una de les meves últimes oportunitats de pujar una piràmide tant ben forjada i d’una considerable altura com aquesta, que calculo d’uns 35 metres. Ve a ser com pujar un edifici de deu plantes per unes escales on els esglaons tenen uns quaranta centímetres d’alçada. Així que, ¡amunt!. Cal començar a suar bé la camisa, avui.
Aquesta piràmide tot i la seva senzillesa està considerada com un calendari sencer. La suma dels esglaons de les quatre escales més l’única que hi ha a dalt al temple, fan un total de 365. En el conjunt de la resta del edifici estan presents altres dades que es consideren importants en el simbolisme del calendari maia. Per descomptat, la vista des de dalt és sempre immensa, especialment sobre el temple de les Mil Columnes.
Quan soc dalt del temple veig que té un atri d’una bona amplada, al qual s’hi entra entre unes columnes cilíndriques que representen Kukulkan, el déu serp. L’entorn va evolucionar amb l’estil arquitectònic Puuc, però a Chichen Itzà per la seva banda es va desenvolupar un estil propi que va integrar, sobre la base del Puuc, conceptes, formes i imatges d’altres àrees de Mèxic, especialment de la costa del Golf i de l’altiplà central.
Després anem a veure el joc de pilota. Aquest és important perquè és de mides excepcionals. És el més gran de tots els coneguts, amb 90 metres de llarg.
Al llarg d’aquests dies hem visitat varis espais com aquest. La conclusió, després que cada guia donava una versió diferent de l’anterior i tot i que les regles són un misteri, és que més que un joc es tractava d’un acte cerimonial. Més enllà hi ha un edifici, quadrat, força enrunat, molt baix, amb tot de calaveres esculpides als seus costats. Li diuen el Mur de les Calaveres i sembla que la seva funció és que hi havia tot de pals on hi clavaven els caps dels decapitats. Els maies desenvolupaven la seva vida entorn de cerimònies diverses. Dos equips s’enfrontaven i havien de colpejar una pilota per aconseguir que toqués un cercle de pedra que hi havia a cada un dels camps. En altres jocs de pilota, en substitució de cercles podia haver-hi caps de jaguar o altres elements diferents. Quan el joc acabava, normalment un jugador de l’equip que havia perdut, es creu que era el capità o el líder del grup, era sacrificat.
Un parell d’hores després d’haver començat la visita arribem al “cenote sagrado”, un gran pou natural produït per un enfonsament d’alguna gruta subterrània, totalment circular i amb parets verticals de roca calcària. Calculo que deu tenir un diàmetre d’uns seixanta metres i una fondària d’uns quaranta, fins al nivell de l’aigua fosca que hi ha. És un fenomen molt destacable i que va ser la clau per la força de Chichen Itzà. Els maies creien que era la entrada a l’inframòn. Per això s’hi han trobat milers d’ofrenes de tota mena així com una gran quantitat d’ossos. Es veu que hi llençaven tant nens com gent adulta. Pensaven que si alguna víctima aconseguia sobreviure, se’ls hi atribuïa el poder de profetitzar el futur, perquè creien que havien parlat amb els déus. De fet, és molt improbable que ningú es podés salvar si queia allà dins.
El recorregut nostre segueix per altres punts de gran interès com l’Observatori, el temple de les Mil Columnes i l’Església, que de fet no ho és però que té uns treballs sobre pedra realment interessants i així fins al final.
Aquesta construcció anomenada de les Mil Columnes, segons els arqueòlegs, recorda el gran lloc arqueològic tolteca de Tula (a pocs quilòmetres de la ciutat de Mèxic), tant per la seva composició com pels detalls. La plaça amb les columnes es creu que podria estar coberta amb un sostre de troncs i palla.
El que en diuen l’Observatori és un altre edifici curiós. També es conegut com El Cargol, per la seva forma característica circular. Sembla que des de diverses petites finestres de l’interior podien fer observacions a algunes de les estrelles del firmament.
Entre altres edificis interessants i de noms posats pels descobridors, com el Mercat, la Plataforma de les Àguiles, les Monges,..., hi ha l’edifici que es coneix com l’Església, una clara mostra de l’arquitectura Puuc, amb un elaborat fris de mosaic que corona la construcció. Es veuen representacions del déu Chaac.
En aquesta foto de detall destaquen les imatges del déu Chaac, amb el nas prominent i els ulls grossos i rodons.
Ens apropen al final de la nostra visita i uns barrets mexicans de colors ens recorden que estem a prop de la zona més turística de tot el nostre viatge. Hem visitat ciutats maies quasi en solitari, envoltats dels crits del micos udoladors i podent gaudir dels micos voladors que saltaven d’un arbre a un altre. Ara, sobre tot el dia que ens queda, podrem observar la gran quantitat de turistes que venen dels ghettos de la costa.
Cap a la sortida una cabana de venda de productes turístics i de records. Chichen Itzà estava en el seu període més alt, als voltants del 900, també, a la nostra terra, acabava de néixer la casa comtal de Barcelona, amb el nomenament de Guifré I, l’any 878. Posteriorment, els primers comtes-reis de la corona d’Aragó i Catalunya van fer de Barcelona la seva capital, en una tradició en la qual la economia de la corona depenia dels ciutadans, tal com segueix explicant l’Alícia Sánchez. Consideraven al comte-rei com un governador per contracte. El jurament de fidelitat al rei ho demostra amb escreix. Deia així: “Nosaltres, que som tan bons com vos, jurem a vos, que no sou millor que nosaltres, acceptar-vos rei i sobirà nostre, sempre que respecteu totes les nostres llibertats i lleis, però si no, no”. Aquelles constitucions van durar fins el segle XVIII, moment en que un primer rei Bourbon (Felipe V) va incomplir el jurament i va acabar amb la independència de Catalunya, d’Aragó, de València i de Balears.
I si no vols barrets mexicans doncs potser unes mascaretes que es volen inserir dins de la cultura maia que hem estat visitant durant aquest extraordinari viatge.
Marxem de Chichen Itzà i deixo aquesta foto en esquema que he trobat a la web de ‘vagamundos.com’, perquè us feu la idea de la distribució. Hem acabat la visita de l’últim centre arqueològic, realment important, una mica després de la una del migdia. Demà veurem els dos més petits que encara ens queden. Però Chichen ha estat realment interessant.
En deu minuts hem arribat a Balamcanché, la propera visita. En aquest cas es tracta d’unes coves. Balamcanché és la paraula maia per dir "tron del Jaguar"; balam significa jaguar, aquí es refereix al títol que es donava als sacerdots. Pels antics maies la gruta de Balamcanché era un lloc de molta importància, tenia un caràcter sagrat, doncs representava una entrada a l’inframón, lloc en el que residien diversos déus de la nit. També existeix l’antiga creença que la gruta era el refugi del déu de la pluja.
El passatge d’entrada baixa fins a uns deu metres i després el sender interior es va desplaçant al llarg d’un quilòmetre i baixa només uns quinze metres més. Això vol dir, una gruta prou planera. En general el corredor és ample i alt i de tant en tant queda interromput per sales més altes i d’uns vint metres d’ample. Per tot el camí trobem estalactites i estalagmites. A la cova s’hi van trobar objectes de fang en forma de rellotge de sorra amb la figura del déu Tlàloc i altres treballats en pedra amb motius guerrers; mans de pedra en miniatura, com si es tractés d’ex-vots; plats i gerres de ceràmica vermella; collarets i petits destrals.
Les coves, de fet, segueixen més endins on hi ha tres sales més amb ofrenes, però no es visiten perquè el camí és ja molt més complicat i en alguns punts cal entrar a l’aigua, doncs el pas està negat.
Aquesta crònica no disposa de track per gps.
Anterior. Etapa 8:http://www.eoliumtrek.cat/index.php/mon/mon-maia/884-ruta-maia-etapa-8-campeche-sayil-kabah-uxmal
Següent. Etapa 10: